dilluns, de març 29, 2010

Causa Comuna

Aquest dissabte, una bona colla de socialistes i gent sense carnet ens hem aplegat al primer plenari de la Conferència Oberta Causa Comuna, amb la pretensió de fer amplis i participats debats sobre les prioritats del país i les idees que han d'articular un discurs de progrés, d'acord amb el que ha anat sortint els darrers mesos en múltiples actes arreu del territori. Una mostra d'obertura i dinamisme que caldria intensificar al PSC, com deia Montilla mateix.
:
A la meva taula hi van participar diversos experts sobre l'encaix de catalunya, els reptes del catalanisme, l'articulació amb Europa, l'eix mediterrani o l'aposta per la cooficialitat del català a Espanya. Mascarell, López Burniol o Branchadell, entre ells. Les propostes del plenari, que són això i que es posen al servei de nous debats de la ciutadania, més etratègiques que programàtiques segons el seu responsable, Raimon Obiols, són les que us poso a continuació:
:

1. Catalunya: la causa comuna cívica i democràtica

Una Catalunya dividida no pot guanyar. Una societat civil activa, diversa i creativa ha d’impedir les lògiques partidistes desarrelades que s’alimenten de personalismes i confrontacions excloents. Volem superar l’excés de divisions polítiques que fomenten la desafecció ciutadana i obren el risc del populisme, el clientelisme i l’abstenció. Més que barallant-se, volem veure els responsables polítics i socials del país debatent democràticament i a fons els millors projectes per a una Catalunya millor i més forta.

Volem lluitar contra la instrumentalització de l’opinió pública. La política de mercat, de propaganda negativa i de desqualificació a través dels mitjans afebleix la democràcia perquè desorienta i allunya els ciutadans. Ens oposem a la manipulació política dels mitjans de comunicació i a la manipulació mediàtica de la política, perquè
afavoreixen als més poderosos i degraden la nostra democràcia. Volem informació objectiva, verídica i plural, amb més coincidència entre opinió pública i opinió publicada, tant en els mitjans públics com en els privats.

2. Catalunya: la causa comuna pel progrés econòmic i per la justícia social

La crisi és un repte formidable. La selva global que ens hi ha portat generaria, si no hi
féssim front, una economia afeblida i una societat de mercat, amb els nostres béns comuns (de l’educació i la sanitat fins a l’habitatge i el territori) tractats com a mercaderies subjectes a l’especulació, amb més precarització del treball i més deslocalitzacions. Ens cal, per contra, una economia amb més coneixement, creativitat, obertura, diversificació i productivitat. L’impuls de la R+D+I, una formació d’excel·lència, l’ajut a la renovació de la petita i mitjana empresa i el lideratge de Catalunya en el desenvolupament de l’eurorregió i de l’eix mediterrani són objectius estratègics essencials.

Volem una societat prospera i justa, cohesionada i culta, amb més igualtat i millors polítiques socials, amb un fiscalitat justa, amb més qualitat de vida. Vodem una plena igualtat de gènere, especialment en els salaris i en la vida laboral i familiar. Les dones han de tenir la paritat en les institucions i en la societat.

Hem d’impedir que el territori de Catalunya, el seu medi ambient i el seu paisatge tornin a ser l’objecte de l’especulació d’uns pocs, degradant i enlletgint el nostre país. Catalunya no ha de tornar a ser mai més la víctima del capitalisme especulatiu sobre el territori.

3. Catalunya: la causa comuna de la nació i de la cohesió del poble

Volem ser una sol poble, sense discriminacions ni fractures. La unitat civil del nostre poble i la igualtat de drets i deures de tots els que viuen i treballen a Catalunya són qüestions absolutament vitals.

Exigim un compromís comú contra la instrumentalització partidista del fet migratori. Som bel·ligerants contra la xenofòbia i el racisme. La força de Catalunya és la seva capacitat de societat-gresol. Les falses dreceres de les afirmacions identitàries excloents, lluny d’enfortir el país, podrien esquinçar-lo amb un xoc d’identitarismes
populistes i demagògics enfrontats.

Catalunya necessita que s’hi identifiquin tots els ciutadans i ciutadanes que hi viuen i hi treballen. Som un poble fill de moltes llavors, sempre solidari amb els nou vinguts. A tots ells els diem que val la pena fer-se en aquest país, i fer-se d’aquest país. No es
renuncia als orígens pel fet de viure, estimar, treballar i morir en la terra on neixen els fills. La llengua no ens dividirà: cal el ple respecte a la llengua de cadascú, així com l’afermament i la millora de l’escola comuna, que aplega els infants de tots els orígens per a fer-ne ciutadans complets.

4. Catalunya: la causa comuna del bon govern i de l’ètica

Volem una administració eficient, que eradiqui tota mena de corrupció en les institucions i en la societat. El servei públic ha de ser una de les tasques més honorables; ha de ser valorat i prestigiat. Cal millorar constantment l’eficiència, l’austeritat i la transparència de l’administració pública, i cal simplificar-la. L’exercici de responsabilitats públiques no és compatible amb els negocis privats: cal un estricte règim d’incompatibilitats que impedeixi dràsticament una confusió que, quan es tradueix en escàndols de corrupció, genera la desafecció ciutadana i l’afebliment de la democràcia. Proposem un compromís comú per a eradicar la lacra lliberticida de la corrupció en les institucions i en la societat. Creiem en la necessitat vital d’ un compromís ètic renovat en la política, el servei públic i la societat.

5. Catalunya: la causa comuna de l’educació i la cultura

Proposem fer de l’educació la prioritat de les prioritats. Volem deixar a les noves generacions un país millor i volem deixar uns fills i filles millors al nostre país. La capacitat col·lectiva del nostre país comença a l’escola. La força i la qualitat de le’scola pública són la base del futur del país. Hem de mantenir-la en un lloc de preeminència estratègica, aconseguint un màxim d’eficiència pedagògica, garantint l’equitat educativa al conjunt de la població, adaptant l’escola al seu entorn, al territori i a la seva complexitat. Els educadors han de tenir reconeixement, autoritat i suport constant dels poders públics i de la societat. L’educació és el nostre instrument bàsic d’unitat civil i d’oportunitats iguals per a la infància. Una societat culta, de persones lliuresi responsables, es genera a l’escola.

6. Catalunya: la causa comuna de l’autogovern i del federalisme a Espanya i a Europa

Volem el màxim autogovern per a Catalunya en una Espanya i una Europa que reconeguin la nostra dentitat. La diferència no és desigualtat, no és cap privilegi, no ha de ser motiu de confrontació. Contra ls qui pretenen treure profit del xocs d’identitats, proposem l’horitzó federal de llibertat, fraternitat, solidaritat i unió dels
pobles de l’Estat i d’Europa. Volem una política d’afirmació catalana i de mà estesa als altres pobles, per avançar cap a un federalisme plurinacional a Espanya i cap a una Europa sense fronteres, més integrada políticament, com a condició cada vegada més imprescindible per superar els reptes de la crisi, regular els mercats financers, i garantir la cohesió social de les nostres societats i els drets individuals i col·lectius dels ciutadans i ciutadanes.

:
En parlen Raimon Obiols, Joan Salicrú i Josep Maria Balcells.
:

2 comentaris:

Anònim ha dit...

"la crisi es un repte formidable..."

Realment, si no fos tant greu hi hauria per riure. Encara recordem en ZP dient que a espanya no hi havía crisis quant la nostra economia, al igual que la de altres paisos, decelerava a marxes forçadas. Els paripés ridiculs per evitar pronunciar la paraula "crisis".

Sembla que sigueu la oposició i us oblideu de que erau i sou al poder hi heu fet ben poc per evitar el pitjor abans (quant es veia venir), durant i ara que a tota europa la cosa comença a rutllar, aqui encara ho tindrem cru un any mes. (i posen la nostra economia com la mes perillosa de la UE al costat de grecia!!!) i com a tota solució sortiu amb aquesta bajanada de que la gent treballi fins als 67??? si a partir dels 35-40 les empreses no contracten a NINGU! ( a menys que siguis un directiu, es clar, o que et baixis els pantalons i estiguis disposat a treballar de mileurista amb el conseguent impacte a la teva pensio )en quin coi de planeta viviu els politics???? que no sabeu el que pasa al carrer?? pero esclar... a vosaltres no us pasa aixó. Tant dir que teníem el sistema bancari mes segur del mon (per deu, del mon!, quina arrogancia que es gasta el ZP) i resulta que els hi tenim que posar calers per rescatarlos igual que als altres bancs!....

En fi, es que es podría posar tota la teva intervenció i desmontarla tema radera tema... pero el que mes por i panic em dona es que l'oposició está pitjor encara que vosaltres i dona encara mes por. i votar en blanc no serveix per res perque encara que nomes hi hagues un 1% de vot valid i la resta fos en blanc, els hemicicles i regiduries i conselleries es contiuarian omplint de vividors. nomes queda que la abstenció sigui tan masiva que entengueu d'una vegada que el ciutada de a peu rebutja frontalment la manera de fer politica que teniu. Pero ja fa molts anys que l'abstenció es altisima i tampoc feu res per cambiar.

Ramon Bassas ha dit...

- Anònim,

No em veig capaç, en un mitjà com aquest, de tractar tots i cadaun dels aspectes que dius, especialment per manca d'espai i per la complexitat del que dius, que no crec que es pugui resoldre amb quatre frases. En algunes coses crec que tens raó i en d'altres no. Quan vulguis quedem i en parlem tranquil·lament.

El que sí m'agradaria dir és que això de la política no és cosa dels polítics. Almenys no només dels polítics. La política (és a dir, com ens ho muntem per viure en societat) existeix hi hagi qui hi hagi; i depèn de qui hi hagi pot anar per un cantó o per un altre. Però si tu no hi ets, hi serà igual. Els polítics, per fer servir les teves paraules, som ciutadans de peu que hem fet el pas del compromís públic, d'acord amb altres ciutadans que ens hi han empès. No som espectadors, tots som actors.Hi ha també aquesta possibilitat, doncs, molt més efectiva que l'abstenció: posar-t'hi tu.

El que dic, quan vuguis, en parlem.