A Joan Vinzo, ACS.
El mes passat, a la meva ciutat, va morir un regidor. És el segon que conec personalment i que, amb circumstàncies similars (malaltia terminal, família amb fills petits, dedicació exemplar) i en un interval de pocs anys, li passa. També l’anterior havia portat les responsabilitats que aquest desenvolupava, especialment les de Salut, Serveis Socials i Gent Gran. Si no fos tan trist semblaria una ironia. El regidor era si fa o no fa de la meva edat, però el que destacava la gent que anava parlant a l’acte d’homenatge a l’Ajuntament que vaig tenir la sort d’assistir, se’n destacava la seva saviesa, a banda del seu tarannà i el seu caràcter resolutiu i tranquil alhora. No em treia del cap, tot i la commoció, aquesta referència a la saviesa i la seva relació amb l’activitat pública. I vaig pensar que ell, almenys, en tenia de tres menes.
La primera és la saviesa diguem-ne acadèmica, per la qual ens formen des de ben petits i que en el seu cas -metge pediatre i gestor públic de la salut, després- requereix molts anys, una enorme inversió i tanta intel·ligència com vocació. La segona té a veure amb l’experiència, és la saviesa dels ancians de les tribus, la que s’acumula després d’èxits i fracassos si es té la mirada atenta i se sap recordar (re-cordar, etimològicament, tornar a passar pel cor). I la tercera és la intel·ligència de la vulnerabilitat, la que fa present els límits, la vacuïtat del poder, les víctimes, el dolor, la pobresa. Sense escarafalls ni victimisme, amb tota dignitat, amb totes les limitacions, el meu amic va incorporar aquesta experiència pròpia a la seva tasca de servidor públic.
Davant la il·lustració liberal, que l’excloïa, una de les coses més interessants que han aportat les ideologies sorgides del moviment obrer, penso, ha estat la incorporació activa de la mirada vulnerable. Els partits “obrers” i el sindicats, des de la segona part del segle XIX, per exemple, afegeixen a la construcció política una saviesa que ni l’acadèmia ni l’experiència de la vida abasten prou. No sé si som prou conscients tant de la necessitat d’aquesta incorporació (per exemple, quan parlem sobre legalitzar o no la prostitució sense la veu de les prostitutes) com de la seva visibilitat. Amaguem els tolits (excepte que siguin excel·lents atletes), els vells, les guerres no televisades, els barris on s’acumulen els problemes… o els malalts de càncer, aquesta paraula que ni jo, en aquest escrit, he gosat dir pel seu nom fins ara. Com si tancant els ulls, apel·lant a la solidaritat en abstracte i mirant que res d’això no ens embruti ja ens apanyéssim. No només ens enganyem, com qui amaga la pols sota l’estora. És que som més tontos. És que ens perdem una enorme saviesa, com ens etziba l’exemple d’algú en el seu últim alè.
Article per a la revista Valors (juliol 2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada