dimecres, de març 27, 2013

Els peus, la dona que estima i Espriu


Si no et rento, no tindràs part amb mi.

Els peus, que s'embruten, que trepitgen, que representen "allò més baix", els peus juganers al llit i els peus violents quan colpegen, són un bon símbol de la dignitat humana respecte el poder. Demà dijous, si algú en té curiositat, que vagi a una església a l'hora de l'ofici i veurà un ritual que només passa un cop l'any: un sacerdot renta els peus a unes quantes persones, rememorant el passatge de l'Evangeli que s'hi llegirà. Un passatge, encara més si és descrit per Joan, que té nombrosos vessants simbòlics, i també força lectures (en el fons, sobre la netedat), però que a mi, ara, m'interessa relacionar amb el poder. El que vulgui ser el primer, havia dit ja Jesús, s'ha de fer el darrer, o el primer en servir.

Abans, però, hi ha un altre passatge que sempre recordo, en aquesta escena dels peus, que té, en aquell cas, els peus de Jesús de protagonista. És a Lluc 7, 36-50 i descriu com una dona, en presència del fariseu Simó, a casa seva, "li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum". Quan l'amfitrió en recela, especialment per la mena de vida que portava la dona, Jesús li diu:
Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus.  Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc.
Així, els peus són també símbol de l'amor, de la generositat, de la donació, del gaudi compartit, de la corporalitat. I acaba amb una frase magnífica, que ara, amb la fal·lera justicialista que ens ha agafat condemnant tothom, ens sona com un cop de puny.

Tornem al poder. En el poema XXIV de La pell de brau, Salvador Espriu, s'adverteix de quina ha de ser l'actitud de tot servidor públic. Ara que tothom vol "fer història" potser caldria proclamar ben alt que "No esperis mai / deixar record" i quins són els únics senyors ("el desvalgut / i el qui sofreix") i el lloc exacte que t'han reservat ("dessota els peus / de tots"). Els peus.


Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.
També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i els honors.
Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
Sense l’ajut
de cap consol.
No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.
El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.
Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.
Publica un comentari a l'entrada