«En les cartes de Chesterfield al seu fill [...] s'hi troba quest consell o, si voleu, aquesta reflexió sobre l'acte carnal:
"The pleasure is momentary. The cost is exorbitant. The position is ridicolous".» (p. 12)
«La vitalitat és la clau de tot. Si jo en tingués de sobres, estic segur que amb una ploma a la mà potser faria alguna cosa. La vitalitat és més important que la intel·ligència. La forma més alta de la vitalitat intel·lectual és probablement la memòria.» (p. 19)
«Quan penso [...] amb les nits d'insomni (generalment eròtiques) [...], en les campanades de la catedral tocant les hores [...] penso en els versos de Shakesperare: "La llengua de ferro d ela mitjanit n'ha tocades, n'ha dites dotze" ("Midsummer's night dream").» (p. 24)
«La veritat ―o el que em sembla que ho és― només es pot formular amb mots familiars. Tracteu de formular-la amb mots rebuscats. Fareu riure la gent.» (p. 28)
«He sentit blasfemar (renegar) tant en el meu país que de vegades m'he preguntat per quina raó haig d'estar lligat, pel simple fet d'haver-hi nascut, amb la porqueria i la brutícia que en aquest aspecte aquesta geografia manifesta. [...] S'hi blasfema d'una manera única: amb naturalitat. D'una manera tan baixa, fisiològica i catabòlica, potser només a Itàlia ―i encara! El fet que aquests països siguin catòlics ens portaria a reflexions llarguíssimes, inacabables.
S'han fet esforços per combatre la blasfèmia. Han resultat inútils, inoperants. [...]
Ara, tanta familiaritat, tanta franquesa amb una força que considerem la causa de tot el que ens ha passat, ens passa i ens passarà –en tota la nostra vida– no invita pas gaire al respecte. » (pp. 35-36)
«De vegades una mala persona us pot donar un consell excel·lent.» (p. 53)
«En la joventut, les sensacions de plaer i de dolor són molt diferents. A mesura que la vida avança, es tornen molt iguals» (p. 66)
«A mi m'agrada més fer favors que rebre'n dels altres. Rebre favors us obliga a ser agraït, cosa sempre difícil. Sento menys el desagraïment dels altres respecte de mi que el meu desagraïment respecte als altres. Tot això suposant que jo pugui fer algun favor, és clar.» (p. 101)
«Ara bé: resulta, però, que no és veritat que a seixanta anys les passions s'esmorteeixin o s'apaguin. Ens ho havien assegurat, però ens havien enganyat [...] S'esdevé només que la sensualitat es desplaça principalment devers la imaginació i el cervell. Es torna així, si cap, més dolorosa i sobretot més perillosa, perquè la mort, que la vellesa acosta, no incita pas sempre a l'atuïment i a la passiva conformitat, sinó que sovint incita a llançar-se abrivadament sobre els darrers fruits de la vida, que, pel fet de ser els darrers, són els més importants. Per això els vells sempre estan disposats a fer una bestiesa.» (pp. 105-106)
«Els plers imaginats ―diu Coromina al cafè (Palafrugell 1919)― tenen més intensitat que els recordats. I molta més intensitat que els plaers reals ―afegeix Enric Frigola. No sé pas si això darrer és cert, generalment parlant, a tot arreu. Ací, país d'onanistes, és potser, cert. Hi ha, en tot cas, la frase de Baudelaire: "La fornicació és el lirisme dels pobres". I potser encara seria més just dir que és el lirisme de la gent» (p. 113)
«M'agrada moltíssim sentir parlar mallorquí ―sobretot si qui en parla no és un infatuat, que també n'hi ha que parlen mallorquí. La infatuació és aclaparadora, horrible. És una característica de provincianisme» (p. 113)
«Els homes que no tenen cap defecte m'embafen sobiranament. I el curiós és que n’hi ha, almenys públicament. M’embafen tant com les cases de les quals la gent diu que no falta res. L’avantatge dels defectes és que solen anar lligats a les millors qualitats que es poden tenir. En els sofàs on s’està més bé, les molles no són gaire tibants ni massa rígides.» (p. 123)
«La creació literària, com totes les coses d'aquest món, està molt afectada per la vitalitat de qui la porta a cap. És el mateix procés de germinació vegetal en relació a la terra. Les terres més aptes són les que tenen més adobs, més fems, i alhora les més grasses i ben regades. Els pagesos diuen: "A aquest camp li falten fems. És un camp massa mineral, que no engreixa res." D'alguns escriptors ―pobre de mi!― es podria dir el mateix. Els falten fems, l'esterilitat mineral és excessiva.» (p. 123)
«Els meus rars amics em tiren en cara la meva falta de reacció davant els atacs en què he estat objecte en papers públics. Però el fet és que tampoc no tinc la força de dir-los que trobo aquests atacs justificadíssims. El meu mutisme és insincer» (p. 130)
«No crec pas que bàsicament la qüestió consisteixi a llegir molt, sinó a llegir bé. [...] Per això observar és més difícil que xerrar, que improvisar, que delirar. Observar és més difícil que pensar.» (pp. 159-160)
«Les senyoretes, i en algun moment les senyores joves, semblen de vegades portar els pits aguantats amb filferros i cordills de positiva eficàcia. A l'estiu, sota la brusa lleugera, els mugronets de les glàndules, tant com un element habitual del cos, semblen punxons decidits i obstinats. [...] A mi, personalment, aquestes manipulacions no em solen pas desviar d'una certa morositat constitucional, a causa, potser, de la meva convicció que, excepte raríssimes excepcions, aquestes glàndules tendeixen a gravitar devers el centre de la terra d'una manera ineluctable.» (p. 172)
«Només estem realment bé quan estem una mica fatigats, ni massa ni poc, quan estem fatigats segons les necessitats del propi cos. [...] Tothom diu que el seu ideal és no fer res, però el no fer res és l’origen de tots els mals.” » (p. 173)
«Si l'atzar us permet d'entrar en la vida d'una dona sensualment intel·ligent, eficaç i no excessivament folla, no la perdeu de vista. No n'hi ha pas gaires.» (p. 180)
«L'amor real ―o sigui el físic― és una alternació de titil·lacions cordials i d'odis portats sovint fins al roig blanc. Això és l'amor.
L'amor real és una alternació de coses elevades i de moments d'abjecció inenarrable.
La lluita de la societat ―de l'Estat, de l'Església― contra l'erotisme es troba en la base de tots els estats personals de misèria psicològica i d'infelicitat, encara que sense oblidar la hipocresia.
L'amor real és inseparable de la pornografia.» (pp. 186-187)
«Si tu i jo, Reparada, poguéssim
anar un vespre carretera avall,
et dibuixaria les premisses
de la geometria elemental.
Tu hi posaries les corbes
i jo el càlcul integral,
i passaríem llargues estones
fent equacions de segon grau.» (p. 218)
«A molts catalans els interesa Catalunya però no hi creuen. Els passa exactament el contrari que amb la religió i l'altra vida: hi creuen, però no els interessa» (p. 233)
«Coses que em fan horror: els llibres de luxe, el tuteig, lapoligàmia exercida simultàniament, els paisatges sense arbres, els vins escumosos (incloent-hi el xampany francès), els poetes de Jocs Florals, el patriotisme local, la franquesa, els japonesos, els capellans ben vestits, els pederastes artístics (en canvi, tinc una gran admiració pels pederastes modestos), les senyoretes inexpertes, la virtut, els sergents, els homes ploraners, el sentimentalisme, els mauristes, els cornuts dialèctics i iracunds, etcètera.» (p. 261)
«El carlista es un animal pirenaico, de boina roja, que se vuelve feroz, sobretodo después de haber comulgado» [cita de Miquel Batllori] (p. 370)
«-Es impossible d'imaginar que algú abandonarà alguna cosa que li agrada, que el fa feliç, per la bicoca de l'argument que li poden fer. Aquesta és potser la primera regla de l'art de viure» (p. 374)
«Impressionant la familiaritat amb què sempre fou tractat Déu en aquesta península. D'aquesta familiaritat prové la profusió de la blasfèmia.» (p. 407)
«El món dels homes i de les dones seria d’una aparença racional perfecta si els miops no tinguessin tanta tendència a llegir, si als impotents no els agradessin tant les dones, si els ignorants no fossin tan pretensiosos, si els valents no fossin tan covards, si el nas de Cleopatra… Tot tendeix a les desharmonies preestablertes.» (p. 308)
«El seny –l’esperit de limitació, de dubitació, d’escepticisme– és la conseqüència lògica i normal d’una història deplorable i contrària. Catalunya és un país destruït per la seva pròpia història. La limitació és l’essència de l’esperit del país, però el seny té un gran defecte: és indefens. El seny és un estat de passivitat i de tolerància: és el microindividualisme.» (p. 541)
Josep Pla. Notes disperses (OC, XII), Ed. Destino, Barcelona 1981 (2).
