El fantasma de Kim Philby

En aquest ordre de la foto, he llegit aquests tres llibres. Sense buscar-ho, casualment, hi ha un fil conductor explícit entre elles. Hi apareix, citat, no com a personatge, Kim Philby, un espia britànic d'alt rang que va protagonizar un cas sonadíssim quan es va descobrir que treballava pel KGB, als anys seixanta del segle passat. Tot i aquesta concidència, ens trobem davant tres obres tan diferents com interessants. Mil tres-centes pàgines. Anem a pams.

Berta Isla

El primer el tenia pendent. L'última novel·la de Javier Marías, Berta Isla (Alfaguara, Madrid, 2017), no decep els qui som lectors habituals de l'autor. El text treballat ho fa sobre les vicissituds d'un matrimoni que, a causa de les activitats d'espionatge d'ell, que en principi ella ignora, ha de viure anys separat i incomunicat, oferint el testimoni de les dues parts. Hi surten alguns personatges d'altres novel·les de Marías i també pren un punt de referència literari, en aquest cas la poesia de T.S. Eliot. És una magnífica immersió a la reflexió sobre el destí i l'ambivalència dels compromisos, narrada de forma excel·lent. Tupra, el cínic personatge que dirigeix els passos del marit de la protagonista als serveis secrets de Sa Majestat, fa una observació inquietant al respecte sobre la fal·làcia de la llibertat dels actes que cometem, o, més aviat, de les decisions que prenem respecte el futur de la nostra vida (a què ens dedicarem, etc...). Ni la Reina és lliure, diu, ella menys.

Com bé sabem els seus lectors, la prosa de Marías inclou la digressió en forma de precises reflexions, com la que ara citaré, posant en entredit aquesta contínua apel·lació paternalista al poble que ara fan tants i tans polítics per tapar la seva manca de propostes o les seves incapacitats. O les seves agendes ocultes. Però també per passar per alt la complicitat de les opinions públiques amb règims autoritaris, per exemple, o amb algunes decisions recents (Brexit, Trump...). Diu: "El pueblo, que a menudo es vil y cobarde e insensato, nunca se atreven los politicos a criticarlo, nunca lo riñen ni le afean su conducta, sino que invariablemente lo ensalzan, cuando poco puede tener de ensalzable, el de ningún sitio. Es solo que se ha erigido en intocalble y hace las veces de los antiguos monarcas despóticos y absolutistas. Como ellos, posee la prerrogativa de la veleidad impune, que no responde de lo que vota ni a quién elige, de lo que apoya, d elo que calla y otorga o impone y aclama" (p. 324).

El otro lado del silencio

L'altre llibre és El otro lado del silencio, de Philip Kerr (RBA, Barcelona, 2017), un autor que vaig descobrir fa molts anys i al qual des d'aleshores no hi havia tornat. És l'últim de la saga del seu personatge Bernie Gunther, de la qual no n'he llegit res. Ambientat a la Riviera francesa dels anys cinquanta, el que més m'ha agradat és la ironia amb al qual vesteix el personatge, amb un passat tèrbol a l'Alemanya nazi i un futur que no sembla massa esperançador. "En mi caso, seguir con vida fue siempre más un hábito que una elección consciente", diu al principi" (p. 9). El món dels espies, de nou, serveix a l'autor per narrar la seva implacable, però també sovint estúpida, actuació.

Un complex sistema de fidelitats i traïcions, d'espies pul·lulants a les platges meridionals franceses després de la II Guerra Mundial, inclou la intel·ligent traïció d'una femme fatale. "Eran criaturas peligrosas las mujeres", diu al final, "pero para eso era la vida, para correr riesgos" (p. 341).

Volar en cercles

I l'últim són una mena de memòries de John Le Carré, Volar en cercles (E. 62, Barcelona, 2016), esplèndid autor també de novel·les d'espies que han inspirat pel·lícules o sèries que m'ha agradat molt (l'última, El infiltrado, em va tenir enganxats els morros a la tele). L'autor, que havia estat espia pocs anys a la seva joventut, repassa, però, els seus viatges pel món del cinema, pel món de la política internacional contemporània i els seus personatges (força dels quals ha freqüentat), per països infernals al cor de l'Àfrica o a la Rússia actual, per la complicada vida dels seus pares i un llarg etcètera, que descriu amb un to desenfadat ple d'anècdotes. I alguna conclusió vàlida (per alguns dels nostre slíders polítics, per exemple) com que "segons la meva experiència, les persones situades a l'epicentre no tenen gaire idea del que passa al seu voltant. El fet que elles mateixes siguin l'epicentre fa que tot sigui encara més complicat" (p. 211).

En els tres llibres, deia, hi surt Philby, a qui Le Carré descriu com un espia tan acostumat a ser agent doble que la seva vida a Rússia alliberat d'aquesta missió era com si s'hagués mort, com un fantasma. Una metàfora, el personatge. Diu Le carré que "l'espionatge i l'escriptura de novel·les estan fets l'un per l'altre. Les dues coses requereixen estar atents a la transgressió humana i als nombrosos camins que porten a la traïció" (p. 38). Doncs això, el fantasma ens ronda.