Homenatge a Gaspar Mora

Déu volgué que residís en ell

tota la plenitud.

Sant Pau als Colossencs 1, 19

Quan tenia tretze o catorze anys, més o menys com ara els que en tenen, tenia una idea molt vaga de Déu i em costava molt "creure-hi". Tenia una idea més precisa de Jesús, a qui veia un valent combatent que m'impel·lia seguir-lo, però necessitava, com a bon fill de la societat tècnico-racionalista, una "explicació". Ara, amb els anys, veig que no n'hi ha prou amb què t'ho expliquin. Com tot, en la vida, millor experimentar-ho si vols saber de què va. I, efectivament, la relació amb Déu s'assembla més a un enamorament que a una classe, de manera que no anava desencaminat del tot.

Però, ja dic, necessitava una "explicació" i, també ho dic de veres, potser sense ella la meva relació amb Déu, o potser més aviat amb el cristianisme, hauria estat d'una altra manera, molt més distant. El fet és que un dia, a la meva parròquia van organitzar un petit cicle de tres conferències de Gaspar Mora (a la foto) sobre moral cristiana. Un amic meu i jo, que ja sospitàvem molta hipocresia darrere d'aquest tema i que ja ens començava a preocupar el tema sexual, vam anar a veure de què anava això, una mica desafiants. Us he de dir que han estat les conferències més profitoses de la meva vida, on vaig aprendre i entendre moltes coses i, sobretot, on vaig veure que això de la moral anava més enllà d'assenyalar els altres o, sense anar més lluny, del penis.

Una de les idees que més em va commoure, i que encara tinc de capçalera, consisteix en definir Déu com la plenitud d'aquells valors que importen. "Trobareu qui diu que creu en l'amor, o en la justícia, i no en Déu; bé, doncs sapigueu que anomenem Déu a la plenitud d'això en què creuen". Efectivament, vaig pensar, hi ha un pas enorme entre la plenitud i jo, i per fer aquest pas necessitem una relació, que passa ineluctiblement per l'Altre. Per això, amb Déu ens hi relacionem personalment, de tu a tu, perquè si no, aquesta plenitud seria abstracta. El lloc de la moral era, segons Mora, el de la pràctica d'aquesta relació, que esdevé íntima en la pregària.

Jo, encara que us pugui semblar el contrari pel que escric (sempre donem una imatge falsa) no sóc gens pietós, em pesa molt el pensament cartesià i, sobretot, no em sento exemple de res, més aviat el contrari. Però aquestes -i altres- pistes per anar pel món em són molt útils. Ep, no tan sols per "entendre" els components de la religió, sinó, sobretot, per orientar-me una mica més en aquest laberíntic món en el qual encara penso passar-m'hi alguns anys més, si Déu vol. En fi, volia dir això el diumenge de Pasqua i ja està dit.

Gaspar Mora, avui mig retirat a Sant Joan Despí, sense saber-ho, va ser un dels meus grans mestres. I només em sap greu que, com un covard, m'hagi fet sempre vergonya d'agrair-li i ho hagi de fer ara d'amagat des d'aquest solitari bloc. Espero un dia dir-li a la cara, perquè el que em va fer és molt gros.