Quan fem anys acabats en zero tenim una mica de vertigen. Haurem de fer palès, cada vegada que diguem els anys, que ja no som la dècada anterior, que és com dir que hi ha coses que ja no tornaran mai més. Tu mateix, el tu que eres, tampoc, o no del tot. Fem com qui diu balanç, esclar, però també intentem desllorigar dels records allò que ens ha fet com som. Les persones que ens han influït, sense que aleshores ens n’adonéssim, les idees o gustos que han canviat, les sensacions primeres de les descobertes que encara perduren, les nostres eleccions més o menys decisives i els camins tortuosos que hi duien. En fi, del teu món. Aquell que t’has anat fent, o t’ha anat fent, i que desapareixerà quan et moris. O molt abans.
País barroc, de Raül Garrigasait (L’Avenç, Barcelona, 2020) és un llibre magnífic. Amb només cent pàgines inclou tot això que dèiem i més. L’autor l’escriu a poc de fer-ne quaranta, amb dos fills petits, vivint a Barcelona des de fa molt de temps però venint de Solsona. En onze capítols, l’autor repassa d’una manera molt personal el paper del barroc, el que en podem dir la seva particular “construcció de la cultura” (per cert, gens pedant en un home tan culte), la influència de la música, de les llengües, de la literatura. Les històries immerses en el paisatge, especialment el del Solsonès, aquest bellíssim indret del barroc i d’agraïdes muntanyes i boscos, i la recerca del que en podem dir la teva comunitat. Dime, niño, ¿de quién eres?
Vaig córrer, per exemple, a parlar amb els meus amics més interessats en qüestions de litúrgia a recomanar-los el capítol tercer. No sabria dir tan bé, tan clarament, tan bellament, quin és el rol de la litúrgia, quin n’és el seu èxit, la crisi actual de la religió ―especialment al món urbà―, el desempar d’un món sense llenguatge religiós (o sense rituals), la tensió cristiana entre el crit i la ruptura de Jesús i la pau i l’ordre del cristianisme, “l’espurna de vida” que és capaç de fer néixer “un ritu vell i monòton”.
Hi ha una tensió, també, que potser només és cosa meva, perquè tinc tendència a prejutjar els territoris en funció de la seva participació a les guerres carlines. Ho faig des que vaig sentir dir l’Isidre Molas, un dia, que les pautes electorals de les ciutats catalanes, des que en tenim dades (del segle XIX) fins a l’actual democràcia, tendeixen a ser les mateixes en funció de la participació en aquell conflicte decimonònic. Perquè el grau de desenvolupament econòmic i industrial que la va causar, és a dir, el pes de l’enemic carlista, determina en bona part la composició social, les pautes i la cultura política dels seus habitants fins avui. I perquè aquesta tensió és latent. En petits detalls, un se n’adona quan visita el Solsonès, per exemple.
La història de la família de la qual parla Garrigasait, especialment la del seu avi, té aquesta clau. L’avi fuig de l’exèrcit republicà “perquè no volia que l’Estat ―fos quina fos la seva màscara ideològica― se li fiqués a casa”. Com tots els qui van suportar i fins i tot mig defensar Franco perquè van ser convençuts que “ell no els molestaria, que ell quedava molt lluny”. Un avi que comença esborrant fort una pintada contra Espanya… que acaba a mig esborrar. A mi m’ha semblat, aquest capítol, una magnífica metàfora dels canvis de les classes mitjanes que ha viscut aquest país, en relació a la política, i que han protagonitzat l’embat independentista d’aquests deu últims anys, “perquè l’Estat no se’ls hi fiqui a casa”.
Aquest “retorn a casa”, a les arrels, aquesta íntima desconfiança a la modernitat i el racionalisme (“pretext [...] per unificar i esborrar”, diu), la reivindicació d’un passat, d’una tradició que “pot travessar tota mena de capes [...] per accedir a una vida innocent i purificada d’esquemes” són també les raons íntimes d’un territori que reté del carlisme la seva desconfiança en la vida urbana i potsmoderna d’avui (“bèstia adormida, plena de llums resplendents” en diu de la seva visió nocturna). Una “resistència íntima”, com defensava Josep M. Esquirol.
S’ha dit molt, jo el primer, que urgeix una formulació de síntesi entre els dos blocs en els quals ens ha quedat aquest país, com un desert postprocés. Encara que sigui per salut mental. Acord, reconciliació, espais comuns, curar ferides. En fi. Però em temo que aquesta síntesi passa, també, per un nou pacte entre la tradició i la devoradora modernitat dels bits, entre el pes substancial i la ingravidesa moral i cultural, entre la intimitat, la comunitat, “els teus”, i la intempèrie, que de tan moderna es torna salvatge. I em sembla que haurem d’agrair per sempre que un solsoní trasplantat i arrelat ja ara a l’Eixample, que ho viu i ho pensa, que ho passa per les entranyes, ens ho hagi fet veure. O això o la quarta guerra carlina, esclar.
Article publicat a la web de la revista Valors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada