Llegeixo en el darrer número de la revista Espai de Llibertat (núm. 60, 2011), editada per la Fundació Ferrer i Guàrdia (encara no és a la xarxa) un article del professor Vicenç Molina que proposa "una ètica laica contra Abraham". Molina atribueix a la figura bíblica d'Abraham, comú fundador de les tres religions monoteistes tots els mals del món a causa, precisament al text on s'anuncia la seva missió (Gènesi 22, 1-19), de dur al seu fill Isaac a l'holocaust per mandat de Déu.
A partir de la lectura linial del passatge bíblic, el discurs està servit. Efectivament, una religió que posi la vida humana per sota de les creences i que estigui disposada a sacrificar-la tan sols per 'mandat de Déu' és una religió antihumana, una cobertura al fanatisme i al sectarisme més furibunds.
Òbviament, com tots els passatges bíblics, el relat s'ha de llegir als ulls d'avui a partir del llenguatge simbòlic. No tant què diu, que és impactant, sinó què vol dir. Hi ha molts que, per exemple, en aquest famós episodi del sacrifici d'Isaac hi veiem justament el canvi substancial de la forma d'entendre la religió, és a dir, la relació amb el transcendent, de les tradicions que fins aleshores hi havia i la que proposa la tradició judeocristiana.
La crida al sacrifici (etimològicament vol dir 'fer sagrada' alguna cosa) té les dues lectures, sí senyor. La de la fidelitat a Déu, que passa per la donació, pel despreniment, per l'exercici de la llibertat fins a les darreres conseqüències. Però també els darrers estralls d'una manera d'entendre el transcendent que no posa l'home al centre del pla de Déu, que tan sols n'és un mitjà. La Bíblia és un relat sobre el camí de Déu cap a la seva humanitat. De manera que el sacrifici, la donació, la llibertat passen ineluctablement per l'experiència humana. I més encara, l'experiència humana cap a l'Altre, en aquest cas Isaac.
Les religions monoteistes, doncs, es funden en una muntanya on el sacrifici no consisteix en fer els homes i les dones mers 'anyells' d'un holocaust sinó agents i objectes de la vida i del que hi dóna sentit (qui vulgui que hi digui Déu, qui no ho vulgui que hi digui Amor, Justícia, Pau... o el que li doni sentit), acompanyant la seva història. Eliade diu que la idea de religió, amb el judaisme, passa de circular a linial, d'entendre el món com un ordre estàtic que 'rememora' o 'anticipa' l'acte creador, o com una història que té projecte. L'ètica laica ho seria, així, gràcies al gest d'Abraham, qui fixa els ulls, i ja no el ganivet, sobre Isaac.
Algun dia ja n'he parlat. Albert Camus deia que cap causa, per més innocent i justa que fos, el separaria mai de la seva mare, que era la causa més gran que coneixia. Els totalitarismes es basen pen bona part en la denúncia, dins les famílies, al mateix carrer o barri, d'aquells elements que no són prou adeptes a la causa. La idea de Camus ve a dir-nos que no pot ser que cap causa ens obligui a trencar amb els vincles més essencials, que no pot ser que no passi per l'experiència de les relacions humanes també com a agents i objectes d'elles mateixes. Crec que és una bona interpretació moderna del relat del sacrifici d'Isaac.
No estic segur, però, que el text no tingui també avui una lectura encara més moderna, més vigent que el simple estudi antropològic. Ara que no ens atrevim a utilitzar el llenguatge simbòlic i hem d'acudir a l'abstracció, on hi havia la paraula Déu, o déus, hi hem posat causa, o causes. O en diem 'sentit'. ¿Esteu segurs que les causes d'avui no generen holocaustos als nostres isaacs? No parlo de la intolerància política, religiosa o racial, de les guerres. O de les drogues. ¿Però no hi ha també, darrera la idea de 'progrés', molta condescendència a l'hora de tractar les víctimes mortals que provoca?
