dimecres, de març 21, 2007

La millor llista | Montoya i el dolor

La millor llista
:
nom La roda de premsa d'avui. Foto: EA
:
No sé com seran les dels altres, perquè encara no se'n sap res ni ningú especula tant com en la nostra, però la del PSC té la pinta de ser la millor llista (en clau d'equip) de les que es presentaran a Mataró a les eleccions municipals de 2007. Amb gent experta i gent nova, amb habilitats i procedències diverses, amb capacitat per governar, amb el mateix nombre de dones i d'homes, amb arrelament al conjunt de la ciutat (fent xarxa), amb una gran ventall de presència en l'associacionisme veïnal, cultural i sindical i del conjunt de barris de Mataró. Noves generacions de ciutadans que volen ser, també, els amos del seu destí. Un grup prou divers com la ciutat i prou compacte per fer pinya. Un equip nou que dóna resposta als nous reptes que ens depara la ciutat a cada cantonada.
:
nom L'Assemblea d'ahir. Foto: E.A.
:
L'Assemblea del PSC, doncs, va donar recolzament a la proposta presentada per la Comissió Executiva local i que avui hem presentat en roda de premsa el cap de llista, l'Alcalde Joan Antoni Baron, i jo mateix com a Primer Secretari. A la meva intervenció he insistit en aquests valors i he afegit un parell de coses. Una, que anem primer. Vam ser els primers en presentar el candidat (al desembre), vam ser els primers en ensenyar les cartes del nostre programa amb el Manifest Electoral i ara som els primers en presentar la nostra candidatura. Dues, que només el PSC pot parar els peus al PP i evitar la seva entrada al Govern, ja que CiU i el PP s'han compromès, més que mai, a presentar conjuntament una alternativa de dreta.
:
En parlen Glòria Figuerola, capgros.com, ElTotMataro.cat, El Punt i el propi Baron.
:
Montoya i el dolor
:
:nom nom
:
A rel de la recent utilització per part del PP d'un catàleg amb fotos eròtiques representant imatges de sants, de Jesús i de Maria, vaig visitar el web de l'autor, JAM Montoya, i, francament, no veig que n'hi hagi per tant. Crec que la combinació d'erotisme, amb exhibició d'atributs sexuals, i imatgeria religiosa és un terreny ja molt transitat, des dels no gaire originals Carnestoltes fins a treballs una mica més elaborats. Certament, l'analogia de l'èxtasi místic i l'èxtasi sexual ja ha estat tractat des de la pròpia Bíblia (Càntic dels Càntics, Raquel...), reprès pel Reneixement i redescobert per alguns fotògrafs moderns a cavall entre el Superstar i els anuncis de colònia o, com és el cas de Montoya, emulant les imatges de qualsevol producte porno. El cert és que avui, l'exhibició i difusió d'imatges eròtiques i fins i tot les més explícitament pornogràfiques pràcticament no esveren ningú (excepte algun despistat a Extremadura o a Lleida), de manera que la poc dissimulada intenció provocadora de l'artista acaba fent una mica de riure i, evidentment, desmereixent l'obra.
:
Crec que la no menys previsible reacció eclesiàstica, que forma part del guió, no resol massa res. Té raó l'artista en la legitimitat de la deconstrucció del símbol, cosa que fa tothom avui per avui. Una altra cosa és quina mena de símbol reconstrueix i l'efecte de la seva commoció que, a no ser que no hagis vist mai un catàleg porno, cosa rara, de ser nul. I té raó aquell qui veu ridiculitzat el símbol a través del qual expressa coses importants per ell, que li permet el llenguatge transcendent. La riota del símbol, però, forma part també de la cultura bíblica. Des del seu relativisme (és més important l'home que el dissabte) fins al joc de rebuig (actitud dels soldats abans i després de morir amb els atributs reials de Crist) i assumpció (el cartell d'Inri) del símbol del seu reialme. Això, aquest joc d'amor i odi als símbols, sembla voler dir l'Escriptura, forma part el camí inexorable de tothom. Diria que aquest és el repte de l'Església davant la relativització i riota dels seus símbols, que, de fet, no són només seus.
:
Però hi ha una darrera reflexió que no vull deixar escapar. El que realment és tabú, avui, és el dolor. Em sembla que ja he explicat alguna vegada en aquest bloc com vaig notar la reacció del públic un dia en una exposició a Venècia en la qual hi havia un quadre dels anys 60, no recordo de qui, que simulava una parella masturbant-se, davant la qual la gent passava com si res, i més endavant un altre de Jenny Saville on apareixia una noia intubada, i davant la qual la gent mostrava el seu rebuig. Efectivament, la iconografia religiosa ens mostra moltes coses, no tan sols l'erotisme. També expressa el dolor, just el que exhibiran les processons de Setmana Santa d'aquí a uns dies. En una societat anestèsica com la nostra, el dolor fa nosa, el sexe no tant (a la publicitat és el principal reclam). Diria que provocarà més l'artista que aconsegueixi transmetre la ferida íntima i trencadora del dolor, de tota l'agoixa que supuri com el pus i cerqui desconsoladament, com en el sexe, l'abraçada salvadora de la fraternitat humana o com en vulgueu dir.
:
Il·lustracions: Serge Bramly i Bettina Rheims, de la sèrie I.N.R.I.
:
Publica un comentari a l'entrada