L'article de diumenge passat a El País de Mario Vargas Llosa, a rel de l'exposició "Las lágrimas de Eros" al Museu Thyssen de Madrid manté una tesi que em sembla molt adequada a algunes reflexions que ja he anat fent aquí. Amb Georges Bataille, autor d'un llibre amb el mateix títol de l'exposició, Vargas creu que "la desaparición de frenos y censuras, la permisividad total en el campo amoroso, en lugar de enriquecer el amor físico y elevarlo a planos superiores de elegancia, exquisitez y creatividad, lo banaliza, vulgariza y, en cierto modo, lo regresa a aquellos remotos tiempos de los primeros ancestros, cuando consistía apenas en el desfogue de un instinto animal". :
"Este abaratamiento y degradación del erotismo en nuestros días es, vaya paradoja, consecuencia de una de las grandes conquistas de la libertad que ha experimentado el mundo occidental: la permisividad sexual, la tolerancia para prácticas y fantasías que antaño merecían el rechazo de la moral imperante y eran objeto de condena social y castigo judicial", segeix dient. "Al desaparecer la prohibición desapareció también la transgresión, aquel aura temeraria, la sensación de violentar un tabú, de pecar, que condimentó la práctica del erotismo en el pasado y que atizó tanto la invención literaria y artística".
:I es pregunta, en acabar, "¿Es bueno o malo que haya ocurrido así? En términos sociales, bueno, sin la menor duda. La vigencia de prejuicios, prohibiciones y censuras trajo consigo atropellos, abusos, discriminación y sufrimiento para muchos (en este caso, sobre todo, para las mujeres y las minorías sexuales). Pero desde el punto de vista de las bellas artes y de la literatura ha significado que el placer físico se volvió un tema anodino y convencional, semejante al paisajismo, el retrato de caballete, las marinas o las odas patrióticas. Hacer el amor ya no es un arte. Es un deporte sin riesgo, como correr en la cinta del gimnasio o pedalear en la bicicleta estática".
:
:
Il·lustració: Bill Viola, fragment del vídeo Transformar-se en llum (2005 ), que ara es mostra a l'exposició citada.
:
3 comentaris:
En Vargas Llosa ja fa temps que divaga i no acaba de trobar-se a éll mateix o el que va ser.
Per a les "belles arts" com ell anomena i la literatura, diu que el sexe s'ha convertir en un tema "anodino y convencional, semejante al paisajismo, el retrato de caballete, las marinas o las odas patrióticas. Hacer el amor ya no es un arte, etc...".
Home, hi ha paisatges i paisatges, retrats i retrats, marines i marines. N'hi han de convencionals i d'altres molt creatives. D'odes patriótiques ja sabem que a ell només li agraden segons quines (si pot ser, patriotiques amb Estat pròpi).
Hi ha sexe pintat i escrit molt interessant avui dia. Pot ser ell ha perdut una mica la inspiració a l'hora d'escriure, però d'altres no.
"Hacer el amor ya no es un arte": bé, mai ho ha estat un art, però si es fa bé, amb creativitat i sense tabús pot semblar-ho. El que potser li passa a l'inclit Vargas Llosa és que potser, també en aquest tema, ha perdut la inspiració...
Pere-M.,
A mi m'intressa la reflexió perquè, efectivament, l'art es mou en el terreny d'amagar mostrant o de mostrar amagant, també, especialment l'art modern o el seu immediat predecessor barroc. D'altra banda, també trobo que la cultura és una forma -també- de capteniment del desig. Un món que ho mostra tot i que sospita del límit al desig (que és el que gfa el desig desitjable, valgui la redundància) provoca -per tant- una crir a l'art i la cultura. No?
Ramon: no acabo d'entendre ben bé el que vols dir.
Però el que si tinc clar és que ja des de fa molts anys (en altres époques i/o altres cultures), l'erotisme i el sexe ja eren tractats obertament o no, depèn, per escriptors, escultors i pintors: estic pensant en llibres, gravats i escultures hindús, escultures africanes i,(actualitat picassiana...) estampes japoneses, etc.
Publica un comentari a l'entrada