No sé si en el moment de publicar-se aquest post l'estat de salut de Manuel Fraga haurà empitjorat o millorat. Les notícies en parlen com si el desenllaç hagi de ser immediat i, en fi, s'hagi de morir. Al twitter se'n parla força i no precisament amb pietat. Fins i tot un diputat autonòmic d'IU hi ha convidat a la concurrència a brindar amb cava la mort del polític conservador. Jo, que em trobo a les antípodes de Fraga, i que em costa molt desfer-me de la seva vinculació amb un règim criminal que ens governà prop de 40 anys, ho trobo horrorós. Ja sé que és molt criticable la hipocresia que destil·la tota necrològica, però -sens dubte- és molt millor que, d'una banda, fer-la quan encara s'és viu i, de l'altra, alegrar-se'n.
Si alguna cosa ens ha de fer diferents dels que critiquem, si en alguna cosa se'ns ha de veure que no som com els franquistes, és precisament el respecte a la vida humana i a la persona en la seva integritat molt pel damunt dels seus actes o opcions. Aquesta seria la millor lliçó que algú que seia al Consell de Ministres que aprovava les execucions dictades per Franco podria aprendre del món que potser és a punt de deixar. Certament, el pacte constitucional incloïa no haver de demanar comptes i, segurament, tot això que ha quedat al pap. Però també és cert que ha valgut molt la pena el camí emprès, en un país disposat a passar comptes cada cinc minuts a partir dels estigmes que repartim. I de traçar noves regles del joc des de les quals, aquestes sí, hi puguem passar comptes.
A més, i això no és dolent, hi ha l'altre Fraga. El que és cessat i destinat a Londres (en podria parlar molt bé el mataroní Ramon Manent, que li anà a fer unes fotos); el que reconstrueix la dreta espanyola i la inserta en un estat democràtic, malgrat totes les reserves; el que seu 'amb comunistes' ell que deia que mai hi seuria; el que governa en una de les autonomies en que no confiava; el que va a la seva fins i tot davant els seus; l'hiperculte amb tocs de genialitat...
En un moment en què l'altre es troba indefens i, fins i tot, absent, fins in tot quan l'altre ha estat l'enemic, és l'hora de reconèixer la complexitat huamana, és l'hora de trobar les facetes més ocultes, potser, però millors, encara que sigui per reconèixer-hi, en aquest altre, allò que també som nosaltres: polièdrics, fills de Déu (o de la vida), mortals... O, com deia l'Evangeli, per estimar-lo. Encara que sigui al darrer alè de la seva vida.
8 comentaris:
M'ha agradat molt, en serio.
Tot el que vulguis Ramon, però encara que ho digui l'evangeli, no me'l facis estimar...
- Maria: Gràcies!
- Pere M.:
A mi també em passa que és dels reptes més difícils que tinc, i ixò que -comparat amb aquest- els meus 'enemics' no li arriben ni a la sola de la sabata. Encara estic a la fase de desitjar-los el pitjor.
Ho entenc Ramon!
Trobo, Sr. Bassas, que acaba de fer un comentari molt desafortunat.
La actitud de desitjar-li el pitjor al seus enemics no es una actitud massa cristiana i tampoc diu molt de una persona amb un passat professional com el seu. Aleshores que els fa diferents de ells? Es amb aquest tipus de moral i rancúnia amb la que governava quan era al ajuntament?
El pitjor es tenir l'estomac de fer-ho públic així.
Molt i molt malament.
- Anònim,
No pateixi que estic en intentant superar aquesta fase, que tampoc trobo molt exemplar.
No governava a partir d'aquesta lògica (en política hi ha adversaris, no enemics), òbviament, ni tampoc actuo a partir d'ella en cap aspecte de la meva vida, crec. Només intentava explicar que 'estima els teus enemics' és un imperatiu que costa moltíssim, almenys a mi. Espero que per vostè sigui més senzill. Com dic, espero superar aquesta fase.
que no se preocupe el anonimo por el bassas. tiene piel de rinoceronte y le resbala todo, todo, todo.
- Anònim
Depèn del líquid que m'hi llancin, sí, rellisca ràpid
Publica un comentari a l'entrada