A la celebració del Dimecres de Cendra es va llegir el tros de l’evangeli de Mateu (6, 1-6, 16-18) en el qual Jesús és molt dur contra l’exhibicionisme “a les sinagogues i a les cantonades” de la pregària i l’almoina i recomanava pregar “a la cambra més retirada” tancant-nos “amb pany i clau”. Dues setmanes abans, tres jubilats havien convocat els mitjans de comunicació i una colla d’amics per començar una vaga de fam en una església barcelonina, conclosa al cap de pocs dies, a favor de Palestina aran de la guerra de Gaza. L’acció va començar amb un aplaudiment, un auto-aplaudiment com es pot veure al vídeo que en van fer. Òbviament, com pressentia al principi, ni els palestins, ni els poders públics, ni els israelians ni absolutament ningú ha notat res. ¿Quin era, en realitat, l’objectiu d’aquesta acció? Ells mateixos, la seva consciència, la pressa en ser ubicat al cantó dels “bons”. Per això s’aplaudien.
Ja sé que no faré amics dient això perquè la reacció de bona part dels meus amics catòlics, molts d’ells lectors de Foc Nou, i vint entitats cristianes, també ho van aplaudir públicament. Però, a la llum del fragment que citava al principi, em sembla un gest narcisista. Per la seva inutilitat i, per tant, treient focus i energies a iniciatives més útils, que és el que realment cal. Perquè no he vist cap d’aquests, entre ells una exdiputada, que tinguessin cap sensibilitat similar quan aquí a Catalunya o a Israel mateix hi ha hagut atacs terroristes o segrestos. Però, sobretot, perquè les solucions als problemes polítics es fan amb política, això tan lleig que no provoca cap aplaudiment moral: solucions grises, embrutiment de mans, cessions i pragmatisme.
Em temo que la crisi de la política no prové, només, de les seves males praxis. A parer meu, hi projectem una exigència moral que no li pertany, reduint les seves possibilitats a “bo” o “dolent”. I, esclar, fem mans i mànigues per semblar sempre “dels bons”, per correspondre a la moral dominant de cada moment: ara la independència, després Palestina, el feminisme o l’animalisme. I que ens aplaudeixin. Fins que l’afartament davant la correcció política ens porti a l’altre cantó de pèndol.
* article publicat a Foc Nou (març 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada