(Text de la meva intervenció a l'acte institucional d’obertura del 75 aniversari de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Reus)
|
El Círcol de Reus, 25 de
gener del 2024 |
Ilma. Sra. Sandra Guaita, alcaldessa de Reus; Excm. i Rvdm. Mons. Joan Planellas, Arquebisbe de Tarragona, Excma. Sra. Noemí Llauradó, presidenta de la Diputació de Tarragona, Jaume Piñol, President de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Reus, Sres. i Srs. regidors, Sres. i Srs., amics i amigues.
I.
Entranyable
Quan algú en veu un altre pel carrer i li diu que el veu bé
(cosa que vol dir que no l’hi hauria de veure) l’altre potser li dirà que “la
processó va per dins”. És una expressió molt gràfica, una metàfora molt exacta.
Parla de les preocupacions que van donant voltes i voltes, amb paciència i
constància, i no s’exterioritzen mai. Preocupacions que van més enllà d’un
maldecap i que afecten directament les entranyes. Els científics en diuen l’eix
intestí-cervell. Cada vegada més s’estudia la connexió entre el sistema nerviós
dels dos òrgans i ara fa poc s’ha demostrat que té una relació directa en el
desenvolupament de malalties com la depressió o l’ansietat. El lloc més llarg
per fer una processó, dins nostre, segurament seria l’intestí. També ens bull
el cap quan estimem, però on sembla que atresorem les coses “entranyables” i on
ens surten les pessigolles és dins d’aquest sistema que converteix l’aliment en
energia. La processó va per dins, sí, però també hi reposen l’amor i el consol.
Consol, Misericòrdia, Angoixa, Soledat o Amargura.
Esperança, també. Els noms de les advocacions de la Mare de Déu que surten per
Setmana Santa semblen un quadre de serveis d’un psicoterapeuta. Són les
processons que van per dins de les societats modernes i la feina del terapeuta,
més difícil del que sembla, és treure-les a fora per poder-les tractar i, si
s’escau, curar. Fer que es manifestin com a objecte i no tan sols com a part
del subjecte.
Totes les cosmogonies religioses, vistes des d’avui, tenen
aquest patró: les coses que passen (o ens passen) que són importants i no
pertanyen al nostre domini, les hem d’objectivar si cal tractar-hi. Per fer-ho,
recorrem al llenguatge, que és la manera com els humans ens enfrontem a la
realitat. En aquest cas, sobretot el llenguatge simbòlic. Una objectivació que
tant és si recau en personatges històrics o “de ficció”, com en diem ara,
perquè tots dos remeten a la realitat (la realitat que no veiem). El mal, o els
mals, en forma de dimoni o de dimonis. El bé suprem, precisament perquè és
suprem, en una forma gairebé indefinible (perquè la forma ja limita) de Déu.
Entremig, tot el que vulgueu: àngels i esperits, sants i pecadors. I tots
generant una història, un relat, que acaba sent una al·legoria del sentit. Per
saber què hi fem, a la vida, i per actuar en conseqüència, els éssers humans
recorrem a relats i personatges i a rituals que ens permeten entrar en aquesta
història també com a personatges.
Els relats religiosos no són contes, o cròniques, que van
passar fa temps (“hi havia una vegada...”). Expliquen la nostra vida i intenten
donar-nos pistes als despistats. I, respecte a l’essencial de la vida,
despistats més o menys ho estem tots.
II.
Els
carrers seran sempre nostres
En el cas de les processons, a més d’aquest vessant
diguem-ne “interior”, individual, del que parlaré al final té una dimensió
col·lectiva innegable. No és només que el que tenim dins surt fora, és que surt
al carrer. Tot l’aparat al voltant de les processons de Setmana Santa que ha
perdurat fins avui, i que per molts anys, és inconcebible sense un entorn urbà.
Recorre els centres de les nostres ciutats però també els barris, vells o no
tan vells, que els envolten. Trepitgen llambordes i asfalt. Passen pel fil
conductor de la complexitat urbana. Recorren les venes dels veïnats. Passen per
les portes de ciutadans i famílies, gent de tota mena. Passen per davant de
comerços i de les finestres de despatxos més concorreguts o els llits més
íntims. Fan el mateix recorregut que fem per anar a treballar, per anar a
l’escola o l’institut, per passejar o per conspirar. Ocupen els carrers com els
ocupen (excessivament) els cotxes, però també com se l’ocupa amb manifestacions
i protestes.
