L'eslògan triat pel PP a Catalunya, i també a les Illes, per aquestes eleccions per a les quals avui és el primer dia de campanya és "España amb seny", una traducció en principi encertada -crec- del que serveix en castellà en tot el PP: "España en serio". El que grinyola i fa poc seriós l'eslògan, precisament, és l'ortografia. Sembla com si la idea que tenen d'Espanya sigui tan inalterable que no es pot ni traduir. En català podem dir perfectament Espanya, tenim un idioma ben equiparable a qualsevol altre i, per tant, paraules per designar realitats (per no dir països, estats o nacions i així no ens emboliquem) com aquesta.
Direm Regne Unit i no United Kingdom, Grècia i no El·làda (o Ελλάδα, per ser més precisos), Mèxic i no México, posem per cas. Dins d'Espanya, parlarem d'Astúries, d'Andalusia o el País Basc sense necessitat d'haver de canviar al castellà per anomenar-ho, com si la nostra llengua fos coixa, auxiliar o complementària. O aldeana. ¿És aquesta la sensació que ens vol transmetre el PP? Espero que, senzillament, sigui ignorància, que és més fàcil de resoldre.
També podria ser que l'autor d'aquest enginy tingués la intenció de fer una frase bilingüe. De fet, a la literatura catalana hi ha una bona mostra d'usos plurilingües en un mateix text, fins i tot en una mateixa frase o vers (vegeu Albert Rossich i Jordi Cornellà, El plurilingüisme en la literatura catalana, Vitel·la, 2014), de manera que tindria un digne precedent. En aquest cas, però, ¿és bo que sigui precisament el mot "Espanya" el que sigui intraduïble, el que sembli inassumible de pronunciar en llengua catalana? ¿No és precisament la incompatibilitat entre Espanya i la seva diversitat (també lingüística) el que addueixen tants i tans independentistes per fonamentar la seva proposta?
En cas que s'hagués fet amb rintintín, doncs, s'assemblaria molt a una tàctica que he vist molt estesa al món independentista. No tan sols en citar "Espanya" sempre amb pronúncia o grafia castellana, com si parlessin d'un lloc recòndit que encara no hem pogut incorporar a la llengua. O ometre la paraula dient-ne "Estat", com tant li agradava a a Franco. També passa en citar els organismes públics (els Ministerios, per exemple) o altres institucions com els Premios Nacionales de Cultura. Em sembla oibservar que la intenció dels que parlen així, a part dels que ho repeteixen com lloros perquè no tenen cap criteri, és la de deixar clar que tot el que prové d'Espanya és inassumible en llengua catalana, que és estrany i estranger. El que provoquen, en canvi, és l'empobriment de la llengua, confirmar el caràcter subsidiari que li volen els seus detractors, identificar la llengua amb el combat independentista tot allunyant-ne els que no en som... i, també, fer el ridícul.
Als que volem que el català sigui una llengua tan normal com ja és, perfectament útil per qualsevol circumstància i ocasió, ens dóna la sensació que uns i altres es retroalimenten. Que, de fet, practiquen exactament el mateix. I, estirant una mica l'argument, veiem dolorosament com es confirmen els nostres pitjors auguris: a més independentisme, menys nació i més enfortiment de l'eix espanyolista a Catalunya.
En vaig parlar també a El 'Ministerio' papanata, 5.9.2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada