dissabte, de juny 14, 2008

Un article de Puigverd

Maig de 1968. Des d'aleshores, en país domina un entusiasme sistemàtic per les novetats en general i per les innovacions morals en particular. Sigui en els mitjans de comunicació, sigui en sopars amb els amics, sempre que es planteja una novetat moral la resposta és «sí». Sense ni una ombra de reticència: la resposta sempre és «sí». Es parla de les noves possibilitats de l'enginyeria biològica? La resposta és sí. Més facilitats per a l'avortament? «I tant!». Clonació? Síntesis genètiques entre humans i animals? «I és clar que sí!» El que la gent vol és el progrés de la ciència mèdica, d'acord, però, pel que es veu, a ningú se li acudeix que recrear la humanitat -que és el que estem fent- exigiria una mica de contenció reflexiva. Hi ha una gran confiança en la bioètica genèrica, pero ningú no l' activa amb el seu propi pensament crític. Al contrari: qui s' atreveix a discrepar de l'hegemonia de la innovació moral és enviat a la cova de la premodernitat i alla es queda: com leprós. No deixa de ser xocant que la cultura d' esquerres propugni amb tanta afició la moral liberal (i no em refereixo als partits,' sinó a la ideologia dominant a les universitats, al món cultural, als mitjans de comunicació catalans). Pràcticament aparcats per impossibles els dos colors de la bandera de la revolució francesa que apel·laven a la fraternitat i a la igualtat, el combat de l' esquerra ideòlogica se centra ara en la defensa a ultrança de l' individualisme: un laisser faire sense restriccions ni límits. Encara que es digui d' esquerres, aquest individualisme és del tot contrari a la igualtat, puix que dóna per fet que cada ciutada parteix de zero, que la moral és sempre singular, que la tradició és un destorb i que les lleis, per tant, ha de ser indiferents als valors o necessitats col·lectives i han respondre estrictament a les demandes de cada individu, rei i senyor absolut aquest. És curiós aquest fervor individualista, però és explicable. Les esquerres van abandonar precisament pels volts de 1968 (entre nosaltres, 10, 15 anys més tard) el llast del marxisme (un corrent que com va escriure George Steiner responia a la nostàlgia de l'absolut i era una autèntica alternativa laica a la religió). Pero van continuar idolatrant la modernor, que va anar quedant reduïda als ambits cultural, artístic i moral. Com que no pel que podien canviar la realitat socioeconòmica, les esquerres culturals s 'han dedicat en cos i ànima a subvertir la moral burgesa descrita com a hipòcrita, castradora i asfixiant Es tractava de construir una nova moral que permetés el desenvolupament de les potencialitats de cada individu. Passades unes dècades, la realitat canta: la cultura dels nostres avis és una ruïna prehistòrica, certament, però els valors que la generació del Maig del 68 presentava com a alternatius no estan menys arruïnats.
:
La nostra societat se sent o es creu mil vegades més lliure que ahir. Però les coses, mi rades amb cert deteniment, no són tan clares. Ha mort Déu i han caigut tots els ídols del passat, sí; però han estat substituïts per altres ídols, tant o més arbitraris, exigents, castradors i asfixiants. Començant per l'ídol que cada individu carrega al damunt: el Petit Déu individual que es queixa sempre, que no en té mai prou, que enveja totes les possessions, que no es reprimeix cap experiència. Un Petit Déu que ho exigeix tot ara i aquí, en present rabiós, perduda tota capacitat de contenció i d'espera. Un Petit Déu que exigeix a tothora l'acompliment de la maxima del vell nen consentit: «cor que vull, cor que desitjo».
:
Antoni Puigverd, "Després de Déu, el Petit Déu", a Presència, 6 a 12 de juny de 2008.
:
Publica un comentari a l'entrada