Si haguéssim de fer cas al discurs de la flamant presidenta del Parlament, Laura Borràs, el dia de la seva constitució, o al que va fer dies abans el que pot acabar sent president de la Generalitat, Pere Aragonès, no hi ha espai per a l’optimisme. Presagien més anys d’immobilisme. Primer, un govern amb dos socis que volen eliminar-se mútuament (el que hi ha en joc, per ells, és l’hegemonia del postpujolisme), apuntalat pels diputats d’un partit insolvent com la Cup. I, segon, sense cap projecte concret pels dos grans reptes que, a parer meu, té el país. Parlo de la reconversió econòmica aprofitant la necessitat de recuperació després de la crisi del covid, amb els fons Next Generation com a gran injecció. I parlo també de l’entrellat de la fallida aventura del procés, que té tothom entortolligat. L’elecció d’una presidenta acusada de favoritisme en una contractació pública només augura més incertesa i més engany. I la important presència de Vox al Parlament pot ser una excusa per coartades. A Vox i a l’independentisme els interessa identificar aquest partit amb la pèrfida Espanya. Si féssim cas, també, de l’absència del govern en funcions en l’acte de presentació de les noves inversions de SEAT, pensaríem que tenen les prioritats canviades. Que no han “passat pantalla” i viuen al marge del present.
La meva part optimista, però, confia en aquests altres auguris. En primer lloc, des del fatídic setembre de 2017, amb l’aprovació de dues lleis que ens deixaven a vostè i a mi sense drets, i el seu intent de desenvolupament posterior, l’independentisme s’ha instal·lat en la retòrica. Tots els “ho tornarem a fer” sonen buits, falsos, desesperats i, sobretot, no duen enlloc, no generen cap acte polític ni administratiu. Tímidament, s’han obert vies de sortida que, almenys, encarrilin els desacords, com bé formulava Joan Coscubiela tirant de la seva experiència sindical. La Taula de Diàleg, els acords parlamentaris amb ERC i el PDeCat a les Corts… que, quan ens calmem tots, caldria reprendre (no hi ha altre camí, de fet). Les polítiques de recuperació de les quals parlàvem, finançades a nivell europeu, acompanyades de la recuperació del PIB que es preveu pels propers anys (toquem fusta), a banda de millorar la situació econòmica general, poden permetre afrontar alguns dels problemes estructurals que arrosseguem (i que tots es relacionen). L’atur juvenil, la manca de competitivitat dels nostres sectors, o l’accés a l’habitatge, per exemple.
I, finalment, el PSC. El primer partit de Catalunya, guanyador de les últimes eleccions, que la supervivència de l’independentisme vol situar a l’oposició, no és Ciutadans. Ni per tradició, ni per implantació, ni pel seu projecte polític, ni per la seva estratègia. Salvador Illa —que va tenir un novedós manifest de suport de cristians a la campanya, i no és casualitat— ha vingut a Catalunya a fer de president i ho acabarà sent, un dia o altre. Si el fan cap de l’oposició, també farà de president, n’estic segur. Prioritzant el que cal i buscant acords quan convingui, entre govern i oposició, sí, però també entre Catalunya i la resta d’Espanya, sobretot amb el Govern Sánchez. Sortint de la bronca i del cercle viciós que hem viscut (i que només alimenta l’independentisme i l’odi). I fent propostes almenys cada vegada que critiqui, o encara més
¿Cap on s’inclinarà la balança? ¿Al qui-dia-passa-any-empeny on s’ha instal·lat l’independentisme o en les noves oportunitats que se’ns brinden? Hi ha majories per totes dues opcions. I, més encara, n’hi haurà més enllà del dia que triïn president. El joc tot just comença.
Publicat a L'Agulla - març 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada