dimarts, de març 26, 2013

Santiago i Enric


Ahir acomiadàvem en Santiago de San Pedro gairebé a l'hora que moria l'Enric Graupera, tots dos gairebé de la mateixa edat, tots dos de profundes conviccions cristianes i tots dos tan discrets com coneguts i apreciats pels seus veïns. Els dies de Setmana Santa, on la mort és tan present i, alhora, on més possibilitats simbòliques d'enfrontar-nos-hi tenim, les morts reals vénen a dir que, de simbòliques, res. O tot. Que anem vivint pensant en la llargada de la corda que anem arrossegant quan el que comptava era el gruix. Crec que en tots dos casos ho tenien claríssim; és dels pocs avantatges que donen les malalties a qui les pateix, sembla. Així, algú concret que coneixes i valores posa cara i ulls, carn i ossos, cos i esperit, gust de neules i so de rialla, vida i obres, a aquest misteri que acaba amb Pasqua. Espero que allà ens hi retrobem.

Publica un comentari a l'entrada