dilluns, de gener 07, 2008

Antonio a Hartmann

En el moment d'exhibir les seves pintures negres, Goya va rebre crítiques per retratar la lletjor amb el mateix èmfasi que els seus predecessors havien exposat la bellesa i parlaven, especialment, de la 'brutícia del color i la brutalitat de l'estil' (vegeu aquí). Fa pocs dies he revisitat aquestes pintures, que sempre corprenen, i que el Prado exhibeix en penombra. Mai com en aquesta sèrie es pot veure amb tanta claredat la ruptura que significà Goya i la seva modernitat: de la por, de l'horror, de la lletjor, del 'somni de la raó', de la repressió, de la llibertat creativa total, de les entranyes, de la mentida, de la veritat, del rebuig... de tot això es nodreix l'art modern i la cultura contemporània, en relació amor-odi en la seva proposta antropocèntrica.
:
Pensava això i recordava la darrera exposició de l'amic Antonio Gutiérrez, De Antonio, que restarà oberta fins el proper 23 de gener a l'Espai Hartmann, de Mataró (Carrer Carrasco i Formiguera 48), sota el títol de Transgressions. En ella, ens mostra una sèrie de peces, la majoria de format relativament gran i que, també la majoria, centren la seva temàtica al voltant del nu. El nu, ja sabeu, és la manera més genuïna de l'art per tal d'explicar-nos les veritats (o el que amaguem). Veritats de l'artista, o veritats dels que en contemplem la seva obra. També al Prado vaig poder veure per primera vegada La Venus del mirall, de Velázquez, aquest excels joc de miralls, de posicions i de figures que ens presagia precisament els viaranys complexos de la veritat i del jo.
:
La proposta d'aquest artista madrileny afincat a Mataró revisita aquests llocs. D'un dibuix de factura clàssica, n'aplica la 'brutícia' i 'brutalitat' corresponent per fer-lo ver. D'un estudi exacte d'un braç, d'una mà, d'un tors, en fa un dels fragments en què hem convertit la nostra veritat (la nostra identitat, la nostra vida, els nostres projectes...), de manera que en allò petit, tallat, entrellucat, arrencat o simplement fixat ens digui molt més que no pas allò que ho pretén tot. Del cos sa i apol·lini (i un tant inocu, per tant) en surt també les angoixes, la mort, el crit, el plaer, el do que el fan viu, inexorablement viu.
:
Il·lustració: 3, de De Antonio.

:
En parla Marta Teixidó (que consti que he escrit el meu post abans de llegir el seu... celebro tanta coincidència)
:

Publica un comentari a l'entrada