dilluns, de novembre 02, 2009

La societat cura

Cura o mata, és clar. Però m'ha fet gràcia l'article de Vicente Verdú de dissabte passat a El País en el qual reflexiona sobre les conclusions del llibre de Robert D. Putnam (a la foto) al llibre Bowling Alone (Jugant sol a les bitlles), segons el qual l'esperança de vida de les persones creix en entrar en contacte social amb altres. "Por lo común, puesto que somos animales sociales", diu Verdú, "lo apropiado es conversar, alternar, amar. El cuerpo en apariencia no cambia pero sus defensas sí". reflexiona sobre el paper de Facebook o les contradiccions que pot suposar en conflictes sobre identitat personal, però diu que "Nicholas Christakis, de Harvard, ha evaluado los pros y contras, para proclamar que tanto en la red física como en la virtual los beneficios de la vinculación superan siempre y ampliamente a los estragos. La gente necesita a la gente y ya mucho más principal que la genética viene a ser la influencia del gentío".
:
Sens dubte, seguint Lluís Duch ("la salut és la bona administració de l'espai i del temps", va dir) diria que la vinculació social, les associacios més o menys formals, el veïnatge, les relacions, les 'contaminacions'... en tant que contribueixin a aquesta bona administració, ho fan a la salut, doncs, dels homes.
:
Publica un comentari a l'entrada