dimarts, de novembre 27, 2012

Els valors en alça el 25 N

0. A Mataró ja podem comptar

El primer que he de dir és que, ahir al vespre, finalment, l'Ajuntament de Mataró es va decidir a fer públiques les dades electorals de la ciutat [aquí] que havia amagat durant el recompte, en finalitzar-lo i gairebé tot el dia després, trencant el costum de transparència i d'informació immediata on line que havia caracteritzat els governs anteriors (com havia denunciat jo mateix ahir). Ara els ciutadans poden accedir ja a la informació a què tenen dret i podran començar a treure les primeres conclusions. L'anècdota és que m'ho ha comunicat el propi alcalde per twitter aquest matí (gràcies, ara miri-s'hi una mica més).

Me'ls he mirat per sobre i necessitaria una mica més de temps, potser, per mirar d'interpretar-los, de manera que ja ho faré més endavant. Però sobretot, perquè hi ha amics més perspicaços com en Cesc Amat, que aquesta tarda ja ha publicat una anàlisi mataronina [aquí] en què defensa la teoria de la polarització contra les que comencen a sortir de trasvassament de vot. Ara voldria destacar quins són, a la meva modestíssima i superficial manera de veure, els trets que han tingut valor electoral en aquesta campanya. Ben ràpidament perquè em llegiu.

1. La claredat

El relat més clar, sense ambigüitats, on se sap qui és el bo i el dolent, qui l'heroi i quina la seva missió, d'on venim i per què, on es descriuen raonablement els entrebancs i es posa tot al servei del desenllaç feliç, en un 'enllà' que precisa de la teva intervenció, és el que guanya. Hi pot perdre, sens dubte, el matís, l'objectivitat, la raó crítica... però també els dobles sentits, els enganys, la "politiqueria". El famós relat, sí, és un conte. Els més racionalistes en diran "una mentida". Però els humans -ara val la pena de recordar-ho- només podem saber la "veritat" a través d'aquestes "mentides", de les analogies mentals compartides que nodreixen els projectes polítics. La raó pura, la veritat pura, senzillament és fora del nostre abast. No defenso el mite per damunt de la raó, òbviament, sinó que vivim entrellaçats l'un amb l'altra. Aquestes eleccions han servit, crec, exactament per això. Només em fa pena que l'únic relat, en aquest mercat, sigui l'independentista. Hi ha contes més interessants i alguns ens hauríem de donar pressa en explicar-los (verbigràcia: la inflexió d'Hollande a la precampanya francesa indicant qui eren "els dolents").

2. La credibilitat

Els partits que han obtingut un increment més alt del vot, fonamentalment provinent de l'abstenció, atresoren un grau de credibilitat més gran dels que n'han perdut, em sembla. En primer lloc, per una qüestió lògica: no se'ls identifica com a responsables de la situació actual. D'una banda, l'excitació del vot anti-independentista que ha aconseguit la polarització de l'eix nacional, amb un PP que encara no recull el desgast del seu any de govern. De l'altra, el desplaçament cap a ICV i sobretot a ERC de força vot jove i abstencionista, a la recerca de més 'autenticitat' i amb el desig que 'no ens fallis' (¿ho recordeu? això és una arma de doble tall). CiU, sí, però potser encara més el PSC, està purgant la seva falta de credibilitat com a conseqüencia de les altes expectatives dipositades en ell no fa massa. I la dificultat de reaccionar quan aquestes s'enfonsen.

3. La personalització (o la ideologia líquida)

El tercer element que he vist incrementat en aquesta campanya és la personalització de les propostes en el candidat. Ho ha fet CiU dupositant tota la confiança en el seu líder i hi ha respost l'electorat repartint-la entre candidats que, potser per desconeguts a priori, guanyen punts així que avança la campanya: bon paper als debats, pedagògics en parlar, allunyament de la prepotència i la demagogia, parlar clar, etc... El cas de Junqueras i Herrera és paradigmàtic. I potser també Rivera. Tots tres cauen bé en un país on els polítics reben una puntuació baixíssima.

Aquest fet contrasta, òbviament, amb la complexitat de l'electorat en triar entre vàries opcions i, probablement, amb la minoració del pes ideològic de fons, cada vegada més difús (amb totes les prevencions: probablement la fuga de vots de CiU es degui també a un fons ideològic). Va perdent (i ja fa anys) la identificació estructural amb els partits i guanyen les adhesions puntuals als líders i als seus projectes immediats. Això aventura, potser, més volatiltat del vot, més cura en l'elecció de candidats (i més competència) i un nou escenari menys apriorístic (en territoris, en enquestes...).

4. L'esgotament del pacte constitucional

CiU i el PSC, i no ve d'ara, acusen la seva veterania. Votants grans, identificació amb l'establishment i actors  supervivents (i beneficiaris) del pacte constitucional, versió catalana, que Pujol va exemplificar en part amb "la puta i la Ramoneta". Tan uns (CiU amb l'estat propi) com els altres (el PSC amb la reforma constitucional) han fet passos, tímids, en la direcció de resituar-s'hi, però d'altres ho han fet abans. ICV enterrant el PSUC (anys vuitanta), renovant del tot el seu electorat (territorialment, socialment i generacionalment) i apostant pel tomàquet, com dic jo: una mena d'autenticitat d'esquerres possibilista i estètica que té el seu nínxol electoral, amb visites de socialistes desencantats de tant en tant. ERC amb l'aposta independentista i amb dificultats òbvies per governar. Les CUP, una mena de síntesi dels dos anteriors amb l'afegitó del que en podríem dir indignat. Cap d'aquests tres grups se sent actor dels pactes de la transició.

A la dreta es fa exactament la mateixa interpretació d'esgotament de model. Però es proposen solucions contràries, d'ordre. Des del replegament autonòmic desitjat pel PP i C's fins a l'aparició de l'extrema dreta com PxC, la seva característica principal és que penetra amb força en l'antic bloc estructural on els socialistes tenien majoria. Competint pel mateix electorat.

Davant tot això, no fer res, o que sembli que no es fa res (o que es fa el de sempre), és la pitjor manera de respondre al clam de canvi estructural que sembla reclamar l'electorat. Estructural ve d'estructures. D'estat, potser sí, però de societat, molt millor. I en això, les esquerres catalanes, hi podríem fer molt.
Publica un comentari a l'entrada