dijous, de gener 14, 2021

Acostar-nos a la foscor

 


Al capítol final de la magnífica sèrie "The investigation" (Movistar +, de Tobias Lindholm, Dinamarca, 2020), hi ha un diàleg en to de confidència entre el cap de la investigació policial, quan ja s'ha conclòs, i l'advocat de la policia, més o menys així:

¿Saps quants homicidis hi ha a Dinamarca, en un any?— planteja el primer.

No ho sé.

Cinquanta-cinc. I anem baixant. Mai hem estat tan segurs com ara i mai com ara cada crim fa tant de soroll. Sembla com si cada vegada que som més bons més ens agradi acostar-nos a la foscor.

L'èxit de les novel·les policíaques ambientades en les societats escandinaves, aquests últims anys, segurament es resumeix en aquest diàleg. ¿Com és que en unes societats tan avançades, tan atentes i resolutives amb els problemes socials alhora que desenvolupades i riques, tan tolerants, respectuoses i solidàries hi hagi no només crims sinó, sobretot, atracció pel mal? Hi ha també, encara, una altra pregunta: ¿el progrés social comporta progrés moral? L'abolició de l'esclavitud i la pena de mort a la majoria de societats desenvolupades i l'accés universal als recursos o l'ampliació de les llibertats personals en les més progressistes, com a les del Nord europeu, ¿no fa realment uns homes i dones millors? El policia és el servidor públic que potser és més a prop de la resposta, a desgrat seu i dels valors del seu servei. I la resposta és no. No hi ha, substancialment, progrés moral. 

Hi ha, això sí, condicions que ajuden a viure més còmodament o, si voleu, "millor". Si tots mengem, no ens barallarem pel pa. I qui diu pa diu el que vulguis. Si vehiculem l'agressivitat a través de les seves analogies (esports, espectacles, etc.) és possible que ens abstinguem de fer-la servir a la vida real. Si rebem ajuda psicològica, o mèdica directament, segurament podrem tractar les nostre patologies més perilloses. D'acord. Però hi ha dos problemes.

El primer és que tots aquests "cotofluixos" poden desaparèixer. Les actituds irracionals al principi de la pandèmia lluitant pel paper de vàter als súpers em va fer pensar què passaria si l'escassedat fos de menjar, per qualsevol "errada del sistema" o senzillament una guerra. També ara fa vint-i-cinc anys dels acords de Dayton per posar fi a una guerra que va enfrontar fins a la mort i el sofriment massius veïns que el dia abans se saludaven. Aquest benestar del qual n'estem tan satisfets, i que esmorteeix les possibilitats teòriques del "mal", pot fondre's com un sucre.

El segon és que el mal és intrínsec a la nostra condició humana. Precisament per això, entre d'altres conseqüències, tenim certa intuïció del bé, podem adquirir sistemes morals (i legals) i parlem sovint dels valors, en aquesta revista, per exemple. L'abolició del mal, com assenyala simbòlicament la nostra tradició cultural i religiosa, és impossible mentre mantinguem la condició d'humans. El compromís pel bé, doncs, sempre serà provisional, insuficient, una mica incaut. Haurà de confiar en el "més enllà" per realitzar-se. I, al revés, els sistemes que es presenten com a bé suprem, com a superadors de la condició humana (els homes nous) acostumen a convertir-se en els sistemes on el mal s'absolutitza. Per això va bé de reconèixer-lo, d'admetre'l com a possibilitat, encara que sigui per intentar mantenir-lo a ratlla.

Tot això ve al cas, doncs, de la impossibilitat de bastir una societat sense crims. El crim és com identifiquem el mal més evident, el mal que "fa mal", sovint irreparable. Una societat sense crims o, més agosaradament, una societat que proporcioni "felicitat" als seus membres, era el vell somni de la Il·lustració: si posem llum s'acaba la foscor. Si les institucions, siquin quines siguin, proveeixen "el que falta" podrem abocar tota l'energia a la virtut.

Però les novel·les (i les sèries) escandinaves ens venen a recordar que això no és ben bé així. Que la llum provoca noves ombres. I que mai no ho acaba d'il·luminar tot. I que "el que falta" no acaba de ser mai satisfet, com si fos el fatal destí que ens espera a tots i cadascun dels éssers humans plens de desig. Potser quan parlem de les crisis de les democràcies occidentals (en la seva versió socialdemòcrata —que l'espifia quan creu que fa persones millors o en la que vulgueu) estem parlant també d'això. Que res mai no és definitiu.

Article per a la web de la revista Valors.

Cap comentari: