Toni Comín té raó

Hi ha hagut una mica d'enrenou (d'altra banda necessari si un no vol quedar enterrat en l'ostracisme) amb les declaracions de l'exconseller Toni Comín a El Periódico aquesta setmana. L'enrenou ve perquè, enmig de la retòrica habitual, hi afegeix que la resposta del poble de Catalunya a la imminent sentència del Tribunal Suprem passa pel desgast econòmic d'Espanya, tot i el risc de perdre la feina. No sé si és la ignorància la que li fa dir que els autònoms no la perdrien. No sé de què es pensa que viuen, els autònoms. És possible que s'estigués referint als funcionaris. Tot i que en una situació hipotètica com la que descriu, ni els que tenen la nòmina més blindada la podrien assegurar, em temo.

Però, com deia Emma Riverola al mateix mitjà, l'exconseller té raó. Comín sosté a l'entrevista que "si considerem que la república catalana és la condició d’una ciutadania plena, que no ets lliure si no ets plenament ciutadà, la pregunta –injusta i desagradable, però inevitable– és quin preu estem disposats a pagar per la nostra llibertat". El procés independentista ha consistit, entre d'altres desgràcies, a convertir la independència de Catalunya en un sinònim de llibertat i, per tant, en un fi enlloc d'un mitjà. Un fi transcendent, diríem, que val més que els altres, que passa per sobre dels nostres interessos (ergo, de la política), i que fins i tot condiciona la moral d'un poble, com s'evidencia en la parafernàlia de suport als presos. Si aquest objectiu és tan important, si val tant la pena, aleshores té raó Comín en dir que els costos s'han d'assumir.

Recordeu com, abans de perpetrar els fets de setembre i octubre de 2017, l'aleshores president Puigdemont va remodelar el govern, arran de les declaracions i posterior destitució del conseller Jordi Baiget. L'home es va limitar a dir una cosa molt sensata, però que evidenciava que no tothom a l'independentisme considerava la independència un bé superior, per exemple, al patrimoni personal o al somni d'enviar les nenes als EUA. Part del problema de l'independentisme en no saber mesurar les forces consisteix en què part dels seus dirigents ignoren que, tot i el suport de tanta gent, la independència no es troba en el mateix nivell d'importància ales seves vides. I part encara més gran és no haver informat des del primer dia que, com tot, sobretot quan més meravellós t'ho pinten, té costos directament proporcionals. Que li diguin al mateix Comín, que s'haurà de fer vell a Brussel·les, anant bé.

És lògic, per tant, que digui als seus, als que li riuen les gràcies i se solidarizen "de tot cor" amb ell, que s'hi solidaritzin d'una manera més efectiva i similar. Alguns l'hi han retret que, vivint lluny i gaudint d'una situació personal relativament acomodada, demani sacrificis que no haurà de patir. Però això, essent cert, no li treu ni un tros de raó. "¿Quin preu estem disposats a pagar?". El que no respongui aquesta pregunta més val que deixi de molestar.

Per últim, hi ha els que, seguint amb les frases de Comín, no considerem que la "república catalana és la condició d’una ciutadania plena", ni molt menys. Que, de fet, considerem la democràcia com el reconeixement de la impossibilitat de cap plenitud en cap comunitat política, ni tan sols la "plenitud" ciutadana, ja que tota promesa de plenitud comporta retalls democràtics (com ells mateixos van aprovar a la nefasta llei de transitorietat). I que ens sembla que els independentistes, com van fer els comunistes, han d'aprendre a viure en un sistema, que es diu democràcia, en el qual una part no pot imposar la ideologia al conjunt. Que és exactament el que es vol fer, sigui com sigui. Fins i tot enviant una de les economies més desenvolupades d'Europa, però no exempta de riscos, a Can Pistraus. ¿Però què és la bruta i egoista economia davant el paradís d'una Catalunya catalana i lliure? Típica pregunta d'una religió desencarnada, pija i inhumana amb dissimul kumbaià, com la que ara per ara domina l'establishment a casa nostra. Els que no en som correligionaris, que per més inri som més, ¿per què ho hauríem de patir?

Foto: Jordi Cotrina (El Periódico)