:
Coincidint amb la reobertura de la Fundació Antoni Tàpies, aquest mes de març, la galeria del fill de l'artista arriba als darrers dies de la mostra de l'obra recent de Tàpies, un esdeveniment que cada dos anys se'ns ofereix i que permet comprovar la seva vitalitat. Aquells que pensen que l'art, precisament el de Tàpies, consisteix en la ruptura i la innovació, trobaran un aire déja vu. En canvi, els que se senten fascinats pel seu llenguatge i les infinites possibilitats que obre, veuran en aquesta exposició un seguit de propostes interessantíssimes pels temes de sempre, per allò que sempre hem volgut de Tàpies i probablement de l'art: que ens codifiqui de nou la realitat, que ens faci veure el que no acabem d'escatir, que ens obri camins que no sospitàvem.
Els elements, doncs, són ben coneguts; i potser això és un avantatge, dic; ja no hem d'aprendre a llegir i potser podrem fixar-nos amb el que llegim. Els famosos signes, la lletra A; la lletra T que tant pot fer-nos pensar en una creu, com el seu cognom, com el nom de la seva dona, del seu fill...; els marcs o finestres que es relacionen amb les creus (el límit, el viatge); els jeroglífics i les fórmules; la diversitat de materials extrets del nostre paistage quotidià, d'on hi 'deixem la pell' (sorres, terres, roba); la divesitat de textures (les pells); els efectes químics i físics sobre aquests materials (com aquell alè que transforma el fang en vida); el joc dels tres colors bàsics de Tàpies (els ocres, els negres, els vermells...); el joc del buit i el ple... les darreres peces fetes a Campins recuperen aquests signes de sempre per dir-nos encara moltes coses.
També dels temes que parla Tàpies hi ha molts prejudicis, molta fama d'hermetisme. En canvi, aquest signes tan senzills ens haurien de fer notar també que és des d'ells que entrem en el món significant de l'artista. Les samarrtes imperi velles i les butllofes, les restes escrites en una paret o en un papir, les nostres finestres per on cada dia el sol ens ha visitat... no activen, per exemple, els mecanismes de la nostra memòria? No convoquen sensacions? No ens evoquen el més quotidià, la nostra vida contingent, el nostre rastre per la vida, les nostres cicatrius? En l'art de Tàpies adquireixen un paper còsmic, un nou centre de l'ordre que ens proposa. Com aquell mitjó vell i brut que presidirà el Palau Nacional de Montjuïc. O com la pedra rebutjada que ara corona l'edifici.:
* article per a la revista Valors (març 2010)
L'obra recent d'Antoni Tàpies es pot veure a la Galeria Toni Tàpies, Consell de Cent 282, Barcelona, fins el proper 18 de març. Les il·lustracions formen part de l'exposició.
:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada