:
Dins el programa de Cooperació Internacional de l'Obra Social de La Caixa, CaixaForum exposa una sèrie de treballs del fotoperiodista de La Vanguardia Bru Rovira el tema central dels quals és la maternitat. Com una declaració d'amor a les mares des de la perpectiva del fill, a més de la de repòrter, l'exposició inclou una sèrie d'elements per reflexionar, contextualitzar els treballs i endinsar-se una mica més a realitats molt dures i llunyanes a través de la universal experiència de la maternitat.
La primera idea que ens ve al cap és aquesta: donat que la maternitat és una experiència universal, hi ha constants icòniques que es repeteixen arreu del món o hi ha diferències substancials? Malgrat que no es tracta de cap estudi ni hi ha prou material per determinar-ho, certament, prevalen les constants icòniques en la representació de la maternitat, que Bru Rovira sap captar magistralment, més enllà de la seva teòrica feina de prendre testimoni dels fets. Al món catòlic, especialment el meridional, té molt presents aquests elements a través de la figura de Maria. Com en les represnetacions més habituals, Rovira juga amb la mirada (entre ells o fora d'ells), amb el gest de relació i transmissió (tacte, petó, abraçada), amb la figura que juga entre la dualitat i la unicitat i, com no, en explorar les possibilitats d'individualització que representa la figura de l'infant.
I la segona idea té a veure amb el tema, òbviament, i amb l'efecte que genera entre el visitant, de notable benestar. Unir contextos duríssims (de fam, guerra, vexacions o presó) amb la tendresa davant la vida generada, davant la bellesa de la vida concreta, és una bona metàfora del que cal en aquest món que se'ns presenta sovint com un infern, com un lloc on l'últim que cal són els infants. Que fins i tot quan no valem res, quan la nostra dignitat ha estat manllevada del tot i som més al país dels morts que dels vius, el do de la vida regenera la teva, regenera el món i el capgira inexplicablement. No és estrany, doncs, que el Déu dels cristians s'encarnés en un infant. I que la seva icona unida a la mare, des de l'inici a la creu, sigui llegada al llarg dels segles com a símbol del món que val la pena de viure.
La primera idea que ens ve al cap és aquesta: donat que la maternitat és una experiència universal, hi ha constants icòniques que es repeteixen arreu del món o hi ha diferències substancials? Malgrat que no es tracta de cap estudi ni hi ha prou material per determinar-ho, certament, prevalen les constants icòniques en la representació de la maternitat, que Bru Rovira sap captar magistralment, més enllà de la seva teòrica feina de prendre testimoni dels fets. Al món catòlic, especialment el meridional, té molt presents aquests elements a través de la figura de Maria. Com en les represnetacions més habituals, Rovira juga amb la mirada (entre ells o fora d'ells), amb el gest de relació i transmissió (tacte, petó, abraçada), amb la figura que juga entre la dualitat i la unicitat i, com no, en explorar les possibilitats d'individualització que representa la figura de l'infant.
I la segona idea té a veure amb el tema, òbviament, i amb l'efecte que genera entre el visitant, de notable benestar. Unir contextos duríssims (de fam, guerra, vexacions o presó) amb la tendresa davant la vida generada, davant la bellesa de la vida concreta, és una bona metàfora del que cal en aquest món que se'ns presenta sovint com un infern, com un lloc on l'últim que cal són els infants. Que fins i tot quan no valem res, quan la nostra dignitat ha estat manllevada del tot i som més al país dels morts que dels vius, el do de la vida regenera la teva, regenera el món i el capgira inexplicablement. No és estrany, doncs, que el Déu dels cristians s'encarnés en un infant. I que la seva icona unida a la mare, des de l'inici a la creu, sigui llegada al llarg dels segles com a símbol del món que val la pena de viure.
:L'exposició "Maternitats" amb fotografies de Bru Rovira es pot veure fins el proper 12 d'octubre a CaixaForum (Av. Marquès de Comillas, 6-8. Barcelona).Fotos: Bru Rovira i Joan Sànchez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada