Perquè els qui no hi veuen, hi vegin

Jn 9,1-41 *

Ja ho dèiem la setmana passada. Aquests fragments de l’Evangeli de Joan que llegim aquesta Quaresma, a més de ser uns textos molt ben fets, ens presenten, almenys, dues coses. Una, que Jesús ho trastoca tot, de dalt a baix: el pecat no és el que diuen, la llei moral és al servei de les persones i no al revés i els que diuen guardar-la i respectar-la són acusats en nom de Déu. I dues: que un fet concret esdevé símbol. En aquest cas, la curació d’un cec serveix per anunciar la llum del món. 

La dicotomia entre els “cecs que hi veuen” davant els que no són cecs i estan ofuscats és recorrent. Recordeu que Èdip comprèn el que li passa quan li arrenquen els ulls. Com li passa a Gloucester al drama de Shakespeare, que amb els ulls buidats acaba guiant el rei Lear. Aquí, Jesús, però, el cura, en primer lloc. I ho fa contra la moral establerta. En primer lloc, perquè ho fa en dia festiu, que era sagrat (per cert, hi ha diverses curacions fetes en dissabte i aquest serà un retret del seu judici). Segon, perquè ho fa amb la saliva, que en els temps antics, com altres fluxes i elements corporals (suor, sang, semen, ungles, cabells) eren considerats connexions sagrades entre els déus i els homes. I, per últim, perquè la ceguesa era considerada fruit del pecat. Ben bé com no fa massa passava amb els malalts de sida, o encara passa amb els alcohòlics, per exemple. Jesús afirma rotundament que la malaltia no és fruit del pecat i retorna com un boomerang duríssim l’acusació als que així ho afirmin: «Jo he vingut en aquest món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs».

Podríem dir, doncs, que Jesús inverteix la sacralitat. Lo sagrat és curar, en primer lloc. Bé, doncs, això sí que és sagrat i passa per davant de tot. Les formes del sagrat són, en tot cas, un vehicle, no un fi. I, curant-lo, fent-li veure, simbòlicament obrim també els ulls. «Mentre sóc al món, soc la llum del món», diu també Jesús.

En aquests temps de pandèmia vam veure com n’era, d’important, la cura. Amb més o menys encert, tots vam entendre que era el primer i que, si calia, havíem d'esmerçar recursos, temps, la nostra mobilitat i els nostres hàbits a atendre els malalts. El que indica l’Evangeli, doncs, és que això del Regne passa en primer lloc per aquí. Però, en segon lloc, anuncia que fer-ne prioritat a les nostres vides “obre els ulls”, és a dir, ofereix la perspectiva de Déu, identificat aquí amb la llum. «Soc la llum del món».

Fa uns mesos llegia un reportatge a Catalunya Religió sobre unes monges prop del santuari de Terrades que han dedicat la seva vida a atendre i tractar malalts del VIH, de la sida. Una d’elles ho resumia molt bé: “ells són el Senyor”. No estic massa segur que ho tinguem clar, això, començant per mi. Per això, els escèptics que escoltaven Jesús en aquesta escena li pregunten: «¿És que nosaltres també som cecs?». Doncs potser sí.

* Aquest és el tercer de quatre comentaris a l'evangeli de cada diumenge, que llegeixo avui al programa Creure Avui, a TV Mataró.

A punt de segar

Jn 4,5-42 *

Aquest diumenge llegirem, a l’evangeli la trobada de Jesús amb una samaritana al pou de Sicar, tal i com la relata l’evangelista Joan. Com dèiem la setmana passada, aquest text ple de detalls reveladors inclou una doble lectura: la dels fets i la del símbol dels fets. El pou i l’aigua com a invitació a viure una vida més fonda, més autèntica. “una font d'on brollarà vida eterna”, diu. El tracte inusual d’un jueu amb una dona, samaritana i amb una vida personal que la moral tradicional considerava indecent, com a signe d’aquest Regne de Déu que ho trasbalsa tot. I, en tercer lloc, l’impacte que Jesús causa a aquesta dona, que és considerable, com a invitació a no demorar més l’arribada del Regne a les nostres vides. “Alceu els ulls i mireu els camps; ja són rossos, a punt de segar”, diu Jesús als seus deixebles.

Hi ha un poema de Salvador Espriu, que cantava Raimon, que està inspirat en aquest verset. Un poema que es diu “Inici de càntic en el temple”. De fet, poc temple hi ha, aquí. Els samaritans tenien, com si diguéssim, una religió a part, i veien Jesús i els seus com a jueus. I els jueus tractaven els samaritans com a inferiors. Així que quan la samaritana pregunta a Jesús si per seguir-lo haurà de canviar de religió, és a dir, si haurà de deixar de resar a la muntanya i fer-ho al temple de Jerusalem, Jesús li respon: “arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem” perquè “Déu és esperit”. L’evangeli acaba amb una entusiasta i cordial estada entre els samaritans de Jesús en la qual per primera vegada anuncia la seva missió. I els samaritans afirmen que “nosaltres mateixos l'hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món.”

Jo el trobo un text magnífic. Una història preciosa i una invitació entusiasta. I una manera interessant de celebrar la Quaresma, aquest període en el qual els cristians ens proposem a anar al fons de la nostra vida, a veure quina aigua en treiem. I en aquest camí posem de potes enlarie els prejudicis, els lligams i les rutines, la insubstancialitat de les relacions amb els altres. I en ser tractats com a dignes de Déu i no d’escarni, el que nota la samaritana, i els samaritans, en aquest camí, és joia i esperança: una vida així sí que val la pena.

Sovint ens queixem que avui aquí, a la Catalunya i l’Europa on vivim, ja gairebé ningú celebra la Quaresma. A mi em sembla, però, que la vella xaruga és pertot. Els debats públics són plens de retrets morals. Les propostes dels nous “salvadors del món” inclouen dietes més fortes que les de fer dejuni i abstinència. I ara hi haurem de sumar restriccions en el consum de gas i electricitat. Diem que tothom pot fer el que vulgui amb la vida personal, però ens falten dits per piular pontificant sobre els amors d’un futbolista. A tot arreu hi veiem pecat i correm a exhibir la nostra bona consciència. La Quaresma de Jesús a Samaria, però, no va col·leccionant descobriments de pecats i dient als altres com han de viure. Proposa viure i viure a fons la vida de cadascú. Una Quaresma feliç.

* Aquest és el segon de quatre comentaris a l'evangeli de cada diumenge, que llegeixo avui al programa Creure Avui, a TV Mataró.

Il·lustració: Jesús amb la samaritana al pou de Sicar (s, IV). Anònim. Catacumba Via Llatina. Roma.

Van al·lucinar

Mt 17,1-9 *

Aquest mes de març m’han demanat que faci un breu comentari dels evangelis que llegirem els diumenges, que són en plena Quaresma. A veure si me’n surto. D’entrada, al de diumenge que ve, del de la Transfiguració, que és de Mateu, però encara més als tres restants, que són de Joan, s’explica molt bé el doble sentit de les narracions. Quan Jesús cura un cec, són els ulls que tanquem al món i a la veritat els al·ludits. Quan ressuscita Llàtzer, reivindica radicalment la vida de tots nosaltres. Quan dialoga amb la samaritana, esbotza els límits de la moral establerta. En tots els casos, a més, Jesús es presenta com a Messies: no cal que espereu més, no poseu més excuses, és ara i aquí que Déu ens crida. Amb l'ara i aquí dels cecs, les samaritanes, els moribunds i els apòstols despistats que poblen la nostra vida. Si fóssim cursis diríem que lo transcendent és en lo contingent.

L’Evangeli, la bona nova, segurament, és això: no esperis més. El que tens a l’abast i el teu temps són límits, sí, però també oportunitats. I l’Evangeli ho explica combinant històries (en molts casos, històries sobre històries, com les paràboles), amb frases d’una força extraordinària, les reaccions humanes i massa humanes dels que les viuen i l’enorme personalitat de Jesús, l’impacte de la qual, sospito, és a l’origen de l’Evangeli. Els contextos socials, polítics i culturals són el decorat de l’escenari. Als homes i dones d’avui, de vegades, ens costa entendre aquest decorat, perquè som lluny d’aquells contextos. 

Un dels elements que ens costa més d’entendre són els fets, diguem-ne, sobrenaturals. Avui acabem de seguida atorgant-los la consideració de símbols. I sí, són símbols. Però, contra el que creiem nosaltres, pels que explicaven aquestes històries, immersos en el context de l’Israel del segle I, el sobrenatural era real. Deixarem de banda, per ara, d’on ve, això, i com avui els avenços de la neurociència ens poden explicar algunes coses. El fet és que aquella narrativa sobrenatural era el que més s’adeia per explicar l’impacte que els causà Jesús, com veiem en la Transfiguració. Directament, van al·lucinar. I, a la llum de l’al·lucinació, van comprendre algunes coses que en un altre estat quedarien amagades. Per exemple: que tot això que proposa té a veure amb la tradició jueva (d’aquí l’aparició estel·lar de Moisès i Elies), però que va en sèrio, que ve a complir-la en el fons i no en les formes. I que el camí per arribar-hi és ell mateix o, també per als moderns, a través de la humanitat i dels noms i cognoms concrets de cadascú que hi habitem. O sigui que tot plegat va de l’ara, de l’aquí i de vostè i jo.

* Aquest és el primer de quatre comentaris a l'evangei de cada diumenge, que llegeixo avui al programa Creure Avui, a TV Mataró.

Il·lustració: G. Bellini, La Transfiguració (1480), Museu de Capodimonte, Nàpols.

Vint-i-sis

 

De l'Evangeli d'avui

Sobre 'Parlar de Déu, parlar de l’home' de Lluís Duch

Quan es va morir en Lluís Duch, ara fa més de quatre anys, la Fundació Joan Maragall va decidir preparar dos llibres que recollissin els articles més destacats que havia escrit a la revista Qüestions de vida cristiana, amb el títol Parlar de Déu, parlar de l’home [Viena Edicions]. Així, el 2020 va treure el seu primer volum, dedicat als temes més teològics, i en queda pendent un altre de caire més antropològic*.

Lluís Duch era monjo de Montserrat. Atresora una bona quantitat de llibres i un nombre inabastable d’articles. Si bé es definia com a “antropòleg”, les seves reflexions tenen una dimensió molt més global. Els seus estudis, vastíssims, li van permetre fer una mirada original i contemporània tant a la societat que li va tocar viure, posant èmfasi en les seves tres grans crisis (la religiosa, la política i la familiar), com al llegat religiós del cristianisme. I això, tot i que no es prodigava gaire, en diàleg actiu amb el món intel·lectual no creient. No són pocs que, venint d’aquí, el consideren el seu mestre. La seva obra està considerada com una de les més genuïnes i sàvies que hi ha hagut al nostre país i és una pena que es conegui tan poc.

De Duch, a qui vaig tenir el goig de conèixer personalment, recomanaria moltíssims llibres, mai no me’n cansaria. I encara en tinc per llegir. Com deia, descriu molt finament els corrents de fons que hi ha sota la civilització actual: des de l’absència de la idea de Déu fins a l’imperi de la imatge i la velocitat, per exemple. Des dels dèficits del llenguatge fins a les difícils relacions entre religió i política, posem. 

En aquest volum, que recull articles des de 1968 a 2008, una època amb canvis brutals, podem veure’n uns tastets molt ben triats. La seva reflexió sobre l’actualitat del mite, i la seva combinació (que no rebuig) amb la raó; o la qüestió dels símbols al si del llenguatge modern o l’Església; o les pors de la institució catòlica davant els canvis que vivim; o una mirada també moderna de la Passió. L’objectiu de Duch, sobretot en aquests articles, és el de donar eines per llegir millor un món que costa d’entendre. Especialment, eines als cristians. Em sembla que per dos motius.

En primer lloc, com va repetint Duch als textos d’aquest llibre, perquè els cristians en teoria som aquells que hem cregut que val la pena ser-ne. Per diverses raons, sobretot després de la II Guerra Mundial, els homes i dones del món occidental basem la nostra identitat religiosa bàsicament per elecció i no per herència, com si diguéssim. Això té conseqüències negatives i positives. Les negatives: el debilitament de les esglésies i la ruptura de la transmissió, per exemple. I n’hi ha una de positiva, almenys: la necessitat de fer el pas més conscientment, més autènticament. Però en un ambient així, cada vegada necessitarem més eines, més arguments, més reflexió.

I, en segon lloc, perquè els cristians semblen perplexos davant el món on vivim I no només els cristians, esclar. Un món complicat, una mica caòtic i desconcertant. Un món on es percep més el silenci que la Paraula de Déu. Un món del qual hi ha la temptació de fugir, refugiant-nos a les parets dels nostres temples i les nostres certeses. Y ríase la gente, que diria Góngora. Així, adverteix del perill dels fonamentalismes, els analitza a fons contra tota obvietat i ens dona, per tant, les claus de la seva prevenció.

Parlar de Déu, parlar de l’home. Un títol que ho diu tot. Una cosa va amb l’altra, inexorablement.

* Comentari del llibre esmentat alprograma Creure avui, de TV Mataró (vegeu minut 16:40 d'aquest vídeo).

¿Hermètic o hermeneuta?

Diuen que la neurona que triomfa és la que fa sinapsi. Així, també que el coneixement que genera valor és aquell que corre, que s’aplica o es barreja amb altres coneixements. No en farem res d’un èxit de laboratori que no traspassa la porta. La porta. La clau és on ens situem, si dins o fora de la porta.

Hi ha d’haver un temps per cada cosa, i un espai. Porta endins, el coneixement és el desplegament de la complexitat: hores i hores d’estudi, mil temptatives frustrades, brainstorming de matisos, camins laberíntics, generació d’informació. Òbviament, s’imposa una necessitat de simplificació, o de jerarquització, que es tradueix en un llenguatge autoreferencial, inclòs l’argot. Com que això es fa “a porta tancada”, dins de les acadèmies o els laboratoris o qualsevol cercle d’erudició, als qui ho practiquen els hi direm “hermètics”. I els hi funciona: gràcies a això evoluciona la ciència, la filosofia troba “nous espais d’ignorància”, com definia Savater, podem interpretar molt millor els contextos de la història o la literatura, etcètera.

Però per fer-se útil, més enllà del narcisisme del que se sent propietari d’un saber superior als altres, ha de traspassar la porta. I aquest canvi de context significa necessàriament un canvi de text. Tot el que era complex s’ha de saber resumir. Tot el que era teòric s’ha de metaforitzar. Tots els significants ad hoc que només utilitzem a la cambra s’hi han de quedar (sigles i anglicismes inclosos). D’aquests en direm els “hermeneutes”, és a dir, els que, tenint accés a la cambra tancada d’una disciplina, decodifiquen els seus resultats per poder-se relacionar amb altres disciplines i, sobretot, amb el món en general. Món que, sovint amb els seus impostos o les seves compres, està finançant-los. 

Aquest intercanvi permet, almenys, dues coses. Una: fer actuar el principi de realitat sobre el coneixement: airejar-lo, comprovar-lo, discutir-lo, arriscar-se a fer-se malbé. I una altra: elaborar encara més coneixement amb el retorn de l’impacte hermenèutic. La tecnologia militar nord-americana de la guerra freda va fer néixer internet quan aquesta es va acabar, senzillament perquè algú va pensar en la utilitat més enllà dels usos pels quals havia estat pensada. Doncs això en tot.

Constato, així, que entre l’expertesa que ens envolta, quan s’adreça al públic, hi ha dues actituds. Una, la de l’hermètic que, mentalment, encara no ha sortit del despatx. Encantat de posseir el seu tresor, el tracta com un cofre inexpugnable la clau del qual només té ell, sacerdot, torsimany, gnòstic. Segurament és una barreja d’avarícia amb la inseguretat de qui no vol que el barregin amb els incults, sabent és un d’ells, en el fons. A l’espai de l'hermenèutica fa d’hermètic.

L’altra actitud és la de qui, sabent que té un tresor entre mans, sap veure que el luxe només ho és si es comparteix, i no necessàriament es tracta de generositat. És possible que ho faci per atresorar encara més. Conscient del valor del que ha estudiat, ho fa saber a través de les estratègies lingüístiques associades al valor per fer-se efectiu: el símbol, la paràbola, la intel·ligibilitat (no la vulgaritat, no ho confonguem). Que coneix perfectament l’eficàcia divulgativa de fer important qui escolta quan parles, i no fer-te’l tu. I excitat pel món que tan sols albira amb el seu descobriment, desplega el seu entusiasme recorrent-lo.

Article publicat a la revista Valors, en paper, el novembre de 2022.

El Carnaval despellofat

 

Hi ha una mica de polèmica a Mataró, un pèl bizantina, per la decisió de l'Ajuntament d'introduir canvis a la festa del Carnestoltes d'enguany, com bé explica en Cugat Comas en aquesta crònica a Capgròs. Com que n'ignoro els detalls i no n'he parlat amb els responsables polítics, ni de fet amb ningú més, no hi entraré. Però tot plegat em mou a dir la meva sobre la qüestió del Carnestoltes, una festa basada en l'antiquíssim i universal costum ritual de la "vàlvula d'escapament" per poder suportar millor la pressió del poder. I que el poder de seguida va veure utilíssim perquè concentra la incomoditat i la protesta en uns pocs dies l'any, la resta del qual tot continua com si res. La meva tesi és que el model tradicional de Carnaval és obsolet perquè actualment no compleix cap de les funcions que té. Vegem-ho.

A parer meu, aquesta tradició s'ha aguantat per tres potes. La primera: com a contrapès festiu al llarg període de privacions de la Quaresma (contrapesos habituals entre l'homo ludens, l'homo religiosus i l'homo faber). La segona: com a escarni al poder, als que manen. I la tercera: per denunciar la hipocresia de la moral dominant. Com que tot això té els seus riscos, i només ho podem dir si "deixem de ser com som sempre", en sorgeix el costum de dir-ho disfressant-se i ocultant-se: em velo per desvelar (el correlat festiu de les imatges tapades/velades del Dissabte Sant).

Doncs bé, de tot això, avui, només té sentit disfressar-se, sobretot perquè és divertit, fa festa, promou la cohesió de grups ...i permet als mestres descansar d'ensenyar matemàtiques durant una colla de dies. Per això la ciutat s'omple de gent difressada i feliç el dissabte de Carnaval a la tarda. Però para de comptar. Al costat d'això, el tradicional muntatge d'en Pellofa (en teoria crític) em sembla una patètica herència de la qual, perquè no sigui dit, fins ara ningú s'havia atrevit a qüestionar en públic.

¿Per què les tres potes ja no ho aguanten? En el primer cas, perquè la Quaresma ha deixat d'existir com a referent cultural, fins i tot pels creients, com a mínim en les dimensions que havia tingut al nostre país almenys fins al Concili Vaticà II. O almenys fins els plans d'estabilització i el desenvolupament de la indústia turística a Espanya. Fins i tot avui és difícil trobar menús ajustats als preceptes tradicionals un divendres de Quaresma. L'únic període de restriccions similars que coneixem els occidentals del segle XXI són les dietes, cosa que ningú es disposa a esperar amb excessos, precisament. La secularització s'ha imposat de tal manera que els contrapesos a l'excés religiós no tenen cap solta ni volta.

En el segon cas, és al revés. L'escarni al poder, almenys al poder polític, és diari a Twitter. I el programa d'anàlisi política més vist a Catalunya és un de satíric, que s'emet cada setmana i al qual els polítics somnien humitejadament sortir. Ep, als polítics. Al principi, en Pellofa es ficava amb els algtres "poders fàctics" de la ciutat, especialment amb Caixa Laietana. ¡Que bé que ens anava Caixa Laietana per enriure'ns-en! Però la penúltima crisi la va enterrar i ja no tenim ni això. Esclar que, dels poders fàctics reals (Amazon, els amos de les xarxes, els fons voltors, jo què sé...), ningú gosa fotre's. I a ells els hi és exactament igual el que facis, a més. Amb la qual cosa, com deia, les quartetes més o menys enginyoses d'en Pellofa, que sovint parlen de gent i conflictes ridículs que només interessen als quatre que saben de què va, fan una mica de pena.

I en el tercer el problema és que no ho resistiríem. ¿Quina és la hipocresia moral actual? em pregunto. Per exemple: que mentre els pares són al sofà denunciant la cosificació de la dona, el seu fill adolescent es masturbi amb el porno que es pot baixar del mòbil que els primers li acaben de dur per Reis. Que mentre tota la família tornem del Palau Sant Jordi amb el "Volem acollir" encara al cor, tinguem la seguretat que policies i soldats (professions que no volem per nosaltres) tenen controlades les nostres fronteres i els nostres enemics i ens permeten ficar-nos al llit sense perill. Que amb l'excusa de la lluita contra el patriarcat, els homes (i les dones) ens escaquegem de redistribuir les emprenyadores funcions que atorgàvem al patriarca. I així en tot. ¿Resistirem un Pellofa que ens ho faci saber? ¿No correrem a fer cara seriosa denunciant el seu masclisme, racisme o patriarcalisme? No, la moral d'ara (amb la qual segurament simpatitzem vostès i jo, que som il·lustres benpensants) no admet qüestionaments, com bé aprofita l'extrema dreta per fer-se seductora. A aquesta moral li passa com les anteriors que, malgrat tot, sí que havien de resistir un Pellofa de tant en tant amb l'excusa dylaniana que els temps estaven canviant.

Queda, com deia, disfressar-se. Tampoc és que sigui molt motivador: mireu com va vestida alguna gent i ja em direu si hi ha cap diferència. Però confio encara que el vell poder de la màscara, l'antic joc de tapar per destapar, encara tingui alguns espais per celebrar-se. Que de tapar i amagar-nos encara ho hem de fer. De fet, per sort.

Article publicat a l'edició digital de Capgròs.

Mor Jordi Illa, el rector de Mataró que va tornar a la ciutat

 

Vaig conèixer en Jordi Illa fa uns anys, en una pregària amb les carmelites que cada Nadal organitza l'Acció Catòlica Obrera (ACO) de Mataró. No recordo si era abans o després que el nomenessin rector de Maria Auxiladora, la parròquia del barri de Cerdanyola de Mataró. "El barri gran de Mataró", en va dir el qui també en fou rector, Josep Lligadas, en un memorable llibre. Barri gran, deia, forjat arran de la immigració dels anys seixanta del segle XX i ara amb un percentatge gairebé indigerible d'immigració marroquina. El 2020 se li va sumar la rectoria de la parròquia de la Sagrada Família, a Cirera, un altre barri obrer dels anys seixanta, però amb menys immigració i, en tot cas, d'origen sud-americà.

En Jordi Illa havia fet de rector a Vilassar de Dalt, on hi havia arrelat. De fet, encara hi viu el seu pare, nonagenari. Per això i perquè ja portava al damunt l'espasa de Dàmocles d'un càncer i les seves conseqüències contra les quals ha hagut de lluitar tots aquests anys, assumir una nova parròquia a 180 graus de la que venia, era un repte que li entusiasmava. Sospito que per dues raons.

La primera és que tornava a la ciutat on va néixer, que coneixia bastant bé i que, sobretot, estimava. Era cosí de la historiadora Assumpta Montellà, autora de la cèlebre La maternitat d'Elna. 

La segona raó que intueixo és perquè la seva vocació anava estretament vinculada al servei als altres. Aquest interès, centrat especialment en les classes més desafavorides, va fer-lo exercir de salesià i, ja fa uns quants anys, va decidir fer-se diocesà "per intensificar aquesta vocació", va dir-me.

Un capellà d'emergència

Un cop a Mataró va arribar a ser arxipreste fins fa no gaire i, des del setembre passat, rector de la mil·lenària parròquia de Santa Maria. Comptava amb l'avantatge que no li calia fer immersió, és clar. Però que se'n va, penso, amb l'espina clavada de no haver pogut viure les seves primeres Santes (la festa major de Mataró, on la basílica té un paper important) com a rector. L'hi haurien de dedicar la propera missa del 27 de juliol, com a mínim.

Amb en Jordi havíem fet algunes confidències i, per raons que no venen al cas, amistat. Ara que ha finat (encara no m'ho acabo de creure) puc dir que era aquell "capellà d'emergència" que sempre cal tenir a mà. Vull dir el que, per sort, no posa "el dissabte" al davant de tot. Quan t'arribava una oferta de feina i ell sabia perfectament qui la necessitava més. Quan algú amb una vida "canònicament dubtosa", diguem-ne, et demanava qui podia beneir la seva relació, batejar el seu fill o enterrar un mort, i ell et deia "que em vinguin a veure". Home pràctic, d'homilies molt clares i senzilles, afable amb excepcions precedides d'una mirada molt concreta, estimava els altres amb les seves imperfeccions incloses, que és l'única manera possible d'estimar. Aquesta és la lliçó. Gràcies, Jordi. A veure a qui hauré d'acudir, ara, en cas d'emergència.

Jordi Illa i Carlos, rector de la parròquia de Santa Maria de 66 anys, ha mort el matí del dia 20 de gener a Mataró.

Article publicat avui a Catalunya Religió. Vídeo de Ràdio La Veu TV (2020).

Moral de microscopi

 

Ja sé que està mal vist, però cada dia estic més en contra d’anar a l’arrel del problema i em sento més partidari de les reformes epidèrmiques. Molts enginyers, informàtics, metges, coachs, moralistes i avantguardistes proclamen el contrari, amb l’anuència dels benpensants. Efectivament: si hi ha un problema estructural sembla més lògic resoldre’l prioritàriament davant de les seves conseqüències. Però els pobres usuaris de tots aquests gremis que hem hagut de patir l’espera de l’adveniment sabem de què va, en realitat: demores, agreujaments, costos d’oportunitat… perquè quan arribi la versió definitiva (que per cert caldrà modificar en poc temps), sigui incompatible amb els sistemes elèctrics, programari, costums i altres especificacions que s’hauran sacrificat impunement i sense avís.

Els canvis que s’estalvien l’arrogància de la “solució final” (que, ja dic, sempre és provisional), que van fent-se a poc a poc i amb bona lletra, sempre m’han semblat preferibles, digueu-me socialdemòcrata o altres insults. Resolen problemes més aviat, acostumen a ser més duradors, eviten estridències i s’assumeixen millor pels curtets com jo. Valgui això per les andròmines tecnològiques, per les idees brillants dels adamistes (brillen per poc usades) i, sobretot, pels nous corrents morals, que s’han comprat un microscopi.

Efectivament, el lema de l’onada moralitzadora que vivim en aquesta tercera dècada del segle té la teoria que per combatre els nous pecats capitals “s’ha d'anar a l’arrel” del problema, o no seran erradicats (santa innocència). Dos d’aquests pecats serien el racisme i el masclisme. Compte: no pretenc frivolitzar, ben al contrari. Que puguem considerar el masclisme i el racisme pecats contemporanis és un avenç indiscutible que compensa la ignomínia de la subjugació de les dones i pel color de la pell. Vol dir que aquestes discriminacions són inadmissibles i les seves conseqüències doloses, perseguibles penalment. Si són “pecat” és perquè hi ha un acord previ, un prejudici (dels bons) que ens vincula com a comunitat. La seva transgressió, doncs, ens hi desvincula.

Que això sigui un avenç no vol dir que, com tota moral, no tingui els seus problemes casuístics. Per això, la vella moral catòlica tenia un reguitzell d’exemples qualificats des de pecats mortals a pecats venials, amb les seves subsegüents penitències. I, per sort, en la majoria dels casos, capacitat d’absolució. De vegades em sembla que el microscopi citat fila massa prim i veu pecats mortals en simples badades venials. Jo no dic que el micromasclisme i el microracisme no existeixin ni que no siguin nocius. El que penso és que no es pot matar tot el que és gras i que situar qualsevol indici al mateix sac em sembla, sobretot, poc eficient.

Per exemple: dir que una mala mirada, o estar-se uns dies de morros, com sostenen alguns, és similar a la violència contra les dones fa un flac favor a qui la pateix, que rep agressions de veres. O dir racista a qui se li escapa “moro” o “negre” quan parla, en el fons, està suavitzant el racisme palpable.

Parlar amb els dimonis

Però encara hi ha algun problema habitual més. Per fer-se fortes, les morals tendeixen a imposar la seva idea d’home (o dona) ideal, immaculat, mirant de no deixar cap escletxa. I, esclar, som persones precisament per la nostra incapacitat de perfecció, també moral. D’això, la murrieria del vell catolicisme també ho tenia resolt: Sense possibilitat del mal, sense albergar “el pecat” de forma latent, tampoc hi ha possibilitat del bé, o de virtut. Sense barreja no hi ha vida. Només es corromp allò que viu.

Tots els confessors i els psiquiatres saben que, per anar bé, un dia o un altre haurem de parlar cara a cara amb els nostres dimonis. En primer lloc, serà bo reconèixer que els tenim. En segon lloc, caldrà admetre que de vegades només podem aspirar a lligar-los curt per la via del simulacre simbòlic, per exemple, com diria que passa amb la violència i l’esport. 

I, per últim, també haurem d’acceptar que hi haurem de conviure, que són a la nostra vida quotidiana, barrejats entre les nostres angelicals prendes. Fins i tot entre els nostres valors més alts: el mateix antimasclisme o antiracisme se’n poden veure afectats, contradient-se. És més, aquesta barreja ens ajuda a no perdre de vista altres coses que, sense els dimoniets emprenyadors, no veuríem. Cert: el masclisme i el racisme són dolents, però tenir en compte les diferències sexuals i racials ens ha d’ajudar a comprendre millor l’heterogeneïtat del món on vivim. Per això sovint és tan difícil fixar el límit. I per això, marcar-lo amb retolador gruixut, té el risc de situar gent “normal” al bàndol dels “dolents”, fins que es cansin, i trenquin el consens moral que, com ja dic, tant de bé ens ha fet.

Article publicat a la web de la revista Valors.

Jesusito de mi vida

A Jesús no el van matar perquè “ens estima”. En tot cas, per una forma molt peculiar d’amor que les autoritats religioses van considerar inacceptable. No el van matar, perdoneu-me, per cantar cançons sentimentals en un foc de camp, sinó per la por al foc de veritat, a l’espasa. Tampoc el van matar per anar a dormir tranquils, Jesusito de mi vida, sinó perquè el neguit de no dormir canviés de bàndol. I no el van matar per ser solidari de causes justes, sinó per abocar-s’hi carnalment, tocant apestats, fent caminar els coixos, fent veure-hi als cecs i ressuscitant els morts. Com una pel·li de zombies.

Davant d’això, confesso que soc incapaç d’imaginar com hauria de ser una catequesi infantil, aquesta etapa de la vida en la qual ens entestem en amagar “el veritable argument de l’obra”, com diu aquell vers de Gil de Biedma, amb l’excusa de no traumatitzar-los. Però sí que em veig en cor de dir que és inadmissible, o més aviat inapropiat, tractar l’Evangeli de manera infantil. Parlo, per exemple, del contrast entre la duresa i la franquesa dels textos que llegim a la litúrgia de la Paraula i les mel·líflues cançons que sovint l’acompanyen (algunes, amb els excractes més digeribles dels salms). O l’ús generalitzat d’una iconografia, que es pretén moderna sense ser-ho en absolut, que potencia l’aspecte infantil i xiroi d’un Jesús-amic imaginari amb frases que ben bé poden servir per qualsevol xerrameca de l’autoajuda.

Potser vaig errat, però diria que la tradició judeo-cristiana es caracteritza per trencar el vincle infantil amb Déu i assumir l’adultesa de la condició humana. “Que la vida va en sèrio”, tornant al poeta. De l’Aliança de Moisès a l’Eli eli lemà sabactani, fins a les experiències contemporànies autènticament cristianes, la promesa de Déu passa indefectiblement per la creu, és a dir, per la realitat adulta, concreta i encarnada. De vegades, descarnada.

No sé si un dels motius que molts adolescents deixin de creure en Déu, avui, té a veure amb la manca de referents cristians quan necessiten deixar enrere l’etapa infantil, edípica, que alguns s’entesten en continuar com si mai no ens féssim grans.

Article publicat a Foc Nou (novembre 2022)

Els catòlics a Catalunya

 

Dec ser dels pocs que es llegeix les enquestes de l’Institut d’Estudis d’Opinió perquè, tot i que porta dades interessantíssimes, l’últim “òmnibus”, publicat a finals d’agost (ara se’n tornen a fer dos l’any), ha passat sense pena ni glòria pels mitjans. Una de les coses amb les que em fixo és en la identitat religiosa i el seu comportament. Si tingués més temps o fos funcionari d’Afers Religiosos de la Generalitat em dedicaria a agrupar les dades, a fer-ne sèries, a descriure’n els moviments. A contrastar-ho. Perquè el treball de camp ja està fet i perquè ens pot aportar informacions que desmenteixin tòpics, o els confirmin, i ens ajudin a descriure molt millor la realitat religiosa de Catalunya. Per cert, als baròmetres polítics (un per trimestre) també s’hi relacionen identitats religioses.

¿I com són els que es diuen catòlics, a Catalunya? Comencem per dir que en un país amb la història del nostre, encara que això està canviant, dir-se “catòlic” és bastant normal i no denota una pràctica religiosa habitual. Això fa que el 50,7% dels catalans se’n declarin (fa deu anys era el 60%), dividits en trams d’edat on s’arriba al 74,1% (els de més de 64 anys) o només al 30,3% (entre 18 i 24 anys), un tram que representa avui només un 8,7% del total dels catòlics. En aquest tram, la primera religió és l’ateisme, un punt per sobre, encara que fa deu anys arribava fins al 42% en un tram similar (18 a 34 anys). Quant a la llengua d'origen i d’ús, predomina la castellana.

Políticament, els catòlics voten gairebé igual com la resta de catalans: el PSC és la primera opció i ERC la segona, tot i que són partits amb més diversitat religiosa interna que d’atres com Vox i PP, d’una banda, amb un índex altíssims de votants catòlics, o la Cup i Comuns, de l’altra, amb la meitat d’ateus però encara amb un terç de catòlics. En la qüestió de la independència, els votants catòlics en són més reticents que el conjunt de catalans, tot i que en ambdós casos cada vegada amb menys suport.

Article pulbicat a Foc Nou (setembre 2022)

El Mapa de les Religions encara s'ha de rectificar

 

Ja sé que soc un pesat, perdonin. Però, diguin-me ingenu, no em cap al cap que l'administració pública catalana publiqui documents amb importants errors de base al treball de cap com els que manté l'última revisió del Mapa Religiós que elabora la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat i que recull els centres de culte de totes les religions. No em cap al cap perquè és inadmissible, esclar. Però sobretot perquè a la casa, i fora (el treball se subcontracta), em consta que hi ha excel·lents professionals. La prova és el magnífic estudi adjunt que s'incorpora al Mapa. Esclar que, si les dades són falses, malaguanyat estudi.

Els poso en antecedents. Fa cosa de més d'un any, vaig denunciar aquí mateix aquestes mancances. M'estalvio de repetir el que hi deia. Resumint: el nombre de centres de culte catòlics corresponents a la diòcesi de Barcelona estaven hiporepresentats, segons la meva opinió. Només es recollien les parròquies, i no les esglésies de culte periòdic (diari o setmanal) i obert al públic. He d'agrair que em truqués de seguida l'anterior directora general, dient que s'ho miraria (aprofito per desitjar-li molta sort en la seva nova etapa). Al cap d'uns mesos em va fer saber que així havia sigut. Efectivament, van admetre els errors (que els tècnics havien negat reiteradament a les xarxes socials), però només van arreglar l'exemple que els havia posat: Mataró, que és on visc i que conec una mica. Resultat: els centres de culte de Mataró s'han doblat i els catòlics s'han multiplicat per tres. No és poca cosa, oi?

Entremig, una notícia a TV3 partia de les dades falses per afirmar que els centres de culte evangèlics, a L'Hospitalet de Llobregat, triplicaven els catòlics. Com que em va pujar la mosca al nas (i en un llampec de simple sentit comú) vaig comprovar mirant la Guia de l'Arquebisbat que, efectivament, només comptaven les parròquies, i que ignoraven tota la resta de centres susceptibles de ser comptats, que més o menys, doblaven la xifra inicial. En fi, com que sóc una mica tossut vaig queixar-me'n fins i tot a la defensora de l'audiència de la cadena pública, que finalment em va donar la raó i va emetre un advertiment a la redacció d'informatius. Però el Mapa continua igual de miop.

Mireu que fàcil. L'altre dia em vaig trobar a la meva amiga Angèlica, que viu a L'Hospitalet, a un quart d'hora caminant des de la seu de la Direcció General esmentada (DGAR). Li pregunto "escolta, ¿hi ha esglésies obertes per poder anar a missa que no siguin parròquies a L'Hospitalet?". I sense haver de mirar-se res, em respon de carretilla, "I tant! Com a mínim a la Casa de la Conciliació, a les Franciscanes, a Sant Josep, a l'Escola Tecla Sala, als Jesuïtes del Gornal, a les Teresianes de Bellvitge, a l'ermita i segurament a més llocs que ara no recordo". 

També via Twitter (via que havien fet servir per negar el que després van reconèixer), el compte oficial de la DGAR m'aclaria que el Mapa "recull tots els centres de culte que a la guia consten com a esglésies i oratoris, a part de les parròquies" i que "aquest criteri és compartit per l’Arquebisbat de Barcelona", extrem, aquest últim, que no he pogut comprovar (cosa que tampoc és rellevant: l'error pot ser compartit, pot no haver-se entès l'encàrrec... el cert és que a les altres diòcesis el criteri és correcte i això no passa). Però el primer és absolutament fals. A la Guia surten tots aquests altres centres de culte, insisteixo, de missa diària o setmanal i amb afluència de públic.

Així que hi torno, i em sap greu. Rectifiquin les dades i pengin el Mapa quan les tingui corregides. Entremig, enreden els possibles estudiosos que hi recorreran, als periodistes que en fan notícies falses sense voler, a la mateixa administració i la seva credibilitat i als ciutadans que exigim una mínima qualitat a la quantitat d'estudis que nodreixen la nostra administració amb els nostres impostos. No fer aquest esforç, em pregunto finalment, ¿és pel prurit de no reconèixer errors, propi de les burocràcies, o, senzillament, perquè al cap i a la fi el veuen com un producte que es fa per fer, però que no creuen que serveixi realment per res? És que, o bé vaig molt errat i soc un imbecil, o no entenc que ningú més se n'hagi adonat. A veure si és que no interessa ningú.

Aquest article va ser publicat a Catalunya Religió el mes d'octubre.

Tractat de pau

Ell en tenia llavors cinquanta-quatre, l'edat en què, fins i tot entre els poetes, la raó i la passió comencen a negociar un tractat de pau, per dur-la a terme habitualment no gaire després.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 52.
Il·lustració: Marià Fortuny, Vell nu al sol (1870), Museu del Prado, Madrid.

Viatge al buit

Per estrenar-me en aquesta secció* he pensat de recomanar-vos un llibre escrit per un mataroní —o mig mataroní—, l’Amador Vega Esquerra, de la conegudíssima i àmplia família Esquerra de Mataró. Amador Vega és un reputat catedràtic d’Estètica de la Universitat Pompeu Fabra. El d’avui és un llibre que porta per títol Tentativas sobre el vacío i l’acaba de publicar Fragmenta. Es tracta d’un recull dels seus principals escrits dels últims vint o vint-i-cinc anys sobre estètica religiosa. L’autor estableix unes interessants línies de connexió entre l’art contemporani (per exemple Mark Rothko, Bill Viola o Pierre Soulages, que acaba de morir, per cert) i la filosofia baixmedieval (sobretot el Mestre Ekhart o Ramon Llull) per fer-nos, no sé si més comprensibles, però sí més interessants les seves respectives aportacions a la nostra cultura.

Anem a pams. L’Amador Vega, com la majoria de nosaltres, ha viscut en un món on l’estètica religiosa pràcticament ha desaparegut, excepte que entris en una església o excepte que parlem de les processons, que en seria una excepció interessant. No només ha desaparegut sinó que, en molts casos, els productes culturals explícitament religiosos, sobretot les imatges, sembla que hagin perdut la seva funció simbòlica, la d’acostar-nos al misteri de Déu, a l’experiència de la divinitat, o com en vulgueu dir. Com si, de tant de veure’ls, ja no ens fessin cap mena d’efecte. Aquest procés coincideix amb el desplegament, després de les avantguardes de principis del segle XX, de l’art abstracte, que té com a principal característica la desaparició de la figuració i, especialment, de la figura humana.

Bé, doncs per l’Amador Vega, com que, entre d’altres motius, la gent continua fent-se exactament les mateixes preguntes vitals de sempre i continua buscant al seu voltant referents de la transcendència, l’art contemporani, especialment alguns autors, pren aquest relleu. I el lloc on proposa fer aquesta recerca és el buit. D’aquí el títol: “Tentativas” —perquè acostar-s’hi no deixa de ser un tempteig, interminable i sovint fracassat— “del vacío”, del buit. Compte: el buit no és el no-res. Que Déu s’expressi en el buit no vol dir ni que Déu sigui el no-res (o que no existeix, que diríem ara) o que tot això de la religió sigui en va; ben al contrari. Un buit és un espai que primer ha calgut buidar i després ja es pot omplir, per exemple. La Quaresma cristiana és un bon exemple de ritual de buidament, de neteja del superflu, de donar espai al Déu de la Pasqua. La tomba buida de Pasqua és un bon exemple de manifestació de Déu on ja no hi ha res. O el desert, una altra metàfora del buit, el lloc on Jesús parla amb els seus dimonis de tu a tu. L’autor cita Lluís Duch, que afirmava que potser la funció sagrada de l’art “no sigui cap altra que la de crear un buit en el qual l’home pugui percebre la transcendència”. Aquest “deixar lloc a Déu”, que no deixa de ser “deixar lloc a l’Altre”, precisa, sembla ser, d’una disposició de buit. Buit que pot allargar-se i fer-se, fins i tot, incomprensible, profundament incòmode: “Senyor, Senyor, per què m’has abandonat?” dirà Jesús mateix citant un salm davant l’abisme de la mort, el gran buit.

Així que Amador Vega posa la llanterna sobre dues coses que al nostre món se li fan difícils d’entendre. D’una banda, lo religiós —els llenguatges tradicionals del qual han desaparegut o no acaben de ser prou eficients per a l’espiritualitat moderna— i, de l’altre, lo artístic. ¿Quanta gent no diu, davant un quadre abstracte, que no entén res de res, que no hi veu res de res, o que allò ho faria un nen de cinc anys? Precisament, sembla dir l’autor, “no veure-hi res” és la manera de manifestar-se de Déu. El déu de la Bíblia —que ja sabeu que és irrepresentable i que, per no tenir, no té ni nom— té formes també molt abstractes de presentar-se davant dels homes: un esbarzer amb foc i que no es crema, per exemple.

En totes les religions, diu Amador Vega, hi ha la tensió entre la necessitat d’imatges per a la transmissió o la mediació i el conseqüent discurs iconoclasta i anti-idolàtric. Els jueus i els musulmans, amb els que els cristians compartim part de la nostra tradició canònica, encara avui es resisteixen a la representació de la divinitat (i fins i tot de la figura humana, per ser imatge i semblança de Déu). I en el cristianisme combina èpoques iconoclastes amb l’horror vacui de la sobrerepresentació. Compareu algunes esglésies modernes —les de Le Corbusier, per exemple— amb els dos retaules barrocs que tenim just aquí al costat de l’estudi, a Santa Maria de Mataró.

Amador Vega creu que, avui, l’opció més vàlida per a la recerca del diví és, sens dubte, la del buit. Però indaga a fons, com dèiem, en la relació entre el buit de l’art actual amb les experiències del buit tant de la tradició cristiana com d’altres tradicions religioses. De l’Escola de Kyoto a la pintura de Rothko o l'escultura d’Anish Kapoor, de Sant Joan de la Creu al videoartista Bill Viola o l’escultor basc Jorge Oteiza, de Ramon Llull a Dalí o Perejaume, del barroc alemany a la petjada bizantina d’Europa. És un bon viatge. Com tota bona lectura.

* m'estreno a la secció de recomanació de llibres al programa Creure Avui, de TV Mataró, que es va emetre dimarts passat dia 5 de novembre (a p. min. 16:20)

CA_1265_PPD_5-nov-2022.mp4 from Creure Avui TV on Vimeo.