divendres, d’abril 23, 2021

Breaking Bad i Sant Jordi

 


No sé si heu vist la sèrie Breaking Bad (Netflix, 2008-2013), protagonitzada per Bryan Cranston. Segons com, hi veurem una molt lliure versió del Quixot. El gris professor de química que, diagnosticat de càncer, decideix entrar en un món tan diferent a ell i hostil com el del narcotràfic, acompanyat d'un escuder maldestre. Tribulacions i subtrames que s'endinsen en la complexitat humana en un Nou Mèxic en el paper de la Manxa. La vida quotidiana de principis del segle XVII, aquí transformada en una excel·lent banda sonora de principis del XXI, des dels corridos al rock dur, passant per Leonard Cohen. I la picaresca. I l'humor i la tragèdia. En fi, la sèrie dona per molt.

Si a la novel·la de Cervantes l'objectiu que explicita el protagonista té a veure amb l'honor de Dulcinea, a Breaking Bad el motiu que es va repetint el professor de química transformat en narcotraficant és la seguretat econòmica de la seva família quan ell mori. I s'ho va repetint cada vegada que fracassa i busca com tornar-se'n a sortir. A l'últim capítol, quan sap que ha de morir (disculpeu l'espòiler), va a acomiadar-se de la seva dona i li diu: "Fins ara creia que tot això ho feia per vosaltres, perquè no us faltés de res en el futur. Però no era cert. Ho feia per viure. Viure!"

Avui és Sant Jordi, el Dia del Llibre que, si la pandèmia ens deixa, celebrarem com puguem. Aquesta preciosa tradició que vivim a Catalunya, tan viva i popular, exalça com cap altra festa la literatura. Ens n'hem de sentir molt orgullosos. Com fa Walter White (aquest és el nom del personatge), i com féu Alonso Quijano, buscarem raons més o menys nobles, "superiors", per defensar la lectura. Però desenganyem-nos: com ells, el que volem és viure, viure a fons. I viure, o veure, més vides que la nostra, tot i que al capdavall és la que compta. Amb la literatura, sí, però també amb el cine, amb les sèries, amb els vídeojocs i fins i tot amb les xafarderies (Gay Talese diu que va aprendre a explicar històries gràcies a les xafarderies que sentia a la sastreria de la seva mare, quan era petit).

Jo no crec que em faci mai narcotraficant (tot i que mai no has de descartar res), ni cavaller tronat. Ni espia, guerrer o pirata. Ni puc viure als baixos fons londinencs de Dickens, o a la cort de Tirant. I en l'amor o la política no veuré, o viuré, les coses des de perspectives massa diferents a la meva. Però la literatura em permet tot això, com a mínim en una interacció en la qual hi juga la imaginació, la participació simbòlica i el goig de l'experiment. I segur que, després, aquesta vida real, la pròpia, o la vida dels altres en la qual participem per activa o per passiva, també se'n veu afectada. Almenys, perquè detectem que la complexitat a la qual acabem d'assistir, els dilemes sense solució dels quals ens informen aquests mons paral·lels, també els tenim nosaltres. Permet, com deia Milan Kundera a propòsit d'Anna Karenina, "treure a la llum l'aspecte a-causal, incalculable, fins i tot misteriós, de les accions humanes" (L'art de la novel·la, Ed. Destino, 1987, p. 79).

Bona Diada.

Cap comentari: