:dimecres, d’octubre 29, 2008
Jesús i el sexe
:dimecres, de juny 04, 2008
El destorb | Emprenedors
:
:Raons de Pes - VIII
:
[Criteris per al suport governamentalals emprenedors]:
1) Els incentius públics s'han d'invertir en activitats noves, ja sigui la producció de productes o serveis, o bé la introducció de noves tecnologies en les produccions actuals.
:
2) Es fa necessari fixar uns criteris clars per distingir els exits dels fracassos, inevitables en algunes de les noves activitats que s' emprendran. Per aquest motiu, convé establir una data límit en els programes d'ajuda a la innovació.
:
3) El sector públic no ha d'oferir suport a sectors, sinó a les activitats que influeixen en el conjunt de sectors, com ara l' adaptació de noves tecnologies a les condicions del país, infraestructures, capital risc i capital desenvolupament, etc.
:
Dos «fets diferencials» destaquen a Catalunya els dos darrers segles: el protagonisme de l'activitat emprenedora i la integració dels immigrants -gràcies a la millora del nivell de vida i al reconeixement social atorgat al treball. Al segle XXI, els dos comportaments són tan necessaris com en els segles anteriors, ja que la globalització ha prodult una nova onada d'immigració i reclama una nova generació d'emprenedors que, així com els del vuit-cents van introduir el vapor i l'utillatge industrial per aixecar la indústria tèxtil, incorporin les innovacions que assegurin la viabilitat de les seves empreses en l' economia global.
:
Àngel Pes, Necessitem Governants, Mina Ed., Barcelona, 207, pp. 92, 93.
:
dijous, de març 20, 2008
Dijous Sant
L’amor entre Jesús i el Pare és el que dóna l’alegria plena als deixebles de Jesús, a nosaltres. L’amor a Jesús dels apòstols és incomplet i Jesús ho sap i els promet l’Esperit que farà que la tristesa per l’absència de Jesús es converteixi en alegria, que l’amor arribi a ser del tot l’amor del pare i del Fill en els cors dels deixebles: "Doncs us ben asseguro que plorareu i us doldreu, mentre que el món s'alegrarà. Vosaltres estareu tristos, però la vostra tristesa es convertirà en alegria. La dona, quan ha d'infantar, està afligida, perquè ha arribat la seva hora; però així que la criatura ha nascut, ja no es recorda més del sofriment, joiosa com està perquè en el món ha nascut un nou ésser. També ara vosaltres esteu tristos, però el vostre cor s'alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria, ningú no us la prendrà." (Jn 16,20-22)
Jesús té profunda experiència de l’alegria d’estimar i l’expressa justament quan està pròxim el seu fi, la tornada al Pare. Estima els seus fins a l’extrem. (...)Una homilia d’un monjo de l’Edat Mitja en parla del rostre serè de Jesús que dóna la pluja tardana a Pere, quan el mira i aquest arrenca el plor de penediment. Jesús no sent tan sols les asprors del sofriment corporal, sinó que la seva ànima pateix la pregona tristesa de l’agonia, però Jesús era feliç de portar tots els sofriments de la passió perquè sabia que així estimava fins a l’extrem i salvava als qui estima el Pare. Es un misteri, l’amor de Déu Pare, Fill i Esperit Sant mostrat en la creu de Crist. Es aquí on hem d’aprendre “l’alegria d’estimar”.
diumenge, d’abril 01, 2007
Pregó de Setmana Santa *

:
:
En primer lugar tengo que expresar mi agradecimiento y mi sorpresa por el honor que me habéis otorgado al dirigirme hoy como pregonero de la Semana Santa de Mataró, al inicio de una de las actividades más bonitas que se pueden encontrar en Mataró: este Festival de Saetas de cada Domingo de Ramos. El agradecimiento lo concreto en la Hermandad Nuestro Padre Jesús Nazareno y Nuestra Señora de la Esperanza, en Rafa Acedo, en Jordi y en todas las hermanas y los hermanos que se esfuerzan como nadie para que todo salga bien. Y, por qué no, al conjunto de hermandades y de cofradías que estos días viven al máximo para ofrecernos lo mejor de si mismas.
:
I la sorpresa perquè no sóc pas cap expert en Setmanes Santes ni en confraries. M’ho miro amb el respecte del que mai n’ha format part. M’ho miro també, al si de les meves responsabilitats (ja sabeu que sóc regidor de Seguretat Ciutadana), com un acte d’enormes dimensions populars i, per tant, de riscos (ja sabeu que l’any passat vam estrenar un pla de prevenció per les processons que vam treballar conjuntament).
:
També me’l miro com a espectador. Reconec que m’hi vaig incorporar tard; fins fa no massa anys, procurava ser fora per Setmana Santa i fins que no vaig assistir més tard a la processó de Divendres Sant i vaig quedar meravellat. Jo, que vinc de família i tradició cristiana, no tenia, però, experiència de processons: vaig néixer el 1968 i a Mataró poc després se’n van deixar de fer. Per això potser em vaig meravellar, per mi era una cosa nova, radiant, diversa, unitària, que només es viu a Mataró d’aquesta manera... Després ja m’explicaré.
:
Pero también me lo miro desde mi condición personal (e intransferible) de cristiano. Cuidado, ya advierto que ni soy muy beato, ni seguramente muy buen católico en muchas cosas (aunque dicen que, en comparación con los protestantes, por ejemplo, los católicos reconocemos siempre nuestra condición de pecadores). Pero ocurre que la condición religiosa de uno, hoy, se esconde tan a menudo que cuando uno no tiene inconveniente en expresarla sucede que parece el más beato de todos. Medio en broma medio en serio, siempre digo que hay que salir del armario con las identidades de cada uno, sean éstas las que ahora salen del armario, ya me entienden, futbolísticas, ideológicas, musicales o, como hoy, de creencias, puesto que guardárselas para adentro es lo peor que se puede hacer.
La procesión va por fuera
:
Eso lo dicen los psiquiatras y lo practican los costaleros. Me explico. Ya sabéis que cuando uno se queda las cosas por dentro, cuando la angustia se vive en soledad, cuando no expresamos las emociones... se dice que la procesión va por dentro. Bien, pues en la Semana Santa, almenos, la procesión va por fuera. De una vez por todas, lo sacamos de dentro, lloramos si cabe (qué son las saetas sino un lloro), caminamos unos con otros, llevamos a la vista de todos lo que nos pesa y las plazas y las calles se llenan de lo que llevamos dentro, sin rubor, confiadamente, a flor de piel.
Exactamente ¿qué es lo que sacamos fuera? Bajo mi punto de vista, lo que sacamos es la belleza.
Miren, hay un programa nuevo en televisión que se llama Cambio radical, muy polémico, copiado de Estados Unidos, dónde una persona que se considera fea participa en el programa (no sé cómo porque aún no lo he visto) para que les practiquen un cambio de imagen, con cirugía estética incluída. Es decir, cambio radical es igual a cirugía estética. Parece como si, de pronto, todo aquello que nos puede hacer feliz, o bello, se reduzca a una cuestión quirúrgica.
Desde siempre, ha habido quien ha alertado contra ese confusión. Un libro muy antiguo, judío, del tiempos del rey Salomón, el Libro de los Proverbios, ya dice que "toda belleza es engañosa y toda hermosura es vana" (31, 30). Shakespeare, en una de sus obras más terribles, hace oir a Macbeth que "lo bello es vil" y que "lo vil es bello". De hecho, a veces los malos son lo más atractivo de las películas, donde detrás de una belleza escultural a veces se descubre la fatalidad.
Creo que en las procesiones de Semana Santa se ve muy claramente que hay otra belleza. No prescinde de la imagen, sino todo lo contrario. Las personas, a fin de cuentas, sólo sabemos explicar lo más importante a través de imágenes, de narraciones, de metáforas. Así, es la única manera cómo el ser humano ha podido salir de si mismo para verse. Los relatos, la Pasión de Cristo entre ellos, son como un espejo de lo que nos ocurre y de lo que ocurre en el mundo dónde vivimos. De modo que en las procesiones, centenares o miles de personas, se disponen a contarnos una historia, a través de esculturas, ropajes, música y cante, una historia que resume lo más importante que nos sucede. Y esto hay que sacarlo fuera.
A lo que nos sucede le hemos puesto paso. O advocación mariana. La soledad, la compasión, el desvanecimiento, la pasión, la esperanza, la tensa espera de lo que parece que nunca llega, el desconsuelo y el consuelo, el sufrimiento, el silencio arrancado al ruído de cada día, el no saber qué hacer. Eso, que son cosas que nos pasan a todos (no sólo a mi, sino a todos), que son cosas muy de la Tierra, en Semana Santa se ve que también son cosas del Cielo. O, digámoslo al revés, que las cosas del Cielo se juegan en la Tierra. Y hay que ponerse manos a la obra.
Decíamos que las procesiones son también exhibición de belleza. Una belleza extraña. Una belleza casi de feos. Una belleza que no encontramos en las revistas, que no se exhibe como el cuerpo de Samuel Eto'o o de Paris Hilton, sinó como un Cristo que sufre o una Virgen que llora. Una belleza como la nuestra. Y que, ante este sufrimiento, ante los males sin consuelo, propone la esperanza absoluta, un cambio radical sin cirugía y que empieza en el corazón. En ese corazón herido por una flecha y del que surge una bella saeta como las de hoy.
La ciudad libre
:
La recuperación de las procesiones de Semana Santa en Mataró, a mi juicio, debe entenderse como un redescubrimiento de los sentimientos que estaban dentro de la gente. Ya lo he dicho antes: es bueno expresar lo que sentimos y no quedárselo para si mismo.
:
También creo que debe entenderse como una enorme oportunidad. Mirad: a menudo, las imágenes y las creencias enfrentan a las personas. En Mataró, las unen. Mirad el Viernes Santo, en cuya procesión se unen antiguas figuras de esta ciudad con advocaciones venidas de otros lugares de España, especialmente de Andalucía, en perfecta armonía. Las raíces de cada uno se han puesto al servicio del futuro. Esa oportunidad no termina ahí. También lo es de hacer más entrañables los lazos de las personas, que se esfuerzan para conseguir un objetivo común que uno a uno no podrían conseguir. Y también hay una oportunidad magnífica para transimir la esperanza, ese cambio radical, ese paso llamado Pascua, a través de los elementos iconográficos que, como ya os he dicho, me parecen el vehículo más interesante para hacerlo.
:
:
Ho fem, participant-hi directament o d'espectador, sense que ningú ens pregunti sobre la nostra fe, o sobre el grau de la nostra fe. Mireu: les millors misses catòliques les va fer un músic que era protestant: Johann Sebastian Bach; el millor retaule modern fet en una catedral l'ha fet un agnòstic, Miquel Barceló, a Mallorca. Així volem la ciutat: no ens preguntem més d'on venim, comencem a preguntar-nos on anem i encaminem-nos-hi. La processó va per fora.
* Llegit avui a la Matinal de Saetas a la Plaça Onze de Setembre de Mataró; he respectat la llengua original en cada paràgraf.:
divendres, de març 23, 2007
Taula parada

dimecres, de març 21, 2007
La millor llista | Montoya i el dolor
:
La roda de premsa d'avui. Foto: EA:
No sé com seran les dels altres, perquè encara no se'n sap res ni ningú especula tant com en la nostra, però la del PSC té la pinta de ser la millor llista (en clau d'equip) de les que es presentaran a Mataró a les eleccions municipals de 2007. Amb gent experta i gent nova, amb habilitats i procedències diverses, amb capacitat per governar, amb el mateix nombre de dones i d'homes, amb arrelament al conjunt de la ciutat (fent xarxa), amb una gran ventall de presència en l'associacionisme veïnal, cultural i sindical i del conjunt de barris de Mataró. Noves generacions de ciutadans que volen ser, també, els amos del seu destí. Un grup prou divers com la ciutat i prou compacte per fer pinya. Un equip nou que dóna resposta als nous reptes que ens depara la ciutat a cada cantonada.
:
L'Assemblea d'ahir. Foto: E.A.:
L'Assemblea del PSC, doncs, va donar recolzament a la proposta presentada per la Comissió Executiva local i que avui hem presentat en roda de premsa el cap de llista, l'Alcalde Joan Antoni Baron, i jo mateix com a Primer Secretari. A la meva intervenció he insistit en aquests valors i he afegit un parell de coses. Una, que anem primer. Vam ser els primers en presentar el candidat (al desembre), vam ser els primers en ensenyar les cartes del nostre programa amb el Manifest Electoral i ara som els primers en presentar la nostra candidatura. Dues, que només el PSC pot parar els peus al PP i evitar la seva entrada al Govern, ja que CiU i el PP s'han compromès, més que mai, a presentar conjuntament una alternativa de dreta.
:
Montoya i el dolor
:
:

:
A rel de la recent utilització per part del PP d'un catàleg amb fotos eròtiques representant imatges de sants, de Jesús i de Maria, vaig visitar el web de l'autor, JAM Montoya, i, francament, no veig que n'hi hagi per tant. Crec que la combinació d'erotisme, amb exhibició d'atributs sexuals, i imatgeria religiosa és un terreny ja molt transitat, des dels no gaire originals Carnestoltes fins a treballs una mica més elaborats. Certament, l'analogia de l'èxtasi místic i l'èxtasi sexual ja ha estat tractat des de la pròpia Bíblia (Càntic dels Càntics, Raquel...), reprès pel Reneixement i redescobert per alguns fotògrafs moderns a cavall entre el Superstar i els anuncis de colònia o, com és el cas de Montoya, emulant les imatges de qualsevol producte porno. El cert és que avui, l'exhibició i difusió d'imatges eròtiques i fins i tot les més explícitament pornogràfiques pràcticament no esveren ningú (excepte algun despistat a Extremadura o a Lleida), de manera que la poc dissimulada intenció provocadora de l'artista acaba fent una mica de riure i, evidentment, desmereixent l'obra.
diumenge, de gener 21, 2007
La qüestió decissiva | Enquesta
:

- Déu decideix entrar a la història d'una manera pobra. L'entrada de Déu a la història és l'antítesi d0una entrada potent. L'Omnipotent es depulla de la seva omnipotència. Aquesta imatge de Déu és completament paradoxal perquè relacionem la paraula Déu amb el poder i la força. però el cristianisme no presenta Jesús com un heroi. El cristianisme presenta Jesús com el fill de Déu que neix en un estable. Així és el Déu encarnat. I el secret de Jesús tan sols es manifesta després de la seva ressurecció: aquell que ha sortit de Déu retorna a Déu.
- La raó de ser del cristianisme és comunicar la figura de Jesús. L'Església és al servei d'aquesta comunicació.
- Parlar de la fe i del que creiem vol dir parlar de la llum que rebem, no pas de la llum mateixa.
- Parlar de Jeús és parlar de la cara visible de Déu.
- per comprendre el cristianisme cal entendre que Jesús no és només un gran profeta.
- Jesús no va voler ser mai protagonista de la seva pròpia història. sempre es va posar al servei del seu objectiu darrer: deixar que a través d'ell s'arribés al Deú de la compassió, la pau i la justícia.
- Un cristiaisme sense creu seria gnosticisme.
- No podem fer un discurs endogàmic sobre Jesús. ja ha passat l'època de cristiandat amb el seu discurs de portes endins. Hem de sortir a la plaça com Pau, que anà a l'àgora d'Atenes. La teologia ha de tenir una gran sensibilitat pel nostre món i un llenguatge intel·ligible. Llegir seriosament l'Evangeli comporta una saccejada interior ja que posa en qüestió qualsevo certesa. Alhora es creen noves certeses capaces de transformar el món. Entrem en una època on seran possibles grans aventures interiors. Hi haurà lloc per l'amor.
:
En un altre ordre de coses, el mateix diari publica avui una enquesta en la que mostra que els socialistes aguantaríem l'actual majoria, que s'ampliaria la representació dels aliats i que baixaria la del PP, just després de l'apretada insensata que el partit de Rajoy ha fet a rel de l'atemptat de Barajas. La conclusió de Julián Santamaría, que ha estat el seu responsable, és que l'electorat castiga a qui promou la crispació. A veure si prenen nota. (Vegeu Miquel Iceta, avui)
dimecres, d’agost 04, 2004
El Déu de Bush
- "La mirada inicial de Jesús no anava dirigida al pecat dels altres sinó al sofriment dels altres" (p.30)
