dilluns, de març 23, 2009

Himne al fragment

La idea de fragment és una de les claus de la cultura contemporània. Bàsicament, després que els grans sistemes de pensament fruits de la Il·lustració pretenguessin un tot racional contra el tot mític de l'antigor (refent el mite), l'esmicolament no s'ha fet pregar gaire. La idea és que el tot (la 'realitat'), per més que la disseccionem i descrivim, per més que la reflexionem, no es deixa conèixer del tot. Que només podem tenir-ne una experiència fractal.
:
Exemples: L'amor no sé exactament que és però sé que estimo. L'ideal no el puc descriure però m'atreveixo a proposar un camí que s'hi assembla. La bellesa la ignoro però caic rendit als teus peus. La pau mundial és impossible però podria començar per no barallar-me amb el meu veí. Reconec que no sóc bo, miro de fer el que puc reconeixent els meus límits. Prescindeixo de la revolució del Comandant Guevara i em quedo amb els petits canvis del Capità Enciam. O vesteixo de Coronel Tapioca (sempre viatges dins l'exèrcit).
:
En els darrers anys, aquest corrent s'ha inscrit dins un gran paquet que anomenem (massa de pressa) postmodernitat. En el món de l'art es fa més evident aquest procés ja des del temps de la Il·lustració, seguint per l'impressionisme (que fragmenta la llum), el conjunt d'avantguardes (que fragmenten l'objecte) o els diferents expressionismes i el surrealisme (que fragmenten l'interior). Amb la identitat passa exactament el mateix. La nostra identitat es construeix a partir d'adhesions (marques, imatges, gustos, ídols, etc...) que a priori no tenen cap més fil conductor que tu mateix. Ara es pot ser divorciat, catòlic, fan del budisme, de dretes, votar ERC alguna vegada, vestir a la moda grunge, de l'Espanyol, i fan de Sabina. Feu les combinacions que vulgueu.
:
Però no actuem fragmentàriament, actuem amb una primera complexitat que som nosaltres mateixos i amb una segona que ho és el món. La postmodernitats, com a molt, s'atreveis una mica amb el primer repte, d'aquí el procés brutal d'individualització. La xarxa és un molt bon exemple del que dic: el seu èxit social, el que la gent hi diu, les agrupacions que s'hi fan... diuen molt del món que vivim. De manera que el problema de tenir-ho tot tan fragmentat és com es recull, quin criteri de recomposició fem servir. Aquesta és l'angoixa de la cultura moderna, l'absència de criteri, i el gran repte -segur- del pensament contemporani.
:
Ara que ja he fet el rotllo, permeteu-me que us posi una cançó que vaig sentir l'altre dia, d'un grup de Cadaqués (crec) que es diu Ix!. El seu principal tema és "Ràdio", un veritable himne al fragment, un convit a viure positivament la trencadissa. I confiem que es refaci. Aquí la teniu:
:


:
Lletra:
:
som sols, estem sols
som cendra, som pols
som fades, som foc
som neures i no tenim nom

som astròlegs, som vent
som fràgils, som secs
som tàcits, som cecs
som freds com el glaç quan convé

i cadascú que passi, que agafi el que li falti
som el que som però tot canvia per moments
i tot allò que et plagui, o allò que a tu et ressalti
n'ets una part no dubtis del que es fa evident

som riures, som rius
som lliures, som vius
som llebres, som nius
no som la meitat del que tu dius

som hipnòtics, som breus
som atònits, som seus
som atòmics, som greus
som cercles miratges dels teus

magnètic androgen armeni hidrogen
quimera fanàtic pleura òxid
basarda ingenus faquirs fal·làcies
artistes feixistes lleixes budistes

i és tan bo desfer
tot el que ja hem après
quan som part quan som res

:
Il·lustració: Eros (Joan Fontcuberta, 2005, Zabriskie Gallery, Nova York)
:
Publica un comentari a l'entrada