dimarts, de juny 09, 2009

Autoritat i acadèmia

No us perdeu l'entrevista [aquí] al professor maresmenc Gregorio Luri a DiariMaresme.com, en la que parla del seu llibre L'escola contra el món (La Campana, Barcelona, 2008) i el que diu coses tan atinades (i no solament del món de l'ducació) com aquestes...
:

L’autoritat dels continguts i la del mestre van de la mà. Si es juga amb l’una es juga amb l’altra. I es juga amb totes dues alhora quan menystenim l’objectivitat del saber, perquè llavors restem rellevància als continguts. A alguns mestres, però, sembla repugnar-los la idea mateixa de la submissió a una disciplina, com si tota submissió suposés una claudicació dels moderns ideals democràtics. Tots sabem, però, que als nens els agrada, i molt, aprendre coses, i no solament aquesta fantasmagoria de l’aprendre a aprendre que ningú no sap exactament en què consisteix... com ningú no sap tampoc en què consisteix exactament la idea complementària d’ensenyar a ensenyar. Cada ciència té la seva pròpia coherència que ha de ser respectada tant en l’exposició dels seus continguts com en l’apropiació del seu saber.

(...) La pedagogia contemporània s’ha deixat influir en excés per les filosofies irracionals que celebren l’expressió, la immediatesa de la sensibilitat, l’activitat, la intuïció, la inspiració, la creativitat, l’autonomia, la subjectivitat... Podríem fins i tot proposar una analogia entre les històries contemporànies de la pedagogia i de l’art. En tots dos camps ens trobaríem amb un creixent desprestigi de l’academicisme amb la ben intencionada confiança de que el rebuig del canon permet l’obertura del joc lliure de l’esperit, de les emocions, de l’espontaneïtat creativa de l’artista. La crisi de l’experiència estètica tradicional es correspon, fil per randa, amb la de la pràctica pedagògica tradicional.

:

4 comentaris:

Antònia P. ha dit...

Doncs mira Ramon, aprendre a aprendre és tan senzill com que; per exemple surt el nom d'un accident geogràfic en una notícia o text i l'alumne no sap on és, per exemple el riu Esgueva, posem per cas.
Llavors va el mestre i els explica que hi ha un llibre que se'n diu ATLAS, que té un índex al final i que busqui la paraula Esgueva a la E. Allí trobarà una informació que hauran d'ensenyarli a utilitzar. I si es fa bé, llavors el discent sabrà què és i on és i allò més important haurà aprés a aprendre per ell mateix ja que quan es torni a trobar amb un cas semblant ja sabrà què ha de fer.
O ensenyar-li a fer un resum, un quadre sinóptic o un mapa conceptual o simplement a subratllar les idees principals d'un text.
D'ensenyar a ensenyar se'n diu didàctica. Didàctica de la matemàtica, de la llengua, de les ciències etc. etc.
En un món on la informació és tan abundant seria estúpid pretendre que ela alumnes ho sapiguessin tot. Llavors una manera és que aprenguin a aprendre i que els mestres sàpiguin ensenyar allò que és imprescindible: llegir, escriure, comptar, expressar-se amb una certa coherència, ser crítics davant dels mitjans de comunicació de masses, utilitzar les noves tecnologies no només al feisbuc...etc. etc. etc.
I la didàctica de la matemàtica i el sentit comú diu que no serveix de res ensenyar a fer una arrel quadrada fora d'un context perquè després, com ens passa a tots aquells que en vam aprendre a l'escola a base de fer-ne planes i planes si ara ens en posessin una la feina seria nostra a resoldre-la. O allò del mínimo común múltiplo que fora d'una situació determinada, ningú sap per a què dimoni serveix.
Bon dia i bon hora.

Ramon Bassas ha dit...

- Antònia,
Segurament tens raó. La cita no és meva, és de Luri. De tota manera, m'agrada la idea que el rebuig a l'academicisme i el cànon (i la tradició) no sempre millora el producte. En primer lloc, abans de rebutjar-ho, cal conèixer-ho.

Antònia P. ha dit...

Hi estic d'acord. He estat mestra 30 anys de la meva vida a peu d'aula i quan vaig començar per allà als llunyans 70 tenia gairebé 50 alumnes a la classe i després vaig anar a un poble del nostre Pirineu on nostresenyor hi va perdre l'espardenya i encara és ara l'hora de que la trobi i en tenia 11 de tres pobles i amb tots els cursos de primer fins a vuitè a més una discapacitada psiquíca i un pàrvul de tes anys que volia venir i tot i no ser obligatori llavors, jo el deixava que vingués amb la seva germana que feia primer. O sigui que he passat per totes les reformes, llibres blancs i mandangues variades que de tant en tant es treuen de la màniga els "il·luminats" i polítics de torn i sé de què parlo. Ho he viscut tota la meva vida professional. He seguit el métode amb les meves pròpies filles i l'una és biòloga i l'altra periodista. Una va treure una matrícula d'honor a COU i a l'altra li va faltar unes dècimes. I són persones ben normals.
I ara vas a l'institut i la canalla no saben ni escoltar ni tenir el més mínim respecte per la persona que intenta ensenyar-los.
I et diré més. Tu podries haver estat alumne meu per edat. Una ex alumna, un dia parlant de les classes de quart, llavors feia quart, es va posar a recitar un poema que és molt difícil d'entendre i més de recordar. Em va dir que l'havia aprés arrel d'un comentari meu sobre Quevedo. I jo em vaig sentir molt orgullosa d'aquella nena, ara una dona, directora d'un centre escolar, a qui vaig procurar ensenyar a aprendre per ella mateixa.
Salut!

Ramon Bassas ha dit...

Antònia,
El teu és un molt bon exemple, doncs.