dimarts, de juny 03, 2008

El diable ho sap | L'euro

El diable ho sap
:
El film és molt bo. Tant des del punt de vista de la seva estructura narrativa (mireu què en diu Batlle Caminal), com del treball actoral, com des del seu llenguatge sense artificis. I enganxa. El vell director Sidney Lumet ens dóna una obra mestra quan, com diu Cuyàs, sap que pot ser la darrera. Disfrutareu si encara no l'heu vist.
:
Als que ens agrada buscar referències de seguida en trobarem, almenys, un parell. Una, la cosmovisió jueva, i també l'experiència jueva de la diàspora, representada aquesta darrera per un enigmàtic i lúgubre taxador de diamants convertit en aquell que fa veure els cecs. I que diu una de les coses més terribles en el moment de descobrir-ne una altra de més terrible (més o menys), que el món és un lloc cruel i que un pot fer com ell, treure'n calés de la crueltat, o caure-hi. La cosmovisió jueva, però, se'ns mostra amb tota la seva cara més cruel -com no- amb la sensació que un ull justicier, levític, retorna el mal proferit pels fills descarriats. Aquí no hi ha fill pròdig que valgui.
:
Dues: l'altra referència és la de la tragèdia grega, que funda la nostra cultura, no ho oblidem. O shakesperiana, com diu Ocaña. He corregut a fullejar Sòfocles traduït per Riba, i cada passatge, cada monòleg d'Èdip o d'Antígona, semblava evocar les escenes d'Antes que el diablo sepa que has muerto. Quin títol. Tant de bo puguis passar al cel mitja hora, diu en començar, abans que el diable sàpiga que has mort. És un adagi irlandès. No hi és, el cel. Una mena de succedani en forma de drogues (una altra metàfora de la veritat i la ceguesa), de promesa amorosa, de sexe a Río, d'adulteri, de filla que no pot competir amb les dosis de fracàs, d'ànsia, de descomposició, de tedi. La tragèdia grega inaugura no tan sols la nostra cultura, sinó també una determinada manera de veure l'home. Abandonat pels déus, lliure, descobreix els seus límits i la impossibilitat d'assolir la seva plenitud. Ni tan sols la llum resplendent que acompanya el pare a la darrera escena (el Pare, resplendent quan s'en va, inabastable) enllesteix aquells afers als quals vam ser condemnats a resoldre nosaltres amb els nostres límits. Resoldre és un dir.
:
Raons de Pes - VII
:
Ara mateix, gràcies a l' adopció de l' euro, vivim un període de creixement econòmic superior al de la Unió Europea. L'abandonament de la moneda pròpia, la pesseta, ha alliberat la política econòmica espanyola de l' obligació de defensar-la, cosa que exigia apujar els tipus d'interes i frenar les importacions cada cop que el creixement econòmic espanyol debilitava la cotització pesseta/dòlar o pesseta/marc alemany. Tot plegat reduïa l'amplitud i la intensitat dels períodes de creixement (...). L'euro ha fet possible la reducció dels tipus d'interès que ha facilitat el creixement econòmic espanyol.
:
La crítica que les multinacionals aprofiten l' obertura dels països emergents per lucrar-se amb la diferència dels salaris respecte als palsos de la UE oblida que els treballadors d'aquells països no comparteixen aquest punt de vista ja que, igual que passava aquí, les condicions de treball que ofereixen les empreses que arriben són millors que les de la indústria local. Per als països receptors de les inversions els beneficis de la inclusió en els mercats mundials salten a la vista: 1) taxes de creixement economic del 9% anual a la Xina, per exemple; 2) reducció del nombre de persones que viuen en la pobresa, 3) ampliació de les classes mitjanes, cosa que afavoreix la democratització de la societat.
:
Àngel Pes, Necessitem Governants, Mina Ed., Barcelona, 207, pp. 80, 86.
:
Publica un comentari a l'entrada