Tenim a dins el que hi ha entrat a través dels sentits: ens
arriba ben endins el que ens indigna i el que ens entendreix. El que ens
importa. Però, si ens importa, no s’hi queda gaire, a dins: fuig enfora. Si ens
indigna la injustícia treballarem per la justícia. Si ens entendreix el que pot
arribar a fer l’amistat o la cooperació, les engrandirem. Tot el que entra, i
és important, si no volem que “la processó vagi per dins” ha de sortir en
coherència. Aquesta és també una gran lliçó del pas pausat però constant de les
processons.
Quan algú diu que “els carrers seran sempre nostres”,
afirmació que comparteixo, em pregunto, però, qui són aquests “nostres”. També
en això les processons ens ho responen amb fets. Els “nostres” ho som tots. Els
que aguanten i els que acompanyen. Els que desfilen i els que miren. Els
religiosos i els laics. M’atreviria a dir que els creients i els no creients (per
això tenim avui aquí l’alcaldessa, que els representa tots). I m’atreviria a
dir, també, que simbòlicament almenys, és un “nosaltres” que suma el que
arreplega pel carrer: tothom qui hi trobem. Els que ens cauen malament o els
que venen d’altres terres i costums. Allò que en diem “els altres”. Fem un nosaltres que suma el nos i els altres. No que separa els nos
dels altres. Els suma sense
dissoldre’ls: jo seré jo i l’altre, l’altre. En llatí, “altre” es pot traduir
per “alien” o “alter”. Bé, doncs hauré fet l’esforç de veure en l’altre no l’alien (és a dir, algú aliè) sinó l’alter (és a dir, el que té importància
per ell mateix i em descentra). I els suma, els nos i els altres, perquè tenen en comú el que s’hi representa,
el focus sobre les víctimes, sobre la violència cap els innocents, sobre els
costos de la lluita per la justícia, sobre les penes i les esperances de la
nostra vida, també ho compartim.
III.
A
dins o fora
Avui comencem la commemoració dels primers 75 anys de
l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Reus. Als anys cinquanta,
passats ja els duríssims anys de la postguerra, coincidint amb el pacte del
règim amb els EUA en plena Guerra Freda i poc abans dels plans d’establització
econòmica del franquisme i de l’esperit que portarà al Concili Vaticà II, que
vindria uns quants lustres més tard, el país viu una revifalla de la pietat
catòlica. A Reus, una de les manifestacions d’aquest fenomen es tradueix en un
increment de la participació a les processons de Setmana Santa, en una ciutat
que en té moltes. És aquest el context en el que neix aquesta Agrupació. Però
el país ha canviat molt i l’entitat i les respectives confraries n’han estat
testimonis. Més o menys a l’època del Concili (o del maig francès, o de la
popularització de la televisió) i fins als anys vuitanta, ja en època
democràtica, per exemple, vivim una davallada d’aquestes manifestacions de
pietat popular, que s’ha anat reprenent amb la força d’altres generacions que
l’han anat actualitzant i enfortint. Val la pena destacar-ho i agrair-los-hi.
També la qüestió religiosa en general ha fet un canvi
important, no només al nostre país. Amb llums i ombres. El més important, el
pas d’un règim dictatorial i nacional catòlic a un règim de llibertats. També
el pas d’una església identificada amb el règim sorgit del bàndol victoriós
d’una guerra mortífera a una església plenament identificada amb la lluita per
la llibertat i la democràcia, amb testimonis memorables al servei del país i
dels més desvalguts. Hem passat d’un entorn ple de simbologia cristiana, potser
en excés, a una secularització galopant que toca l’alta banda del pèndol. D’una
fe que es transmet principalment per via cultural i familiar a una fe que cada
vegada més serà una opció personal. I han anat apareixent altres religions i
creences, que han vingut per quedar-s’hi, que representen tot un repte per la
societat plural i oberta que avui és Catalunya. Un repte, deixin-m’ho dir, que
té també un servidor i el Govern de la Generalitat, que m’ha encarregat que
porti els Afers Religiosos.
Però la tradició de les processons de Setmana Santa ve de
lluny. Arrelada en antigues confraries de la baixa edat mitjana sorgides
inicialment de les reformes dels ordes religiosos i el seu enfortiment en el
pas de la societat feudal a la gremial, trobem les primeres dades d’una
processó a Reus el 1557, la del Sant Enterrament, per l’aleshores jove
confraria de La Sang, fundada dos anys abans. En ple Concili de Trento i, per
tant, després de la Reforma protestant i en ple Renaixement. O sigui en temps
de crisi i canvi (que són dues paraules que volen dir el mateix). Diuen que les
restriccions per a fer determinades celebracions dins de les esglésies impulsen
a fer-les al carrer. De nou, de dins a fora. Del temple al carrer. Dels
intestins a la pell.
Dins i fora també és el gran debat del pensament occidental.
¿Les coses hi són o només les sentim? ¿Passen o ens passen? ¿Déu, el silenci
del qual és sovint tan insuportable, és una realitat externa o una projecció
dels nostres anhels? ¿És el déu d’Abraham d’un mandat confiat i inapel·lable o
és el dubte de Hamlet? ¿O una de les veus interiors de la “loca república alterada” com qualificava el nostre jo Lope de Vega?
¿Som uns entotsolats abandonats dels déus (Eli,
eli, lema sabactani) o encara té sentit la radical alteritat de la creu?
Les processons, com veieu, són una cosa molt sèria.
IV.
Postmoderns
com som
La Modernitat, el súmmum d’aquesta evolució, opta clarament
pel subjecte, per la centralitat del jo. Les coses importants, ve a dir, ens
passen a nosaltres. Els seus marcs (els fenòmens naturals, la sexualitat, el
poder, l’economia, el progrés) poden abordar-se a bastament a través de les
lleis científiques que el subjecte és capaç de provar i conèixer. No
m’estendré, però el que està ara en crisi (i ja fa anys) és també aquesta
Modernitat. Entre d’altres raons, perquè tot “a dins” és inabastable. Els homes
i dones que vivim en la postmodernitat, és a dir, nosaltres, descobrim encara
la necessitat d’objectivar “el que ens passa” i “el que passa”. I hem trobat en
la nostra tradició (entesa la tradició en un sentit ampli i també concret com
el cas que ens ocupa) un llenguatge que encara ens diu coses i ens les diu quan
activem la imatgeria religiosa al carrer. Potser no totes les que deien als
segles XVI, XVII i fins i tot al XX. Però sí algunes d’essencials i altres de
noves. D’aquí que avui puguem celebrar aquests 75 anys i em temo que encara
força més.
L’home i la dona postmoderns, també, tenen experiència
d’objectivació a la cultura popular contemporània. D’aquí, penso, l’èxit de les
sagues com El senyor dels Anells, les
sèries, les teràpies orientalistes o les cançons pop, on emergeix avui el
llenguatge simbòlic; és a dir, on es parla de nosaltres i de la nostra vida de
fit a fit. De manera que el relat de la Setmana Santa, la passió, mort i
resurrecció de Jesús i la invitació a veure’l com una performance, és per a molts el referent central de la seva vida
però per a molts altres un més “al mercat”. Que es pot viure, doncs, en coherència
amb la vida creient però també com un “empelt”, amb més o menys força, del
conjunt de relats simbòlics. Es pot viure religiosament, culturalment o
turísticament. O com una nosa, esclar.
Ara bé, i acabo: en entrar al relat de la Setmana Santa, en
reconèixer la realitat que hi ha darrere les figures, és possible també notar
el gruix (el temor i la tremolor, en paraules de Kierkegaard) del que s’està
anunciant. Veure la figura del mal de fit a fit i parlar-hi, és a dir, treure’l
“de dins”, permet a Jesús, al desert, de conjurar els seus mals, de
superar-los. Portar o veure portar el Consol, la Misericòrdia, l’Angoixa, la
Soledat, l’Amargura o l’Esperança a les espatlles és la mateixa teràpia. Veure
Déu masegat, torturat i mort, exactament com tants i tants a la nostra vida i
al nostre món, capgira del tot la idea del déu tapa-forats amb la que ens
conformem tan sovint. I fa, potser, que capgirem l’ordre amb el qual tractem
els qui ens envolten. I trobar-me Déu al meu camí, una oportunitat de passar
del jo al tu. I tu i jo, i tots els altres, i tots vostès avui i els que ens
esperen als carrers cada dia, som els convidats a la taula parada d’una vida
digna i plena per tothom que hi ha al final de la processó.
Moltes gràcies.
BIBLIOGRAFIA
- - BAGUNYÀ, Borja: Breu història del mandat (2023). Fragmenta, Barcelona.
- - FÀBREGAS, Josep: Setmana Santa a Reus 1557-2023 (2024). Silva. Reus
- - FIGUEROLA, Estanislau: Setmana Santa de Reus (2019), edició pròpia, Reus.
- - LURI, Gregorio: “La última virtud” a The Objective (2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada