dimarts, de novembre 13, 2012

Catalunya lliure


Cada vegada que un independentista passa el rosari em sorprèn amb quina alegria parla de la futura llibertat que Catalunya ara no té. Tocats per la moda de no parlar d'independència quan més se'n parla, alguns ja diuen directament "llibertat". Així, Catalunya no aspiraria exactament a la seva independència, o a les "estructures d'estat" (quin eufemisme tan lleig), o a l'estat propi, sinó a una idea que ho engloba tot que es diu llibertat.

Ara m'imagnio la cara d'un xinès, o d'un cubà, o d'un represaliat per Franco, o la del propi president Companys i el seu govern (si ens poguessin veure) presos després del Sis d'Octubre quan algú diu una bajanada com aquesta. "Si els catalans no sou lliures, pensaria, ¿jo què sóc?".

La inconsciència amb les coses que es diuen aquests dies, que és increïble, arriba a refregar per terra totes les conquestes de llibertat que ha assolit el poble de Catalunya almenys des de la mort del dictador ençà i a menystenir aquells que sí que viuen sense llibertat.

Catalunya serà tan lliure si decideix formar part d'Espanya o decideix anar-se'n. I, alhora, tindrà tantes resistències per "ser ella mateixa" o per la "plenitud nacional" si es queda com si se'n va. Seran un pèl diferents, però que ningú es pensi que un estat independent és més lliure que un país federat. Primer, perquè els seus membres poden viure amb més o menys llibertat (el candidat López Tena diu que s'estima més viure en una Catalunya dictatorial que en u¡na Espanya democràtica, toma ya). Segon, perquè l'experiència ens diu que hi ha estats que poden no governar gens bé els problemes globals amb què s'enfronten (a la pròpia UE sense anar més lluny) i territoris federals que ho fan de primera (a Alemanya o als Estats Units). I, tercer, perquè el que atempta la llibertat de les persones, i de Catalunya com a nació, és molt més fort i subtil que això que se'n diu "Espanya" amb el deix despectiu. La inacció, l'explotació humana, la pobresa, la guerra, la cobdícia. I alliberar-nos-en, de veres, és el que ens cal d'una vegada.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

insisteixes a la teva creuada. No ens te de extranyar d'algú que milita a la esglesia dels bisbes madrilenys de la COPE i repeteix fil per banda, fent-los seus els dogmes del partit de gent com Bono, ibarra, zapatero i altres "amics de catalunya". I que ademés en un tema tant sensible com aquet demostres estar mes a la vora de la caverna del PP que d'altre lloc.

Que faras quan aconseguim la independencia?

Ramon Bassas Segura ha dit...

Anònim,

bé, per quan aconseguiu la independència tinc pensades algunes coses. Per exemple:

a) lluitar per una Catalunya lliure (hi haurà noves i velles dependències, entre d'altres, al famós "estat propi": tots els estats són font i alhora víctimes de dependències)

b) continuar treballant per una societat més justa, cosa que, pel que veig, ara és a segon terme.

c) denunciar els prejudicis i les exclusions, com el que tu exhibeixes, perquè tothom s'adscrigui a la ideologia política o a la fe que més li plagui, si vol, i cap altre ciutadà li hagi de retreure.

Fixat't de coses que no resol la màgica paraula!

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Ramon, vas camí de ser com Joan Baptista, el profeta que clamava en el desert.

Tu saps molt bé que encara que arribem a la independència (sens dubte va per llarg, i el 26-N ho començarem a veure això) aquí no es proclamarà l'estat de felicitat general (potser amb això l'Artur Mas és força més assenyat que no pas l'agitador Alfons López Tena).

Però la situació és tan fotuda que molta gent necessita agafar-se a qualsevol esperança per no caure en alguna profunda depressió. Haurem de ser una mica pacients i caritatius amb tota aquesta gent que es pensa que per cridar la consigna que sigui (en això els espanyols Déu n'hi do la poca imaginació que gasten) tot s'arreglarà més o menys màgicament.

Ah,i per cert, Visca Catalunya lliure (i lliure no només d'Espanya sinó de moltes altres "dependències" de les quals ara no està tan de moda parlar-ne).

Ramon Bassas Segura ha dit...

Jordi

Tan sols espero que no em tallin el coll... ;)

Sí, hem de ser "pacients i caritatius" amb els que necessiten "agafar-se a qualsevol esperança per no caure en alguna profunda depressió", però dient-los que tan sols és una esperança "qualsevol", no fos cas...

Sí, lliure!