diumenge, febrer 21, 2010

Espriu: el fred silenci que esdevens

Demà fa cinc anys, en el vintè aniversari de la mort de Salvador Espriu, vaig escriure aquí mateix quina ha estat la meva experiència personal amb la lectura dels seus poemes i contes, a partir del record que en tenia dels funerals, als quals vaig assistir, i, entre d'altres coses, hi deia això:
:

Sí que recordo el vent suau que ens acompanyava pujant al cementiri, la multitud en silenci, la Marina Rossell cantant a la seva tomba, la presència de símbols espriuans pertot. Semblava que havia entrat en un poema seu, en un conte potser. I trobava a faltar la seca ironia d'aquell vellet que semblava tan innocent, de lletres menudes i ordenades, de vastíssima cultura, de lligam amb els nostres mites hebraics, o grecs, a punt de fugir de la memòria. Aquell vent d'Arenys de Mar i aquella aventura la tinc sempre relacionada amb l'alè de joventut, amb l'esperança i l'abisme que significava començar a coquerir espais de llibertat personal. Una conquesta feta d'abrivament i d'arrogància displicent, que només el temps atenua i censura amb humilitat. La poesia d'Espriu ens ho avançava, i potser aquell era l'únic mestratge que ens pemetíem als setze anys.

:
L'oblit dels mestres
:
Després he parlat més aviat poc, d'ell. He posat un poema d'Espriu aquí (adient per aquests dies...) però poca cosa més, em sembla. Segurament això és mostra del que penso sobre l'actualitat d'Espriu i de força poetes que, quan jo era adolescent, eren encara referents de la cultura catalana que volíem recuperar del tot. Han passat molt ràpid de moda. I probablement són tan sols motiu d'estudi o de tontes polèmiques de quatre matats. El segle XX ha tingut grans poetes en català, alguns d'ells amb força popularitat i influència. Fins i tot un autor no sempre fàcil, com Espriu (vegeu aquest vídeo). Cada vegada que hi torno em meravella la seva capacitat literària, la seva destresa en la construcció d'idees o d'imatges, en la seva atenta mirada al món, la seva capacitat de portar a la cultura catalana les innovacions o les aportacions dels clàssics o dels contemporanis. Són el nostre llegat, el nostre tresor, ens han 'salvat els mots'; són del millor que podem aportar al món, aquest país nostre que sempre té una llaga a l'estómac a l'hora de valorar els seus actius.
:
A favor i en contra
:
Hi ha alguns elements que hi juguen en contra. La dificultat del llenguatge poètic en el nostre univers científico-tècnic, la pèrdua de l'atenció i el blasme del silenci (atenció i silenci són condicions clau en la poesia), el rebuig a tot el que no sigui nou i jove, la identificació de la cultura catalana amb una altra cosa més reduïda (en aquest segrest coincideixen els independentistes bàsics i els espanyolistes clàssics), l'oblit editorial, l'absència d'aquests referents en els programes escolars (no n'estoic segur, però m'ho temo, mirant el que llegeixen per encàrrec els nostres adolescents) i no haver sabut trobar el lloc d'aquest llegat als mitjans de comunicació de masses catalans...
:
A veure si trobem alguns elements que juguin a favor de la seva recuperació. Alguns exemples: Els recitals de poesia omplen sales. Alguns espectacles teatrals recents es basen en autors importants del segle XX (Pla -que no era poeta, però ja m'enteneu-, Verdaguer i el propi Espriu-). A la xarxa (i amb bons vídeos) se'n parla, d'esppriu almenys. I un paio des d'un bloc ens fa escriure a tots sobre Salvador Espriu.
:
I ara, un poema
:
Però hem dit que parlaríem d'Espriu i no ha estat ben bé així. Com que aquest bloc de tant en tant parla d'art, i com que hi he posar una escultura de Cusachs d'il·lustració, he pensat que us posaria una estrofa del poema "Potser només això" (Per a la bona gent, Ed. del Mall, bareclona, 1984, p. 51), que fa així
:
L'art, una llarga
por de camí, la porta
del fred silenci
que esdevens, quan les coses
són mar del teu naufragi.
:
[Havia de publicar aquest post entre les 10 i les 13 de demà, dia 22, en el 25 aniversari de la mort d'Espriu, segons el repte que ens proposava aquest bloc [aquí esdeveniment de Facebook], però sóc home de costums i aquí el teniu ja preparat, une shoretes abans]
:

Imatge: Escultura de Manuel Cusachs inspirada en el poema de Salvador Espriu “Sentit a la manera de Salvador Espriu” del llibre El caminant i el mur.
:
Publica un comentari a l'entrada