He estat durant un temps regidor de seguretat a Mataró. Sempre m'havia impressionat amb quina naturalitat la societat accepta la ingent quantitat de víctimes de trànsit, per exemple, la poca capacitat crítica davant aquest fet i l'exigència de menys controls que ho minimitzin, incloses les multes. I sempre m'ha semblat un camp on seria bo que un dia, Abraham, abans de comprar un cotxe al seu fill, un àngel li estirés la mà on hi té boli amb què signarà el xec i li digués: "No aixequis la mà contra el noi, no li facis res".
El camí de Déu a la seva humanitat
La crida al sacrifici (etimològicament vol dir 'fer sagrada' alguna cosa) té les dues lectures, sí senyor. La de la fidelitat a Déu, que passa per la donació, pel despreniment, per l'exercici de la llibertat fins a les darreres conseqüències. Però també els darrers estralls d'una manera d'entendre el transcendent que no posa l'home al centre del pla de Déu, que tan sols n'és un mitjà. La Bíblia és un relat sobre el camí de Déu cap a la seva humanitat. De manera que el sacrifici, la donació, la llibertat passen ineluctablement per l'experiència humana. I més encara, l'experiència humana cap a l'Altre, en aquest cas Isaac.
Les religions monoteistes, doncs, es funden en una muntanya on el sacrifici no consisteix en fer els homes i les dones mers 'anyells' d'un holocaust sinó agents i objectes de la vida i del que hi dóna sentit (qui vulgui que hi digui Déu, qui no ho vulgui que hi digui Amor, Justícia, Pau... o el que li doni sentit), acompanyant la seva història. Eliade diu que la idea de religió, amb el judaisme, passa de circular a linial, d'entendre el món com un ordre estàtic que 'rememora' o 'anticipa' l'acte creador, o com una història que té projecte. L'ètica laica ho seria, així, gràcies al gest d'Abraham, qui fixa els ulls, i ja no el ganivet, sobre Isaac.
La mare d'Albert Camus
No estic segur, però, que el text no tingui també avui una lectura encara més moderna, més vigent que el simple estudi antropològic. Ara que no ens atrevim a utilitzar el llenguatge simbòlic i hem d'acudir a l'abstracció, on hi havia la paraula Déu, o déus, hi hem posat causa, o causes. O en diem 'sentit'. ¿Esteu segurs que les causes d'avui no generen holocaustos als nostres isaacs? No parlo de la intolerància política, religiosa o racial, de les guerres. O de les drogues. ¿Però no hi ha també, darrera la idea de 'progrés', molta condescendència a l'hora de tractar les víctimes mortals que provoca?
He estat durant un temps regidor de seguretat a Mataró. Sempre m'havia impressionat amb quina naturalitat la societat accepta la ingent quantitat de víctimes de trànsit, per exemple, la poca capacitat crítica davant aquest fet i l'exigència de menys controls que ho minimitzin, incloses les multes. I sempre m'ha semblat un camp on seria bo que un dia, Abraham, abans de comprar un cotxe al seu fill, un àngel li estirés la mà on hi té boli amb què signarà el xec i li digués: "No aixequis la mà contra el noi, no li facis res".
Fots: Jacopo Ligozzi, El sacrifici d'Isaac (c. 1596); William Blake, Isaac i Jacob (1783), Albert Camus.
1 comentari:
Hem de pensar que els relats bíblics, com tots els textos antics, s'han de llegir tenint en compte el context en què es van escriure i el gènere literari que han utilitzats els diversos autors humans.
Els sacrificis humans eren un costum comú als pobles del voltant del poble d'Israel. La narració del frustrat sacrifici d'Isaac, per part del seu pare Abraham, és una narració pedagògica - catequètica per explicar de forma narrativa que el Déu d'Israel no necessita sacrificis humans. Per això una força divina interromp l'acció violenta.
Nosaltres occidentals expliquem les coses d'una altra manera. En l'Antic Pròxim Orient el realment important s'explica a través d'una narració. És una forma més pedagògica.
Veure en el text una justificació del que la narració intenta combatre només és possible des de la ignorància o d'alguna cosa pitjor.
Publica un comentari a l'entrada