dimarts, de novembre 06, 2012

Borriquito como tú #elconvidat



Mireu si sóc bleda que estic enganxat al programa "El Convidat", sobretot ara que fa fred i el temps s'hi presta. No cal que us digui que em va encantar el de l'altre dilluns, dedicat a la Gna. Viqui Molins, la vida de la qual no pot competir amb plenitud amb cap de les altres, em temo. I que aquest episodi s'hauria de passar a tots els seminaris, facultats de teologia, lògies maçòniques i consells d'administració. Però avui volia parlar del que van emetre ahir, dedicat al cantant de rumba Peret.

No pas pel contingut, però, que -potser el més interessant- ofereix una possibilitat de reflexió sobre el món gitano que trenqui no tan sols els estereotips sinó, sobretot, el deix paternalista de 'bon salvatge' com sovint se'n parla. O per l'espontani elogi a l'educació: "Aquestes nenes han anat a estudi i ja se sap... pensen diferent".

No per això, deia, sinó pel paisatge. En Peret és de Mataró, on va néixer i on viu, orgullós, nòmada (gitano) entre un lloc i un altre, sempre envoltat de gent i sempre amb la impressió d'ésser solitari, paradoxalment. Sóc tan i tan bleda que m'emociona veure imatges de la meva ciutat a la caixa tonta i que no siguin perquè hi ha hagut un assassinat, un accident o un incendi, que és quan sortim les ciutats mitjanes. Per exemple, del serial "La Riera", que no segueixo, a vegades me'l miro només per veure'n els exteriors, o per xafardejar quin veí ha fet d'extra. O, quan vaig pel món (a Barcelona mateix), no trigo mai més de cinc minuts en informar la concurrència que sóc de Mataró. I, òbviament, "mataronitzo" qualsevol visió del món: detecto artistes mataronins en alguns menjadors, m'enrotllo sobre Puig i Cadafalch, poso sempre exemples de casa, etc... Tant, que sospito que els meus interlocutors em veuen com el Martínez Soria a "La ciudad no es para mi". Bleda, bleda, bleda.

Ahir, en aquest capítol, feia força goig el nostre passeig martítim, ens feia venir gana veure'ls entaular-se a Can Dimas o Can Bruguera (de més avall a més amunt), divisar el cotxe d'en Peret entre els canyissars de les Cinc Sénies cap a Can Quirze, o sentir parlar dels Corrals, la ubicació fixa d'uns nòmades, de la mateixa manera que me'n parla el meu pare, aquest lloc que ara és el pati d'una escola. De fugir dels estudis a tenir-los a casa. També va ser-me molt familiar la manera de relacionar-se i, sobretot, de parlar, aquell català farcit de castellanismes ("bisnéts", "hasienda", "Rusita") que avui és gairebé impossible. Em recorda força gent, tots ells ja molt grans o traspassats, curiosament de prop dels Corrals, dels que em sorprenia la combinació entre aquests barbarismes i altres paraules correctíssimes que, en canvi, tampoc eren al meu vocabulari. I els gitanos grans de Mataró, encara que no només ells, parlen així.

Sóc una bleda integral. Bleda. O, com diu en Peret, "borriquito como tú".
Publica un comentari a l'entrada