dimarts, de novembre 13, 2012

Catalunya lliure


Cada vegada que un independentista passa el rosari em sorprèn amb quina alegria parla de la futura llibertat que Catalunya ara no té. Tocats per la moda de no parlar d'independència quan més se'n parla, alguns ja diuen directament "llibertat". Així, Catalunya no aspiraria exactament a la seva independència, o a les "estructures d'estat" (quin eufemisme tan lleig), o a l'estat propi, sinó a una idea que ho engloba tot que es diu llibertat.

Ara m'imagnio la cara d'un xinès, o d'un cubà, o d'un represaliat per Franco, o la del propi president Companys i el seu govern (si ens poguessin veure) presos després del Sis d'Octubre quan algú diu una bajanada com aquesta. "Si els catalans no sou lliures, pensaria, ¿jo què sóc?".

La inconsciència amb les coses que es diuen aquests dies, que és increïble, arriba a refregar per terra totes les conquestes de llibertat que ha assolit el poble de Catalunya almenys des de la mort del dictador ençà i a menystenir aquells que sí que viuen sense llibertat.

Catalunya serà tan lliure si decideix formar part d'Espanya o decideix anar-se'n. I, alhora, tindrà tantes resistències per "ser ella mateixa" o per la "plenitud nacional" si es queda com si se'n va. Seran un pèl diferents, però que ningú es pensi que un estat independent és més lliure que un país federat. Primer, perquè els seus membres poden viure amb més o menys llibertat (el candidat López Tena diu que s'estima més viure en una Catalunya dictatorial que en u¡na Espanya democràtica, toma ya). Segon, perquè l'experiència ens diu que hi ha estats que poden no governar gens bé els problemes globals amb què s'enfronten (a la pròpia UE sense anar més lluny) i territoris federals que ho fan de primera (a Alemanya o als Estats Units). I, tercer, perquè el que atempta la llibertat de les persones, i de Catalunya com a nació, és molt més fort i subtil que això que se'n diu "Espanya" amb el deix despectiu. La inacció, l'explotació humana, la pobresa, la guerra, la cobdícia. I alliberar-nos-en, de veres, és el que ens cal d'una vegada.

Publica un comentari a l'entrada