La llengua de missa

A la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), aquest agost, el director general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Carles Armengol, ha fet públiques unes dades sobre l’ús del català a les celebracions religioses. Són d’un baròmetre del CEO que incomprensiblement encara no s’ha fet públic a l’hora d’escriure això. El director Armengol em va facilitar via X (abans Twitter) un quadre que, resumint, diu que el 25,5% dels enquestats va a cultes només en català, el 33,3% ho fa en català i castellà i el 22,1% només en castellà. A la UCE tot van ser esgarips i exigències, però el cert és que l’ús exclusiu de la llengua catalana està per damunt del castellà. I, mireu qualsevol agenda, la immensa majoria dels actes no litúrgics, almenys els catòlics, es fan en català.

Si ho comparem amb l’últim baròmetre publicat pel CEO, a més, els catalans castellanoparlants són un 45% i els catalanoparlants un 43%. I, en tot cas, un contundent 88% considera totes dues llengües com a pròpies. En una altra filtració de l’estudi que dèiem donada a conèixer a El Punt Avui, es revela que, dels catòlics de missa setmanal, “el 25% s’expressen habitualment en català i el 54,2% només en castellà”. O sigui que la proporció favorable al català supera amb escreix la llengua dels fidels i una mica la del conjunt de catalans. Però es veu que això és un desastre i una amenaça per la llengua.

Tot el que es faci a favor del català em sembla perfecte, només faltaria. Però em temo que el problema, si n’hi ha, no és a les esglésies, precisament. Al contrari. Fa més o menys un any que vaig regularment a una missa bilingüe. Per la majoria d’assistents deu ser la vegada que senten (i resen o canten) més en català de la setmana. I de mica en mica s’omple la pica.

Tampoc sé si aquest és un dels principals problemes de l’Església. En català o en castellà, les paraules ressonen massa. I, en castellà o en català, sovint s’entenen poc. Diria que és més urgent això altre.

*article publicat a la revista Foc Nou (setembre 2023)

Soldats d'Ucraïna

Des de l’esclat de la invasió russa a Ucraïna, s’han programat un munt d’actes, campanyes solidàries i pregàries, almenys al món catòlic. No són pocs els qui ens recorden la importància de la “cultura de la pau” i tampoc els qui, des del Papa cap avall, ens recomanen que intensifiquem la nostra pregària. I, contra els que en critiquen la “utiltat”, trobo que està molt bé predisposar-se a acollir l’escolta i la resposta de Déu en un mateix quan ens afecta un fet d’aquestes característiques.

Però no ens confonguem. Déu no vindrà com un superheroi per més que ho demanem. Com sempre, Déu i la seva esperança esclataran on menys l’esperem, on més patiment hi hagi. I no pas per art de màgia sinó per obra de mans humanes. Heus ací l’Aliança que aguanta holocaustos, deserts i calvaris: a les nostres mans tenim la possibilitat que Déu sigui “el qui és” i aleshores ell “és”. 

Per això em sobren apel·lacions genèriques a la pau, o contra “les guerres”, i, en canvi, trobo a faltar un reconeixement als soldats que, posant en risc la seva vida, han sortit a repel·lir l’atac injustificable del règim de Putin. A ells i a les seves famílies. Aquests soldats defensen el seu país, sí, i la seva gent, esclar. Però són també el primer front de la nostra trinxera. La que, quan sortim de pregar i de dir quatre obvietats, dorm tranquil·lament amb la seva consciència, posant-se al llit ben escalfada amb un gas que viatja fins a nosaltres amb preu de sang. Aquesta trinxera des d’on ens queixem de la nostra democràcia imperfecta mentre aquests compatriotes europeus en defensen els fonaments davant la tirania. Aquest conte de fades que ignora els perills del món senzillament perquè no els viu. I no els viu perquè algú pensa en els perills del món i s’hi enfronta per nosaltres. Sense que en diguem ni piu. Sense que algú pensi de nosaltres que no som prou pacifistes, prou bones persones, prou bons minyons. No sé si són gaire “bones persones” aquests soldats, però estic segur que, amb els publicans i les prostitutes, ens precediran al Regne del Cel.

Article publicat a la revista Foc Nou (març 2022). Foto: GLEB GARANICH / REUTERS

Immigració: menys plorera

 

Un dels grans temes de les properes dècades, en països com el nostre, serà la immigració. Més que ara. Si la població espanyola, i europea, manté el ritme actual de creixement vegetatiu i d’esperança de vida, algú haurà de fer les feines que les màquines encara no poden fer i algú haurà de finançar les pensions que les màquines encara no paguen. De fet, això ja està passant i haurà de continuar passant o això no s’aguanta. 

La pregunta és si els països europeus aguanten més immigració, però. El repte precisa de polítiques més clares cap a l’exterior, més ordre. Convenis per ajustar demanda i oferta, per exemple, o evitar l’ús de la immigració il·legal com a arma “diplomàtica”, com hem vist últimament que feia el Marroc, o ajudar a desenvolupar les economies d’origen. I també més clares cap a l’interior, també més ordre. Deixar clars els límits de l’estat de dret, intervenir per al repartiment més equitatiu dels escolars immigrats, conjugar la diversitat cultural i religiosa amb el respecte a la pròpia tradició. Res que no sapiguem i, desgraciadament, cap mesura prou definitiva per allunyar els fantasmes de l’extrema dreta, que en liderarà la resistència, sense oferir cap alternativa. Almenys tinguessin més fills…

No estic massa segur que els discursos i les accions ben intencionades de part de la societat, també força provinents de l’Església catòlica, de vegades amb el pes de la mala consciència de l’home blanc, hi ajuden gaire. No parlo de les imprescindibles iniciatives d’acompanyament i escolarització, per exemple, sinó de les inconscients proclames d’un “món sense fronteres”, d’una acollida sense límits i, en realitat, sense política migratòria. Intencions que, per més inri, culpen les democràcies occidentals de la mort al mar dels immigrants que expulsen règims autoritaris de l’Àfrica i l’Orient Mitjà. No sé si les conseqüències d’aquesta actitud incrementen la solidaritat amb les víctimes, com pretenen, o la por al caos que alimenta els esmentats fantasmes. Em temo que passa més això últim.

