Els elefants i el rei

Malgrat tot el que ha succeït aquests darrers dies amb l'inoportú i rocambolesc viatge de la cacera africana del monarca espanyol, segueixo pensant el que vaig escriure no fa massa aquí mateix amb una foto que encara té més vigència. Continuo pensant que es parla massa pel broc gros sobre la monarquia espanyola, que ignorem massa quin és el seu objectiu en una societat com l'espanyola (i amb una història tan desgraciada) i que és un error gravíssim tenir com a paradigma la República espanyola, la renúnica a la qual és una de les claus de l'èxit de l'actual democràcia. Sí, dic èxit comptant amb tots els seus dèficits, que són elefants molt més rellevants que el Rei i les seves víctimes. I pels quals caldrà alguna cosa més que escopetes o escopinades, alguna cosa semblant al valor, la intuíció i les ganes de triomf col·lectiu que va significar la transició espanyola.

Dic també que em sembla un error tenir la República espanyola de paradigma. No pas els seus anhels més nobles, la irrupció democràtica enmig de tanta dictadura o la dignitat dels que la van defensar fins i tot amb la vida. Crec que això és bo de recordar-ho i d'homenatjar-ho i jo m'hi apunto. Però em preocupa la seva 'sacralització' (és el que passa en temps de secularització, s'acaba sacralitzant tot), és a dir, que no siguem capaços de veure els seus errors, de criticar-ne els excessos i de reconèixer que tot canvi que volem que es consolidi ha de comptar amb el gradualisme, el gran absent dels anys 30 a Europa. Sobretot, a més, valdria la pena que el país comptés amb un relat conjunt de la Guerra Civil ara que els néts i els besnéts dels seus protagonistes no en tenim memòria, sinó relats parcials. Ho deixo aquí.

Sóc dels que pensa que la monarquia és bona, o ho pot ser, pel futur d'Espanya, tan mancada de llocs de trobada, tan poc reconciliada amb la seva història, tan necessitada de sang i derrotes, tan inconscient del perill d'isolació internacional. I em trobo molt sol defensant-ho, us ho asseguro. Convé, això sí, que no es cometin errors com el de la cacera que, d'altra banda, despisten molt bé el personal de les batalles, les caceres i els elefants que amenacen la nostra vida col·lectiva amb impunitat. I per no cometre errors, caldria abordar directament el que explica al darrer paràgraf de l'article que ahir diumenge publicava La Vanguardia signat per José A. Zarzalejos, un home informat, de dretes, que apunta cap on podria anar la modernització -si s'escau- d'aquesta peculiar institució [en vaig parlar una mica a La reina i la postmodernitat]:

El futuro requiere que se construya la Corona en estricto desarrollo del Título II de la Constitución y que la argamasa de esa nueva arquitectura sea la ejemplaridad entendida como una conducta del monarca y de su familia que sirva de referencia de valores cívicos, éticos y democráticos. La ejemplaridad es la que propicia la cercanía, y de esta se deriva la empatía. La campechanía, esa rala normalidad de la familia real a la que se apela y que ha contribuido a hacerle perder pie confundiendo la sencillez con la vulgaridad, no se sostiene porque termina siendo abusiva e impostada. Quede claro un extremo: la obra de rehabilitación que exige la Corona y que el Rey con su nueva actitud franquea requiere del concurso activo del Gobierno y de las Cámaras legislativas que, por unas razones o por otras, se han llamado a andanas asumiendo graves responsabilidades por omisión. Hay que vestir al Rey desnudo del cuento de Andersen y hacerlo según la falsilla de nuestra propia historia. Cueste lo que cueste a la familia real y al propio Rey, que sólo adquieren pleno sentido democrático si sirven al Estado y a la sociedad española. Y, como sabe bien don Juan Carlos, ese superior servicio ha de hacerlo en el ámbito de su familia y en la soledad de su responsabilidad. Por fortuna para el monarca y para España, don Felipe de Borbón y Grecia está ahí.