divendres, de novembre 09, 2012

Artur Mas i Moisès


El que em preocupa més de la campanya d'aquestes eleccions no és exactament el messianisme que, avui, la xarxa s'atrevia a denunciar mitjançant la proliferació d'imatges com aquesta, en les que es compara la figura del candidat Mas al cartell electoral de CiU amb l'arquetip de "salvador" (el Moisès de Heston, però també el Crist Salvador de Rio de Janeiro). Ho trobo tan ridícul, tan proper a l'esperpent, tan idèntic a la caricatura de "Polònia"... si voleu, tan blasfem, que dubto molt que tingui cap efecte positiu aquesta imatge electoral de CiU. La gent no és tan burra.

La idolatria que em preocupa més és la de la independència, el veritable frame de l'actualitat política, cosa que farà recaure més que mai en l'eix nacional el debat electoral (i post-electoral) i, per tant, pot fer rebaixar encara més la quota electoral del PSC, com indiquen les enquestes. No és aquest l'únic motiu, però hi juga de manera determinant. En aquest joc, qui defuig el frame (bé a favor o bé en contra) pot quedar fora de joc per més que, com penso de veres, la seva proposta electoral sigui la més sensata de totes. Encara més: el federalisme serà el lloc de trobada (amb estat propi o sense) perquè no n'hi ha cap altre. I hi ha d'haver trobada.

Però no era això, del que volia parlar, sinó del caràcter idolàtric, gairebé màgic, de la idea de la independència, que ens salvarà de tots els problemes, segons diuen. Crec que aquest és el principal problema que té la proposta. Com que qualsevol dubte, a més, és interpretat com a "espanyolitzador" i contrari als interessos del "poble" o de la seva "llibertat", no hi ha debat possible. Per això, deia, les majors expectatives electorals se situen en el cantó independentista i l'anti-independentista, en menor grau. 

La idolatria és confondre un mitjà (un símbol, per exemple) amb un objectiu o, també, l'eliminació de tot tret negatiu a una persona, una idea o una institució. Sí que l'hàbil lideratge del president Mas s'està tractant d'aquesta manera: el desig de "puresa" sobre la política (que per definició és "impura") és tan gran que tampoc no m'estranya. Però el més greu és que obviem que el camí cap a la independència (o el que sigui que volen) té entrebancs i costos i que no tots són atribuïbles a "Espanya". 

Quan una idea es converteix en idolàtrica, en pura, és quan ens deshumanitzem. Semblava que al segle XX ja havíem après aquesta lliçó. Però en el món de les idees, senyors, em sembla que no hi ha progrés i tot retorna. Jo, que sóc socialista, pertanyo més aviat a una tradició que no idolatra el socialisme, que prefereix construir-lo des de la contingència i no des de l'ideal, que assumeix com a pròpies troballes que no ho eren del tot seves en un origen (el mercat, la pròpia democràcia parlamentària, el propi federalisme, el respecte a les tradicions religioses...) i m'agradaria que les altres opcions tinguessin la mateixa humilitat ideològica. Però ja dic que tot retorna.

De fet, Moisès -que no va arribar a la terra promesa- també és conegut com aquell líder que va lluitar contra la idolatria del seu poble, que, impacient ("tenim pressa"), aprofitava els seus silencis per adorar un vedell d'or i que sovint es malfiava del seu profeta. Les ganes d'idolatrar, de concretar l'anhel (que quan es concreta desapareix), de sotmetre's (sortirem d'un estat per sotmetre'ns a una idea d'estat) són tan fortes, que es fa molt difícil combatre-les. Moisès ho feu amb la Llei (no fora d'ella) i amb la imatge evanescent d'un déu anti-ídol: un esbarzer que crema. Per messianisme, doncs, em quedo amb el de Moisès.

Publica un comentari a l'entrada