dissabte, de març 30, 2013

Anna Lizaran i la veritat





Li diu Pilat:
--I què és la veritat?

Joan 18, 38

--Per què busqueu entre els morts aquell qui viu?

Ara fa un parell de mesos, quan va morir Anna Lizaran, vaig pensar, a la vista del que tothom deia (i ho corroboro) sobre la immensa capacitat del teatre, sobretot si és a partir de segons quines actrius, per parlar-nos de la veritat. "Tot el que és profund estima la màscara", deia Nietzsche. Resulta que no podem parlar del més profund si no és a través de màscares, de representacions (litúrgiques, plàstiques, teatrals, literàries, metafòriques), perquè el llenguatge és, fonamentalment, representatiu. Aproximatiu. Teatral. Els personatges de Lizaran, si eren recordats, ho eren pel grau d'autenticitat que transmetien, per la capacitat expressiva del sentiment més amagat, per la commoció amb què responíem, els espectadors, a la seva proposta. I aquesta autenticitat de la màscara, aquesta veritat a través de les mentides, era el que més s'apreciava i -sens dubte- es troba a faltar d'aquesta magnífica actriu.

En contrast s'esdevenia la mort, això que passa sense màscares, és a dir, sense llenguatge ni representació. Sense comprensió. Sabem, això sí, que no podrem veure-la mai més en cap teatre, sabem que s'ha acabat. Però res més. Fora del que sabem hi ha, o no, el que creiem. Se m'acudia, doncs, que si la veritat més profunda necessita màscares, potser el que no en necessita no és veritat. Que, fora del teatre, no som. I, per tant, que la dada més definitiva no pot tenir paraula. "¿I si resulta", pensava, "que la veritat era el teatre i la mort la mentida?". Tot depèn, és clar, de la idea que tinguem de "veritat". I què és la veritat?

Bona Pasqua.
Publica un comentari a l'entrada