Als d’aquí i als d’allà, sobretot a les classes més baixes en tots dos casos, ens convé més ordre i menys sentimentalisme. Perquè amb ordre (a la feina, als serveis públics, a la “batalla cultural”) ens podrem plantejar altres objectius maslowianament menys bàsics i més nobles. I perquè molts desconfiem de la coartada sentimental dels blancs, ja em disculparan. S’adreça més al narcisisme de quedar bé que no la de resoldre problemes. I els que se’n volen aprofitar ho saben i hi compten, com bé sap Mohammed V.

Article publicat a Foc Nou (gener 2022)

'Condena' i 'El reino'

Quan llegeixin aquest escrit*, hi haurà en marxa una nova edició de la Mostra de Cinema Espiritual que, any rera any, ens sorprèn amb la quantitat i qualitat de films que es fan al món d’aquesta temàtica. Deu ser cert que la secularització avança impertèrrita, però les preguntes de fons, i les estratègies de la cultura per plantejar-les en la nostra quotidianitat, segueixen ben vives. No voldria despistar-los del programa que presenten, però goso afegir dues propostes més, en forma de sèrie de plataforma, totes dues molt bones.

La primera és l'anglesa Condena (Time, 2021, de la BBC, a Movistar +), de pocs episodis. Un home entra a la presó per homicidi involuntari. Un altre home, d’impecable trajectòria, és un dels funcionaris d’aquesta presó. Tots dos s’enfronten a dilemes morals en els quals totes les solucions tenen conseqüències dolentes. I han de triar. A més, plana un seriós debat sobre el perdó, sobre la utilitat del sistema penitenciari, sobre la duresa real que subjau al nostre món aparent. I el rol d’una monja, tan discret com decisiu.

La segona és El reino (2021, a Netflix), un thriller polític argentí que posa el dit a la nafra al fenomen dels predicadors evangèlics com a motor de moviments de dretes i d’obscurs interessos a Amèrica. Al marge del fil conductor de la trama, el més inquietant de la sèrie —de la qual s’entreveu una continuació— és l’ambigüitat del fenomen religiós i, concretament, del missatge cristià en aquell context. Tant serveix per estintolar el poder, el del predicador i el dels absents que el maneguen, com per proclamar l’alliberament contra aquest poder.

Una de les cançons de la banda sonora és el Sanctus de la Missa Luba, una adaptació que va fer un franciscà belga de la missa llatina als cants congolenys. La va popularitzar un grup que portava el nom de Les Troubadours du Roi Baudouin, el 1958. Aquí, a l’època kumbaià ens devia semblar el summum d’alliberador i potser no era més que un producte colonial.

Jo posaria les dues sèries els vespres del Sínode.

* Publicat a Foc Nou nov/des 2021

500 focs

Aquest Foc Nou que teniu a les mans* és el que fa cinc-cents. Des del 1985 ençà, és a dir fa uns prop de 370 números, els guardo tots. El 1984 (devia tenir quinze o setze anys, potser el més jove) vaig assistir al I Fòrum Home i Evangeli, una esplèndida trobada del que en podríem dir el cristianisme progressista d’aleshores. Crec que vaig comprar els últims números i vaig decidir subscriure-m’hi i guardar-los. Primer, enquadernats i, des de fa molts anys, esperant de ser-ho. Hi ha escrit molta gent. Gent que admiro, gent que coneixia o vaig conèixer més tard. ¿Què hi buscava?, penso. Referents, reflexions més atinades i profundes que les meves intuïcions de marrec, un espectre més ampli i més fonamentat que el que havien significat fins aleshores les bastides de la meva fe: la transmissió familiar, l’escola pia o la catequesi.

M’he mantingut com a subscriptor i com a lector. De vegades amb més entusiasme que altres, segurament. Molts cops, amb l’ai al cor. ¿Què seria de la revista després de la mort de Roser Bofill?, per exemple. Sempre amb el neguit de saber si aquest instrument tan útil que m’ha acompanyat durant la meva vida adulta podrà sobreviure i adaptar-se als importants canvis l’afecten. Sobretot, dos. La crisi dels mitjans de comunicació, almenys els tradicionals i sobretot en paper. I la crisi de l’Església com a institució de referència. En aquest últim apartat hem d’afegir que, amb l’Església, encara és més forta la crisi d’aquell cristianisme progressista que era capaç de mobilitzar, encara a mitjan dels vuitanta, tanta i tanta gent que ara només omple obituaris.

Per això, i ja em perdonaran que personalitzi tant, avui, em va fer molta il·lusió que l’anterior director d’aquesta revista, l’Emili Pacheco, em demanés d’escriure-hi. També vaig pensar que devien anar molt malament de firmes, perquè jo soc l’últim mico (tot i que el meu ego m’ho va fer treure del cap). Ara, el que toca, penso, és saber com podem fer foc nou enmig d’aquestes crisis, amb l’entusiasme i la intuïció dels seus fundadors.

* escrit per a la revista Foc Nou (set-oct 2021)

Visca la ciència!

Disculpeu, però soc entusiasta del procés de vacunació. No només per l'èxit que ha tingut, que contrasta amb els auguris i el blasme habituals cap a les nostres administracions públiques dels nombrosos epidemiòlegs —professionals i aficionats— que han sortit sota de les pedres aquests mesos. O la poca confiança amb la gent cada vegada que s’anuncia una fase de descalament (“ja veuràs d’aquí a quinze dies la nova onada!”). Sobretot, el que m’agrada és que il·lustra com cap altra cosa que és possible reconciliar, de nou, l’esperança amb la ciència.

Aquest era el somni de la Il·lustració, que es desenvolupa en el que en vam dir la Modernitat. Jo el primer, molts n’hem criticat el seu excessiu optimisme. El progrés també són les guerres mundials i la bomba atòmica, recordem sempre. L’oblit de la tradició ens fa més enzes i espiritualment més febles. I la dessacralització també deshumanitza aquest anthropos, en teoria centre del món. Però en aquest costat del pèndol hi creixen altres riscos. Per exemple, i per no sortir del món de la salut, l’assimilació —o superioritat— de la “medicina alternativa” a la basada en mètodes empírics. Sovint, al costat de les teories conspiratòries que amb més o menys fortuna i intensitat hem vist ressorgir en aquesta pandèmia. S’entén: són un refugi contra la incertesa, això que ens fa pànic però que és la nostra condició natural.

La vacunació, en canvi, posa de manifest la necessitat de la seva universalitat, que és el que la fa eficaç. O que hi ha encara moltes solucions a les nostres mans gràcies a l’esforç en la recerca científica, sovint relegada, als pressupostos públics. O que la vacunació de cadascú, així com els sacrificis que hem viscut, evita la infecció o la mort de persones més vulnerables que un mateix. O que acceptar que ens hem de morir un dia o altre no vol dir resignació. O que l’alternativa antivacunes no és més que una variant de la superstició. No, la ciència no és fredor, ni l’esperança és sobrenatural. Segur que al segle I, de tot això, en deien miracles.

____________

Article publicat a Foc Nou (juny-agost 2021) i reproduït avui a Catalunya Religió.

Creença i tradició

Al vespre de la presa de possessió de Joe Biden, algú em va comentar que li havia sorprès la quantitat de referències que hi havien fet a Déu. “Aquí això sonaria estrany”, va concloure. I té raó. Sospito que en les democràcies més veteranes que la nostra hi ha menys acomplexament en l’ús públic de referents religiosos, associats no tant a la creença com a la tradició. És el cas dels Estats Units, fundats pels descendents puritans del Myflower, però també de països europeus de tradició protestant. Aquests, amb índexs de creients a la baixa, mantenen la confessionalitat de l’Estat (o de la corona) i altres elements simbòlics vinculants entre la confessió majoritària i els poders públics. En els països europeus de tradició catòlica, entre ells Espanya, hi ha el prurit contrari, fins i tot entre els propis catòlics, majoritàriament. Aquí, probablement, escaldats pel nacionalcatolicisme.

Malgrat tot, no cal ser un nostàlgic de Vox per adonar-se de l’enorme pèrdua de referents culturals (i no només culturals) que significa la privatització i minorització d’una tradició religiosa tan influent com la catòlica a casa nostra. Referents que sovint o bé són substituïts pel no-res o bé per coses, diguem-ne, pitjors. Fins i tots derivades del mateix catolicisme. Per mi, el problema rau en els problemes que té l’home modern per diferenciar la creença, fins i tot les conviccions, amb la tradició. Poden coincidir, però no sempre cal. Es pot respectar una tradició, i fins i tot seguir-la activament, i no necessàriament creure-hi. Això el judaïsme modern ho té una mica més clar.

La tradició és aquest riu que veiem passar amb tots els elements que ha anat incorporant. Alguns ben vius i d’altres, residus. Ens informen d’experiències ja passades, i resoltes, que els avantpassats ens han llegat en forma de saviesa, de vegades comprensible i de vegades no tant. Després, en farem el que calgui (entre d’altres coses, nodrir de nou l’herència pels nostres descendents), però és allà per informar-nos i per enfortir-nos. God save America.

Article a la revista Foc Nou (gen-feb. 2021)

Classe d'islam

Jo, perdoneu, els profes de religió que conec són excel·lents professionals que tenen un temari i una pràctica de gran qualitat, pel que m’expliquen. Sobretot quan la comparo amb la de la meva època, a anys llum. Quan comproves, a més, la formació permanent que fan els dos sindicats de mestres de religió (2!), o del secretariat interdiocesà corresponent, aplaudeixo amb les orelles. Si mai hi ha la famosa classe de cultura religiosa que hauria de substituir la d’educació catòlica, segons el cànon políticament correcte, voto ara mateix perquè s’assembli al màxim a com es fa avui la de la religió catòlica. Professional, laica (com a mínim, sense clergues pràcticament), rigorosa, competent. No només “per entendre els quadres del Prado”, com diuen alguns, sinó, sobretot, per gestionar millor els veritables quadros que protagonitzaràs tu a la teva vida…

Dic això perquè tinc grans reticències al desplegament aparentment mimètic de la classe de religió islàmica en fase de prova en alguns centres catalans, aquest curs. Com sabeu, emulen el mateix procediment que en el cas de la religió catòlica, amb l’elecció de mestres per via confessional inclosa. Però dubto moltíssim, i espero que no siguin prejudicis ni fòbies, que la relació amb la modernitat i, sobretot, el know how adquirit, sigui el mateix en ambdós casos, vostès em perdonaran. Des dels acords que ho fan possible ençà hi ha força exemples per corroborar-ho.

Em sembla que una “mala llei”, els Acords de la Santa Seu de 1979, ha desembocat en una bona assignatura de religió a la pràctica i que, en canvi, un “bons acords”, impecables, com els de l’any 1993 amb les confessions no catòliques, poden tenir com a resultat un greu error del qual només se salvi la bona consciència dels administradors, no pas la bona educació religiosa dels infants. En fi, ja ho veurem quan acabi la prova, potser. Però, com diuen en castellà, “lo mejor es enemigo de lo bueno”. Hauria de ser al frontispici del despatx de qualsevol governant.

_____________________

Article a Foc Nou (set.-des. 2020)

L'àngel aparcat

Quan un exministre diu que té un àngel que l’ajuda a aparcar ens en burlem sense misericòrdia. Quan ell mateix diu que, en una entrevista privada amb Benet XVI, aquest li va anunciar que “el diable” vol trencar Espanya, nosaltres només ens trenquem de riure. I sovint mirem amb condescendència la pervivència d’exvots o de promeses estrambòtiques, per no parlar d’aparicions, amulets, medalles, etc. El món d’avui es pot reencantar en noves irracionalitats (pretesament curatives, emancipadores, exòtiques), però ja no es pot prendre seriosament aquests reductes de l’univers premodern. I als cristians, immersos en aquest món, ens passa generalment el mateix. Dialoguem amb les noves espiritualitats, o almenys no les blasmem, però ens distanciem i ens avergonyim sovint de la quincalla de l’àvia que hem heretat.

D’una banda, fem bé. La profunditat de la proposta cristiana té la porta d’entrada en la realitat encarnada, no en la màgia (que és on classifiquem tot això). Una realitat ben concreta, la dels “més petits”, com diu l’Evangeli (Mt 25, 40), tinguin o no problemes d’aparcament. De l’altra, hi ha el risc de llençar el nen per la banyera. Els relats, les analogies per trobar Déu en la nostra vida, són una via insubstituïble. I el nostre, el de l’Evangeli, s’inscriu en una cultura plena d’àngels, dimonis, cels, inferns, miracles i ressureccions. Fets que no tenen, originalment, un sentit figurat, sinó que parlen de la realitat, de la seva realitat. D’aquí que costi tant, per exemple, parlar avui de ressurrecció, el fet central de la fe cristiana, perquè en el nostre univers lingüístic tot això es queda encallat en les lleis de la física.

Penso que un dels problemes d’algunes versions del cristianisme actual, aïllat del tot de l’ideal il·lustrat, o de la convivència de la llei islàmica en les societats occidentals, resideix en veure com a Occident ens hem quedat sense relat creïble, sense relació simbòlica compartida i compresa, també pels “més petits”, amb el transcendent. I que els nous déus, que també acabaran enfotent-se de la intel·lectualització religiosa, no satisfan en absolut. A veure si per rebaixar l’integrisme, com si fos una vacuna, caldrà una mica més de la religió de sempre a la societat que compartim.

____________

Publicat a la revista Foc Nou (juliol 2020) i reproduit avui a Catalunya Religió.

 

Reconèixer l'exèrcit

Amb la crisi global del coronavirus retransmesa segon a segon amb milers de tuits i whatsapps, amb centenars de discussions a Facebook, amb tot de gent a casa amb més o menys angoixa, hi ha temps de treure tots els prejudicis que acumulem. Quan no sabem una cosa, diuen els neurocientífics, el nostre cervell recorre al que té més a mà. I tot i l’excés d’informació, o potser per culpa d’això, l’angoixa és de no saber, de no conèixer de quin mal hem de morir (disculpin la broma) i, sobretot, a qui hem de donar la culpa. Com en les religions antigues, per més que Jesús s’esgargamella de negar-ho, no podem entendre que cap mal que ens passi no tingui un origen pecaminós. Aleshores, del nostre barret màgic treiem els dolents que sempre portem a sobre, per si de cas mai tenim dubtes de fe. L’Església catòlica, mentre mobilitzava convents i Càritas per atendre la catàstrofe humana, rebia força d’aquestes invectives des de molts sofàs de Catalunya.

L’altra institució que rebia emoticons d’enfadat i altres fariseismes era l’Exèrcit. Com que en aquest país la nova religió processista no descansa mai, fins i tot en aquesta crisi ha hagut d’aprofitar-se’n repartint des del primer dia carnets de bons i dolents. Uns dels dimonis més odiats ha estat, com deia, les forces armades que s’han desplegat arreu d’Espanya per atendre múltiples tasques de suport, amb notable èxit. Com si les successives reformes i la seva professionalització no haguessin existit, com si ignoréssim la ingent tasca d’ajut humanitari que fa en zones de conflicte, aquí (alguns) blasmaven la seva intervenció de forma clarament injusta. I hi cal sumar, hem de dir-ho tot, alguns benpensants catòlics que tampoc han acabat d’entendre en quin món viuen.

Potser un dia n’hauríem de parlar, d'això, a Foc Nou*. Hi ha molts soldats creients (i una estructura eclesial castrense). Fan una feina que molts no podem o no volem fer. I sovint només una part de l’Església és al seu costat. ¿No és l’hora que l’Església catalana reconegui obertament des de tots els seus sectors aquesta tasca, tan maca i tan lletja alhora, tan a prop del mal i de l’heroisme?

___________

* Publicat a la revista Foc Nou (abril 2020)
Foto: La UME a Mataró, a principis d'abril

A favor de la caritat

Estic una mica fart d’un tòpic que també és meu. Com tots els tòpics, la seva repetició acrítica el converteix en fals. Sento una entrevista de fa uns anys un gurú sobrevalorat de casa nostra dient “la caritat és humiliant perquè s'exerceix de dalt a baix. La solidaritat és horitzontal”. Oriol Ponsatí-Murlà, a la seva recent L’avarícia (Fragmenta, 2019), confronta dues definicions de diccionari de “solidaritat”. En una és una “adhesió circumstancial a la causa o empresa d’altri” i en l’altra una “entera comunitat d’interessos i responsabilitats”, de manera que en la primera els altres són fora de la comunitat i el l’altra, almenys en teoria, ja són dins, ja són “dels nostres”. Certament, vist així, és preferible l’accés universal als serveis i als recursos que dependre de la bona voluntat dels qui els atresoren. Més encara, és immoral que els atresorin mentre hi ha qui no hi té accés. Fins aquí, d’acord.

El problema és quan baixem a la realitat. El primer problema és el nosaltres, els contorns de la comunitat, no sempre homogenis (culturalment, nacionalment, ètnicament…). El segon és que no estem sols; el que passa més enllà d’aquests contorns ens concerneix. I el tercer és que “fins i tot en la societat més justa”, com deia el Papa Benet XVI a Deus caritas est (Claret, 2006), “sempre hi haurà sofriment que necessiti consol i ajuda. Sempre hi haurà solitud” i la comunitat (o l’Estat) mai pot proveir el que aleshores més necessita qualsevol ésser humà, “una entranyable atenció personal” aquí i ara

L’alteritat és la condició essencial dels éssers humans, fins i tot quan esdevenim un nosaltres. Dins i fora d’aquesta categoria hi ha vida humana, i vida humana que ens concerneix, com deia. La solidaritat entesa com a “entera comunitat d’interessos i responsabilitats” no arriba a l’alteritat que no els inclou, o de qui els qüestiona, o de qui n’és expulsat, o de qui no hi entra.  Aleshores necesistem l’“adhesió circumstancial a la causa o empresa d’altri”, anar del nostre “dalt” al seu “baix”. Encara que sigui per interrompre la pau teòrica (i errònia) de les societats perfectes on només compta el “nosaltres”, encara que ens diguem “república”.

• Publicat a la revista Foc Nou (gen-març 2020)
• Il·lustració: Adolphe Bouguereau, La Caritat, (1878), Smith College Museum of Art, Northampton, Massachusetts (EUA).

Colau i els seus pessebres

“Destruint la iglésia heu restaurat la Iglésia, la que es fundà per vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats” deia Joan Maragall a ”La iglésia cremada”, el tercer dels articles dedicats a la Setmana Tràgica a La Veu de Catalunya ara fa 110 anys, sota la censura d’Enric Prat de la Riba. Salvant les distàncies, tinc l’esperança que la crisi de la transmissió de la cultura cristiana a la societat actual, l’incendi contemporani, tingui un efecte similar. El que un acostament tant als evangelis com a la tradició cristiana (intel·lectual, artística, ritual, popular…), sense la connotació que avui les aparta, en restauri el seu sentit original.

En això pensava arran de la polèmica (aviat també tradicional) del pessebre institucional que s’exhibeix a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona. Com diuen els crítics a l’alcaldessa Colau, és probable que al principi dels seus encàrrecs hi hagués la voluntat de minimitzar la connotació religiosa del pessebre i, en tot cas, d’allunyar-se de la tradició. Però aquest encàrrec obre, potser sense voler, el debat sobre si amb el llenguatge actual encara podem dir coses al voltant del pessebre, de la seva tradició i, si voleu, del seu misteri. El repte em sembla interessantíssim. I si crea una mica d’escàndol, si remou els esquemes i prejudicis, imagineu-vos com ho va rebre el rei Herodes “el dia de autos”.

Jo no ho he seguit gaire, però les propostes dels dos últims anys em semblen molt eloqüents. El 2018, Sebastià Brossa va plantejar una taula parada, amb els noms de 12 personatges nadalencs a cada lloc. A mi de seguida em van venir al cap les paràboles de Jesús que protagoniza una taula parada, sovint també buida, com a metàfora del Regne. Semblava que ens digués, l’artista, “aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu” (Mt 22, 10); o pitjor: “Us asseguro que cap dels qui estaven convidats no tastarà el meu banquet” (Lc 14, 24). Enguany, Paula Bosch ens ensenya les “capses” en les quals guardem la tradició (qui sap si la fe) com a revers, potser fonament, de la ciutat. ¿És Ada Colau una teòloga encoberta?

Article per a la revista Foc Nou, desembre 2019

La capella o el despatx?

A l'agost hi va haver una petita polèmica amb l’elecció de Mn. Turull com a prior de la capella de la Generalitat de Catalunya. Alguns, potser fins aleshores ignorants d’aquest càrrec o d'aquest indret, van dir si no fora l'hora que deixés de funcionar (per la separació Església/estat, l'eliminació de privilegis,etc…). La meva dimensió ciutadana hi està en contra. En general, sóc partidari que les tradicions que hem heretat i que són vives continuïn, tot i que no quadrin massa amb els esquemes actuals. És com si els nostres avantpassats ens haguessin transmès un missatge. La tradició de culte catòlic al Palau de la Generalitat hi és pràcticament des dels seus inicis, al segle XV, i s'ha mantingut ininterrompudament fins avui. A més de fer fires medievals encapsulades als nostres prejudicis kitsch, encara avui podem viure (actualitzada) una tradició de sis-cents anys. A mi, això m'emociona. Si els que van devastar el barri jueu de la ciutat per fer-hi el Palau haguessin mantingut un racó com a sinagoga i encara s'hi celebrés el culte, jo també ho defensaria. Una cultura és el llegat d'una tradició, o de diverses. I que a més de mòmies tinguem una tradició viva em sembla prou important.

Ara bé, com a cristià, de fet, tant me fa. Jo no penso (ni em cal) anar-hi a missa i em fa tot una mica de nosa. A mi ‒com a cristià, dic‒ el que de veritat m'importa és què pensen fer els actuals inquilins del Palau amb els afectats per la supressió de la Llei de Barris, per exemple. O amb els presos que no són “polítics”. M'interessaria més que lluitessin per problemes bastant més importants que el de posar o no una pancarta al balcó. Com a cristià, la pregunta que em faig, i faig als meus conciutadans, és la de sempre, la que encara fa més anys que ens van fer i ens fan cada dia. ”On és el teu germà?”. I les respostes vindran més dels despatxos de feina que no dels de culte.

Publicat a la revista Foc Nou (novembre 2019)

• “Lo mudar” de la Capella de Sant Jordi, per Jordi Llisterri
• L'aconfessionalitat i el prior de la Capella de Sant Jordi, per Jordi Listerri

La paraula i el silenci

Aquest estiu m’he endut a la platja dues novetats. D’una banda, el premi Anagrama d’Assaig (Daniel Gamper, Las mejores palabras) i de l’altra, un dels últims llibres d’Alain Corbin (Història del silenci, a Fragmenta; en castellà, a Acantilado), dues propostes molt suggerents per enfrontar-se al moment actual de les dues expressions més característiques de la nostra particular espècie: la paraula i el silenci. Cert, som persones (etimològicament, màscara “per sonar”, per fer passar el so de la paraula) perquè hem estat capaços d’articular la nostra comunicació, i amb ella el món, inventant i encadenant paraules. I perquè hem apreciat, tot i així, la textura, la densitat, l’amplitud i les conseqüències del silenci entre nosaltres.

De tot això, i de la seva salut actual, parlen tant Gamper com Corbin, molt encertadament i curosa. Però als lectors de Foc Nou no se’ls escaparà que paraula i silenci són constitutius també de l’homo religiosus i, més concretament del cristianisme. Tampoc se’ls escapa a tots dos autors, que fan no poques referències a aquest llegat. Com recorda el filòsof català, ja diu l’Evangeli de Joan que “al principi hi havia la Paraula”, paraula que és alè, com l’alè de la vida que rep Adam però també l’alè de la vanitat del Cohèlet. L’historiador francès ens convida a repassar, en canvi, els silencis de l’Evangeli, començant per sant Josep, així com els de Maria o els eloqüents de Jesús (davant l’adúltera a punt de ser apedregada, o davant Pilat, per exemple).

Us recomano que feu aquest repàs amb aquests dos oportuns textos, amb es quals, a més, us ho passareu molt bé. Encabat haurem de pensar una mica amb les nostres comunitats “parladores”, fins i tot amb les noves propostes espirituals “siencioses” que pugui oferir el cristianisme, una tradició que segueix la frase citada de Joan “...i la Paraula es va fer carn i habita entre nosaltres”. Són, paraula i silenci, avui, condicions de possibilitat de la “carn” anunciada? I, si no, com ho haurien de ser?

Article publicat a Foc Nou (juliol-setembre 2019)

Dues sèries

Això d’estar abonat a una plataforma de televisió ha de tenir els seus avantatges. Un d’ells és poder veure senceres dues sèries de que tenen com a comú denominador la vida d’una parròquia i un clergue i amb les seves contradiccions. Totes dues són d’excel·lent factura, se situen clarament al món contemporani (pèrdua de fidels inclosa) i tracten el tema amb respecte i seriositat.

La primera és “Algo en que creer” (2017; 20 episodis, 2 temporades), danesa, del mateix director de la gran sèrie política “Borgen”. Se centra en una família d’un pastor protestant (religió majoritària, d’Estat) de vida no massa catòlica, diríem si fos un acudit, però enormement rica en matisos en les seves contradiccions. Hereu d’una nissaga de pastors, veu amb angoixa la dificultat de la transmissió, tant a la seva família com al conjunt de la societat, on ha de competir amb ofertes més atractives, amb noves espiritualitats i religions (atenció a tractament de l’islam), amb nous models de vida personal i amb un llenguatge desconfiat de l’herència cristiana, començant per la mateix concepte de Déu. A banda, et pots fer una idea bastant aproximada de com funciona l’Església del Poble Danès i el seu rol cultural, social i polític, i del luteranisme en general.

La segona és anglesa, “Broken” (2017, 6 episodis,1 temporada), el protagonista de la qual és un capellà catòlic (religió minoritària) de la regió industrial del Nord d’Anglaterra, en un barri de classe obrera. El fil conductor és la indagació interior sobre si el pare Michael Kerrigan és digne o no de seu sacerdoci. Amb un passat de tronera i una infància marcada pels abusos sexuals (d’un capellà), amb una mare malalta i un barri amb seriosos problemes que acaben passant per la sagristia, com a rector pren decisons sense saber si són les encertades, s’implica sense saber mai on rau el límit, i dubta de vegades sobre la confiança amb Déu a la qual deriva els seus dubtes.

Res, que us les recomano i en parlem. Per exemple, a la parròquia.

Article a la revista Foc Nou (maig 2019)

Usos i abusos

Sí, els recents casos descoberts d’abusos sexuals a menors de clergues catalans, especialment els que afecten a l’Abadia de Montserrat, són magnificats pels mitjans necessitats de carn de canó, aviven l’anticlericalisme i altres factures pendents i són un percentatge ínfim del conjunt de casos que es registren d’aquesta tipologia delictiva. Sí, en la majoria d’ells són fets de fa vint, trenta o quaranta anys enrere, amb alguns dels seus protagonistes morts (per tant, sense possibilitat de defensa) i, sobretot, amb una percepció d’aquest ingominiós delicte absolutament diferent, molt més permissiva, que ho és en l’actualitat. Sí, l’actitud d’uns quants individus no pot malmetre la imatge i l’honor del conjunt. Sí, no podem convertir tots els conflictes en un judici permanent, en causa general, en absència de perdó. Sí, sí.

Però dit tot això, em sembla que la reacció oficial de l’Església catalana (i la d’alguns fidels més montserratins que Montserrat) davant la recent proliferació de testimonis de víctimes amb acusacions molt greus als mitjans de comunicació ha estat insuficient i, també a parer meu, contraproduent. Proliferacions de perdó públic, sense cap penitència. Ni cap dimissió. Absència de justificació de l’evident encobriment allargat anys i panys d’un delicte tipificat al Codi Penal. Creació de comissions ad hoc ...i a dit. Defensa de l’honor de la institució i, en molts casos, cap defensa de l’honor de les víctimes. Ni piu de l’evidència d’una realitat homosexual que és tabú i que dins de l’armari fa més mal que bé.

Em temo que hi ha dos “signes dels temps” que no hem acabat d’entendre. El primer, que associa obertament la paraula ”hipocresia” a la nostra estimada Santa Església, sense massa distincions. El segon, absolutament sensible al caràcter depredador del rol masculí del poder. Si no som capaços de veure’n la crida de l’Esperit al seu fons, en poc temps obtindrem convertir del tot Montserrat i les nostres parròquies en un objecte turístic. Que això no està en crisi.

Publicat a l'últim número de Foc Nou (febrer 2019). Foto: El Periódico.

Cristians del segle XXI

Un amic meu de Mataró, que és on visc, que és ateu, sempre em diu, mig admirat i mig decebut, “els únics que feu debats interessants a la ciutat sou els catòlics”. El grup “Cristianisme al Segle XXI”, que no hem de confondre amb el que es diu exactament igual i opera a Barcelona, és un dels exemples que em posa. Organitza des de fa anys un cicle de periodicitat mensual i ha portat conferenciants molt bons. Per posar un exemple al desembre parlen sobre la “gestació subrogada” i al gener sobre l’eutanàsia. Si no m’erro, cap d’aquests tres temes ha merescut ni un sol acte públic a la ciutat. Té raó el meu amic, doncs. 

 Sobta, perquè hi a al Congrés dels Diputats diverses iniciatives presentades que tard o d’hora acabaran en una llei i em temo que, fora dels apriorismes habituals, no ho haurem debatut prou. Ens haurem llençat els plats pel cap, això sí, haurem fet milers de likes a les ocurrències de les xarxes, però no tinc tan clar que haguem pogut debatre sobre les opcions polítiques, a banda de les consideracions morals, que atenyen aquestes dues qüestions.

Per més inri, valgui la redundància, la doctrina de l’Església catòlica respecte aquestes dues qüestions sembla molt clara (no i no) i potser, enlloc de debats, als seus membres els interessaria mobilitzar-se per impedir l’aprovació de lleis que facilitin els dos casos. Però aquest grup de feligresos (val a dir que al marge de cap tutela clerical), han decidit que volen parlar-ne, i que ho volen fer en públic. Volen conèixer de què es tracta, exactament, de quins entrebancs hi ha plantejats, de quines alternatives hi ha. Com bons ciutadans “al segle XXI” no es conformen amb el que diu la potestas perquè coneixen la capacitat de la pròpia autorictas. Però primer ho volen tenir clar. De fet, sí que és inaudit que enlloc de propaganda es faci debat.

Article publicat a la revista Foc Nou (desembre 2018)

Un bell misteri

La novel·la de Louise Penny, Un bello misterio (Ed. Salamandra, Barcelona, 2018), exemplifica perfectament dos fenòmens. D’una banda, la novel·la negra com a metàfora de l’aproximació a la veritat, sempre “a través de l’altre”. De l’altra, el deteriorament de la cultura religiosa en societats com la canadenca francòfona, com podria ser ben bé la nostra.

Josep M. Ballarín quan li preguntaven sobre la pregària, deia que Simenon feia  comissari Maigret “s’impregnés de realitat”. Loiuse Penny insta ara el comissari Armand Gamache a tenir els ulls oberts “per veure l’inesperat”; tant “de fora” com dedins, com es veu després. Lluís Duch --també fan de les policíaques-- insistia sobre la diferència entre la incògnita (que es resol, al final) i el misteri. No compta tant qui ha comès el crim, sinó el llarg, fecund i sempre inacabat camí del misteri humà. “Entre les escletxes, a les ranures i en les coves. On viuen els éssers obscurs”, descriu Penny.

La novel·la se situa en un monestir apartat, especialitzat en el cant gregorià, on cau com una llosa el verset de Mateu 10:36: “Els enemics de l’home seran els de la teva pròpia casa”. Efectivament, hi ha un assassinat i un dels monjos n’és el causant. L’actitud dels dos policies, Garmand i el seu ajudant Jean-Guy Beauvoir, d’una generació posterior, davant la religió són reveladores. Tant de la incapacitat lingüística per interpretar el llegat del cristianisme de les noves generacions, com de la incapacitat de l’Església per fer-hi front.

I al final, però, la necessitat de donar resposta al buit existencial, en la figura de Beauvoir, la solitud de l’home incapaç de fer el salt de les seves dependències i pors, emergeix com el gran interrogant que ni dos mil anys de cristianisme han erradicat i que, en canvi, exactament per respondre-hi, és aquí.

Article a la revista Foc Nou (octubre 2018)

El davallament de Codina

Fins el 27 de juliol es pot veure a la galeria Àmbit de Barcelona (Consell de Cent 282) l’exposició d’obra recent de Josep M. Codina. Si llegiu això més tard, busqueu-la a http://ambitgaleriaart.com, tot i que no hi és tota i no és el mateix. Les peces que s’hi mostren es presenten com un diàleg entre una carta trobada casualment als Encants, en la qual un amic explica que ha enterrat les restes del seu fill en un lloc segur (poc després de la Guerra Civil), i la coneguda ‘Davallament de la creu’, de Rogier van der Weyden, pintada just cinc-cents anys abans i que ara podeu contemplar al Museu del Prado, a Madrid.

Els quadres principals de la mostra segueixen els paràmetres estètics amb els quals treballa l’artista des de fa uns anys, experimentant amb les tonalitats del blanc sobre la representació del que podria ser des de la contorsió de la pròpia tela, els plecs i senyals de la pell o, també, les mostres d’ús i desgast de llençols (de mort, d’amor, de somnis, de taques). “El més profund de l’home és la seva pell” diu el vers de Paul Valéry que obre la web de Codina, aquella frase que va citar (erròniament) Josep Pla a la seva famosa entrevista televisiva amb Joaquín Soler Serrano. Tant de parlar de l’interior, de l’invisible, de l’etern i eteri, i resulta que era a la pell, a la contingència.

La taula de van der Weyden, que també és plena de plecs, personatges (amb les seves pells i personalitats) disposats en una complexa i harmònica disposició estètica, té com a centre el cos nu de Jesús, la seva pell, també. La seva posició, amb corbes, contrasta amb la creu erecta, buida, del fons, i és pràcticament idèntica a la de la seva mare, a sota, amb una amplíssima túnica curulla de plecs i tonalitats del blau.

Potser avui som més a prop del renaixement flamenc del que ens pensem a l’hora de representar la “mort de Déu”, buides les creus, plens d’angoixa, més evident que mai quan s’ha d’enterrar el fill d’algú: aquella pell sense vida a punt de ser amortallada per un llençol. Llençol amb plecs, amb taques, abandonat, que anunciarà un dia la Ressurecció. I no he volgut anar-me’n de vacances sense explicar-vos que el llenguatge contemporani, contemporani sobretot de les nostres guerres i les nostres angoixes, encara és capaç d’explicar-ho en un llenç.

Article per a la revista Foc Nou (jul-set. 2018)

Contra els murs

El principal risc de la societat catalana, ara mateix, fruit de la centralitat política del ditxós procés, és el de la consolidació de dos grans blocs incompatibles en els consensos bàsics de qualsevol comunitat política. Hi és a nivell polític, com és obvi, però també de retruc s’instal·la en les nostres vides. Als carrers, a les escoles, als centres de treball, a la vida cultural i associativa, a les famílies, a l’Església… És un risc, compte, que no detecta tothom. D’una banda, els que han interioritzat que tot això només pot acabar amb la imposició d’un bloc sobre l’altre (santa innocència), esperen que això desinfli el contrari, que el faci entrar “en raó” o que, simplement, es doblegui al seu marc. De l’altra, i molts d’ells són els mateixos, hi ha qui només es relaciona amb gent que pensa com ells, que no es mou dels ambients propicis al seu bloc i que el seu espai comunicatiu (xarxes, mitjans, relacions personals) és endogàmic. Però el país, Catalunya, som tots plegats. Per evitar les “contaminacions”, fins i tot els mals rotllos, el risc del que parlo pot derivar fàcilment en la construcció de murs (simbòlics, territorials, lingüístics, relacionals) que, encara que no siguin com els de Trump o Berlín, tenen la mateixa funció.

La principal aportació de la tradició judeocristiana, segurament, a banda de la idea de progrés (alfa i omega, Ap 1,8), és la idea de l’alteritat. “On és el teu germà?”, pregunta Déu a Caín (Gn 4, 9). “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu” explica Jesús en una importantíssima paràbola (Mt 25, 40), parlant del Déu que derroca els murs de Jericó (Jos 6, 20) o que el duu a ell a morir i ressuscitar, a esdevenir el Crist, fora de la muralla de Jerusalem. No tan sols es tracta de “ser bons” amb els altres sinó, compte, que Déu és al final de l’altre, a través de l’altre. És l’Altre.

Alguns es pregunten què ha de fer l’Església en aquest assumpte, reclamant que es mulli. De fet, la pregunta és què ha de fer en aquest segle XXI. Evangèlicament, trobo que està molt clar: trencar els murs, evitar aquests riscos, entrar a casa de l’altre, fugir dels ídols, respectar-nos. Per Catalunya, sí; i per Déu!

Article publicat a la revista Foc Nou (maig 2018). Il·lustració: miniatura que representa la caiguda de Jericó segons Flavi Josep al llibre Les antiguitats judaiques, de Jean Fouquet, c. 1470-1475, Biblioteca Nacional de França, París.