:L'alre dia, llegint revistes pendents, vaig topar-me amb el darrer número de Barcelona Metropolis, amb alguns articles que em van agradar molt. No us estranyeu si els propers dies abuso una mica de la troballa (confesso que no l'havia llegida mai i que el número m'arribà per casualitat a les mans... sort que tot ho arreplego).
:
L'editorial l'encarreguen al filòsof Manuel Cruz, que ja he citat alguna vegada en aquest bloc. En ell repassa el caràcter eminentment funcional de les agrupacions urbanes anomenades ciutat. En el post d'ahir jo ja en parlava una mica. I acaba així:
:
Però la funcionalitat -com l'ésser aristotèlic: disculpeu la deformació professional- es diu o es viu de moltes maneres, la qual cosa equival a afirmar que el bon govern d'una ciutat (o la vida bona en el seu si, com vulgueu anomenar-ho) seria aquell (o aquella) que aconseguís que els diferents sectors que comparteixen el mateix espai poguessin gaudir-ne de manera anàloga. Perquè per a uns funcionalitat significa disposar d'aparcament en un ràdio raonable, o la possibilitat de trobar a la vora del mateix habitatge establiments de tot tipus (farmàcies, fleques, supermercats...), mentre que, posem per cas, per a un ancià aquesta mateixa paraula té a veure amb la proximitat d'un ambulatori, o amb coses que la persona jove, per definició, acostuma a deixar de percebre, com la dificultat, amb el temps que li ofereix el semàfor en verd, per travessar una gran avinguda. Per a un nen, en canvi, la funcionalitat es tradueix en l'existència de parcs on jugar o de guarderies properes a casa seva a les quals poder assistir, i per a les persones amb mobilitat reduïda, en l'absència de barreres i obstacles de tot tipus... La idea és ben simple: la ciutat és un gran invent, per descomptat, sempre que sigui capaç de trobar aquest equilibri. Altrament segueix sent un invent, només que infernal.
:
Foto: Enrique Marco.
:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada