dilluns, de març 25, 2013

El tall


El sol s'havia amagat. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà pel mig.

Sempre que sento aquest passatge de la Passió, narrada per Lluc i llegida ahir a la celebració del Diumenge de Rams, penso en Lucio Fontana, autor de l'obra que veieu reproduïda en aquest post. La tela, sí, i potser totes les teles, --les obres d'art, posem-- em recorden la cortina rera la qual s'amagava l'Arca de l'Aliança del temple de Jerusalem que, com diu la tradició, s'esquinçà coincidint amb la mort de Jesús. Així, l'art vela i, alhora, desvela (tapa i destapa, com en un streptease) allò que hi ha més enllà (el sagrat, per exemple). Quan el vela, mira de parlar entre ambdós costats de la tela (a vegades 'representant', a vegades 'embolcallant') i, en canvi, quan el desvela s'esquinça, es trenca, com ara en aquesta obra. En trencar-se, com veiem, es fa un forat, una ranura.

L'obra de Fontana ens mostra, netíssima, aquesta fisura. En contemplar-la, me n'evoca d'altres. Sobretot, dues. Una, evident, la porta de la matriu on apareixem al món que és, alhora, la porta per on entra el sarment que ho fa possible i, per tant, un evident símbol sexual. Per aquesta porta va i ve vida a dojo. I l'altra, les màndorles medievals que, en forma d'ametlles i amb unes precises proporcions, és també la porta que connecta el món diví amb el món mortal, des de la qual van apareixent "formalment" els àngels, els sants, la Mare de Déu i les tres persones divines. Sense aquesta porta no en tindríem accés. També va i ve vida a dojo, en aquestes obertures, dramàticament esquinçades coincidint amb l'últim sospir de Jesús o, com diu el text de Lluc, quan el sol s'havia amagat. El sol, la llum. Les figures de Crist, a la creu, tapades des de Divendres Sant fins la Pasqua o, de nou, es destapen, també diuen força cosa de l'streaptease continu amb què es diverteix la veritat tenint-nos d'espectadors, en aquest local sovint massa fosc on ens proposarem, malgrat tot, ser feliços.

Publica un comentari a l'entrada