dimecres, de gener 19, 2011

Necessitem adversaris, no enemics

Us recomano la lectura atenta de l'enrtevista que Barcelona metrópolis mediterrània [aquí] fa aquest mes a la professora Chantal Mouffe. Moufee reprèn el discurs marxista per posar de manifest que la societat no pot pas enterrar els conflictes, si vol ser veritablement democràtica. El primer que cal és identificar-los, especialment els seus agents, els qui transformarien "l’antagonisme en agonisme, és a dir, procurar una relació “nosaltres/ells” en la qual els oponents ja no es tractin com a “enemics”, sinó que es percebin i es reconeguin a si mateixos com a “adversaris” que comparteixen un espai simbòlic comú".

Discrepa de Habermas, creu que la racionalització de la política no condueix al seu èxit, i que convé partir també de les seves passions, encara que estiguem escaldats amb els moviments de masses dels egle XX (nazisme, comunisme...) ja que "deixar el terreny de les passions obert només a la dreta populista o a l’extrema dreta és terriblement perillós" (fa uns dies en parlava aquí jo mateix). I va més enllà del caràcter individual de les emocions per descobrir allò de col·$lectiu de les nostres passions, quelcom que fa sempre una mica de por (o de malfiança) a partits tradicionals d'esquerres, com el meu.


Creu que, partint dels conflictes i de la passio que els genera (o al revés), l'únic camí és el del pluralisme, és a dir, el de reconèixer que hi ha valors irreconciliables. I que, enlloc de resoldre'ls per la via de la violència, s'imposa la via democràtica del reconeixement de l'adversari. Sens dubte, un dels problemes de la desafecció política (crec jo) no rau tant en la falta de consensos (potser sí de definir el marc simbòlic que compartim, en paraules seves), sinó més aviat en la dificultat d'establir fronteres de fons, de valors (i per tant, de clars i ombres), al mapa polític. Diu Mouffe que "molta gent pot estar d’acord en la igualtat i la llibertat per a tothom, però cadascú entén de manera completament diferent quin tipus de llibertat, quin tipus d’igualtat i també aquest “tothom”, perquè el “tothom” sempre té fronteres".

Sense treure que hi hagi vasos comunicants, ja que "la gent opina que per tenir força i lluitar cal estar absolutament convençut que es té la veritat, i que renunciar-hi condueix a l’apatia. No em sembla un punt de vista encertat, però aquesta és la posició difícil de crear: tenir un sentiment de relativitat i de contingència envers les teves creences i alhora voler lluitar per elles. Quan Kant parla de l’entusiasme es refereix a un fenomen equivalent en certa manera; a una mena d’entusiasme per la lluita, que no estigui basat en la convicció que hom té la veritat. Aquesta és la qualitat bàsica".

Publica un comentari a l'entrada