Fa un temps, vaig dir en aquest mateix bloc que seguia El Ala Oeste de la Casa Blanca, una mítica sèrie que despreé he vist que alguns m'han fet cas, potser massa, del que recomanava aleshores.:
Deia (i disculpeu l'autocita): "És una sèrie que, almenys pels que ens agrada la política, és molt interessant. Si pots fer abstracció del seu context, algunes de les trames expliquen més que cap tractat polític com funciona la presa de decisions en un determinat nucli de poder, de poder democràtic, s'entén. I sense fer escarafalls, sense atacar el nucli del sistema, posa de manifest les tensions personals, d'interessos contraposats, dels límits de les idees pròpies, de les aliances internacionals, etcètera. També m'agrada com tracta l'efecte de tota aquesta tensió sobre les persones que la viuen, fràgils com tothom. I s'aprenen algunes coses respecte al sempre massa denostat sistema americà, i a la forma de fer reunions o de tracta els temes en seu parlamentària. Total, m'agrada aquesta sèrie i he dit més d'una vegada que qualsevol dels seus capítols pot ser utilitzat com a material de formació de les persones que tenim responsabilitats polítiques."
Certament, crec que segurament hem caigut a l'altre cantó, a tenor del que veig i sento dels politòlegs: pensar-se que en la política tot és dissenyable, que tot és 'començable' (adamisme), que les millors decisions es prenen sempre a la 'cúpula' (i entre despatxos de vellut), que tot és circumstancial, que tot és 'professionalble' etc... quan, en política, les capacitats de teixir complicitats i de compartir projectes tenen molta més força que una bona assessoria. Així com aleshores recomanava (i recomano) la necessitat de formar-nos veient com es ficciona la presa de decisions en un altre context polític, ara alerto també de la creixent convicció entre massa gent que la política, que és consubstancial a la persona, és cosa d'experts. És com si el sexe el deixéssim en mans de professionals (no rigueu: és el que hem fet amb l'educació).
:
2 comentaris:
A america diuen " Politics is not a dirty game played by good people: It is a good game played by dirty people". que es podría traduir com "la politica no es un joc brut jugat per bona gent. Es un bon joc jugat per crápules".
A espanya un politic no necessita tenir cap mena de principis etics o morals (excepte els relacionats amb un factor situacional puntual i temporal segons convingui al partit). Si vols fer carrera a la política tens d'estar llest per oblidar tot alló en el que creus per tal de mantenir la cadira.
Fer la pilota es important, pero encara ho es mes el llepar culs i sobre tot, que nomes surti per la boca alló que compta amb la benedició del aparell d'imatge i comunicació del partit. Els aparells interns dels partits estan per defendre la llibertat d'expresió i la democracia, no per practicarles ells mateixos! qui digui alló que pensa, ho porta cru. L'hipocresia es la eina mes estimada dels que medren a la política.
Ara, aixó si, quan arribes adalt i t'acusen de quelcom (encara que sigui cert), el que toca es negar-ho vehementment i jurant per el que faci falta, l'esnoopy, l'honor, la dona o la nena del rajoy.
Aplicar la doble vara de medir. Quan acusan a un d'un altre partit. Donar per segur que es un crapula i demanar la seva dimisió. Quan acusan a algú del propi partit, reivindicar l'estat de dret i la presunció d'inocencia.
Embolicarse a la bandera de les impersonalitats. Els atacs a un politic ja no son personals si no que s'ataca al carrec i al que representa, son atacs contra la institució i la democracia.
I si un es atacat en varis fronts (judicial, mitjans, public...) correr a cridar que s'es victima d'un complot.
Els partits politics ja no estan per servir al poble. unicament pensen en ells mateixos.... ahh, i en les empreses que els financien i que esperen recollir beneficis despres.
Això de mirar els americans amb un cer menyspreu per part dels espanyols, sempre ho he trobat ridícul, més que ridícul; deixant de banda si coincidim o no ideològicament amb els polítics americans, tenim molt que aprendre de la seva democràcia.
Publica un comentari a l'entrada