diumenge, de juny 15, 2008

Llovet, el 68 i nosaltres

Ja em disculpareu, però tant l'article que vaig reproduir-vos ahir, de l'Antoni Puigverd (per cert, és propi de lliurepensadors l'acceptació acrítica de tot allò nou?), com el que ara us en faig cinc cèntims, de Jordi Llovet, com el que demà us referenciaré de Toni Comín, podrien servir per fer un dels debats pendents de l'esquerra actual, crec, encara que sigui per la seva atzarosa i casual coincidència en el temps. Més enllà dels partits, és clar. (Segurament escric influït perl magnífic acte de Valors, d'ahir). El debat pendent és la relació de l'esquerra amb els seus valors de referència, amb els perquès, amb els seus fonaments més sòlids. Hi ha vàries raons per plantejar-s'ho, algunes de més pràctiques que d'altres, ara tan sols n'apunto algunes que em vénen al cap:
  • L'esquerra socialdemòcrata -especialment al nostre país- ha prioritzat els quès abans dels perquès. Ho havia de fer, hi havia molta feina per davant i molta responsabilitat per assumir de cop. Però la imatge de (més o menys) bons gestors pot anar contra la mateixa idea de l'esquerra realista i pragmàtica, la pot deixar sense horitzó i -parlant en termes de màrqueting- sense marca.

  • Els electorats occidentals, precisament, no tan sols s'estimen ser ben gestionats sinó, especialment, confiar en els horitzons de referència dels seus líders, tant a la dreta (Bush el 2004, Sarkozy el 2007) com a l'esquerra (Zapatero el 2004, Obama el 2008), davant una buidor de referents que, per exemple, descriu força bé Benet XVI.

  • Aquesta crisi de referents té com a marc el fracàs de les ideologies fortes al segle XX i les seves reaccions posteriors (vegeu Comín demà). Alguns autors, com el Glucksmann dels vuitanta, adverteixen del perill de la intensitat ideològica, no pas del contrari. Acaba de sortir un llibre molt interessant, de Rafael del Águila (Crítica a las ideologías, Ed. Taurus, Madrid 2008, vegeu cap. 1) que aprofundeix en la vigència d'aquells advertiments. I són certs. Però, justament per això, a l'esquerra li pertoca d'actualitzar els valors previs a les ideologies fortes, els valors de la Il·lustració (el grau zero de Glucksmann?), des dels paràmetres actuals.

  • Per últim: quins són els paràmetres actuals. Se me n'ocorren alguns: l'actualiztació de les aportacions que l'esquerra ha anat assumint (llibertat de mercat, reconeixement a les identitats i opcions personals, política de seguretat i defensa -incloses ordenances municipals de civisme, per entendre'ns-, els límits ecològics...), una posició inequívoca contra el totalitarisme, una reivindicació de la responsabilitat i l'exemple personal, i, com ho diria, un nou esperit que aporti el valor suprem, no tan sols utilitari, dels ideals il·lustrats. Així, m'ha agradat molt trobar a la Ponència Marc de l'11è Congrés del Partit l'apel·lació a la política de sentit. No ho especifica gaire més, però anem bé obrint-ne el debat.

Després d'aquest rotllo, aquí alguns fragments de l'article de Llovet de què us parlava. Va sobre el gastadíssim Maig del 68, partint de la seva experiència (a l'original hi ha alguna anèdota graciosa). Aquí va:
:

Però el cert és que a París van passar coses d’una certa importància. En resum, es diria que una joventut universitària cansada de les estructures no solament jeràrquiques, sinó profundament arrelades en les formes més anquilosades del saber, van decidir sortir al carrer per transformar primer La Sorbona i després (vana il·lusió!) el món sencer. (...)
:
Llavors, als anys successius, va passar el que havia de passar: el Partit Comunista no va fer sinó perdre terreny, (...) i la universitat de París es va convertir en can seixanta, impregnant totes les d’Europa (...) d’una tirada joganera al carpe diem mal entès, i propagant les pràctiques sexuals més desenfrenades, que han derivat, amb els anys, en les formes de narcisisme o d’histèria que presideixen les actuals relacions amoroses a tot el continent.

:
Jordi Llovet, "Maig del 68" al suplement Quadern d'El País (12.6.2008)
:

Publica un comentari a l'entrada