Pretextos per estimar

:

Romped el desamor antes que os muerda el odio.

José A. Goytisolo, a Cuadernos del Escorial. Ed. Lumen, Barcelona, 1996 (2), p. 52.

:

Estimar s'està convertint en una de les coses més complicades en aquesta vida, just ara que (en teoria) hi ha menys obstacles que mai, suposant que les convencions siguin un obstacle sempre. El dolorós camí dels personatges de Pretextos (Sílvia Munt, 2008) segurament és un dels preus a pagar-ne, com una mena de descens als inferns sense el qual l'amor no acaba de ser complert. I et pot passar com Orfeu, que perd Desdèmona. O que reinventis les convencions ('digues que m'estimes encara que sigui mentida', en la famosa frase de Johnny Guitar -1954-, film omnipresent en aquest altre), com aquella taula de salvació que et permet sorgir de l'enfonsament, del naufragi, i et permeti recomençar abraçar de nou l'amor al darrer moment amb qualsevol pretext.

:

No tan sols hi ha referències explícites a la magnífica pel·li de Nicholas Ray. N'hi ha també a La dama del gosset, un conte de Txèkhov que, com la història paral·lela de la infermera del geriàtric (per cert, els exteriors del centre són l'antiga residència Cabanellas, de Mataró), van interposant-se com a il·lustració o contrapunt de la trama principal. Per mi, això -aquestes dues històries interpretant la principal- és el millor del film. I la fotografia, segur. El més amarg és la història, el preu gravíssim, a ulls de la cultura moderna quan desperta de la frivolitat que té per aquestes coses, en què s'ha convertit avui l'amor, o la seva impossibilitat, la seva fatalitat. Dissabte, a l'acte de Valors, Begoña Román deia que desitgem bé quan no tenim l'objecte del desig, o bé quan som a punt de perdre'l. Sens dubte, la ruleta russa de l'amor deu ser viure sempre com si l'haguessis de perdre, com si fos el darrer dia de gaudir-lo.

:

Després de veure l'escena en què el fill de la parella regala a la protagonista un vinil amb les converses que ha anat enregistrant (i la parella es mira amb somriures condescendents d'ells mateixos), vaig pensar que, a la vista del que surt per les boques dels protagonistes -i que no deixa de ser catàrquic- no sé massa si és parlant que s'entén la gent (o declamant, és una història d'actors ...i tots fem una mica d'acord al gran teatre del món). Em temo que la gent s'entén escoltant.

:

Llegiu crítica de Lluís Bonet Mojica a La Vanguardia.
Llegiu entrevista a Sílvia Munt a l'Avui.

:
Més d'Antes...
:
A propòsit. El darrer film del que vaig parlar en aquest bloc, Antes que el diablo sepa que estás muerto (Sidney Lumet, 2008) era analitzat ahir al suplement "Culturas", de La Vanguardia, en un parell d'articles recomanables. Un d'Enric Alberich (aquí i aquí) i l'altre de Xavier Pérez (aquí). Ah, també en va parlar la Judith aquí. El que vaig dir: no us la perdeu.
: