dilluns, d’agost 08, 2005

Jutge de mi mateix

De la premsa
:
D'El País d'ahir voldria recomanar-vos dues entrevistes, ben difernts, però igualment recomanables. Em refereixo a la que Francesc Valls fa a José Montilla (foto: Luis Magán) i a la que Arcadi Espada fa a Jordi Savall.
:
Respecte a l'estratègia de CiU davant el nou Estatut, el Primer Secretari del PSC diu que l'objectiu de la coalició és "que el Estatuto no salga del Parlamento de Cataluña o avalar una reforma de tal calibre que tenga garantizada su modificación sustancial en el Congreso. Eso les permitiría practicar su discurso de siempre: el españolismo, el sucursalismo y el victimismo. El Estatuto se puede bloquear de dos formas: votando que no o sobre la base de favorecer un texto que sabes absolutamente inviable. CiU jugará a las dos cartas hasta el final". Sobre Esquerra, Montilla diu que "Es normal que haya discrepancias porque el PSC no es un partido ni republicano ni independentista y Esquerra sí. Nosotros no vamos a cambiar un Estatuto, el actual, que es de todos y que en su momento fue apoyado por prácticamente todas las formaciones políticas catalanas, por una formulación que en estos momentos es de una minoría (...) Nosotros apostamos por un Estatuto ambicioso que mejore el nivel de autogobierno y la financiación. Con un límite: la Constitución. Los derechos históricos, salvo la lengua y el derecho civil, no tienen amparo constitucional. El artículo 150.2 está previsto como un mecanismo excepcional y no para generalizar su uso (...) Hoy por hoy, el proyecto que ha avalado ERC, desde nuestro punto de vista, no es constitucional".Una mica de seny com aquest per part de tothom i ja veureu com les coses poden anar millor. Oi Duran?.
:
La segona entrevista que us comentava és la que es dedica al famós músic català. Us en transcric un tros:
  • "P. Sospecho que ve en la música una posibilidad de conocimiento trascendente.
    R. Yo diría más bien de experiencia trascendente. Es cierto que si uno se encara a fondo, profundamente, con la experiencia de la música, que es, por cierto, también la experiencia del silencio, uno acaba profundamente afectado.
    P. Digámoslo. Muchos otros lo han dicho antes. ¿La música es la prueba de Dios?
    R. Yo diría que la música pone al hombre en contacto con fenómenos que ni la experiencia humana convencional ni la ciencia podrán explicarnos jamás. No sirve para comprender por qué estamos aquí, sino quizá lo inexplicable de que estemos aquí. Probablemente si no hubiera música no nos daríamos cuenta de nada o la vida sería insoportable. Es en este sentido en el que hablo de una experiencia trascendente
    ."

Sobre el tema de la transcendència i la música, encara que de forma co-lateral (i especialment pels que de tant en tant aneu a missa), he trobat molt interessants tant el col·loqui que dedica el darrer número de Foc Nou als cants litúrgics i la seva eficàcia actual i, d'altra banda, el reportatge de Catalunya Cristiana sobre el "Pare Jony", un fenomen ben curiós.
:
Altres entrevistes d'interès són les que avui publica també El País al conseller d'Obres Públiques, Joaquim Nadal, i la que el web del PSC de Mataró va publicar ahir a Oriol Batista, regidor de Benestar Social i Salut.

Poemes d'agost - V
:
El desig de repòs no serveix de refugi,
no hi ha cap emparança en el pou davallat.
Car sóc comprès en l'ordre indefugible
del torb que engendren els meus vells mancaments.
Ah, jutge, jutge de mi mateix, i alhora
apassionat acusador davant aquest jutge!
Però la veu s'escanya en atansar-se el ventre
sacsejat de rialles, tibant a seny d'inflor
.
:
Salvador Espriu, poema XXXII del Llibre de Sinera, Ed. 62, Barcelona, 1983, p. 43.

Foto: Miquel Àngel Buonarrotti, Crist Jutge a l'escena del Judici Universal, Capella Sixtina, Palau Apostòlic del Vaticà (1475-1483).

3 comentaris:

Joan Antoni ha dit...

Et recomano l'article de Kepa Aulestia avui a La Vanguardia:
http://www.lavanguardia.es/web/20050809/51190653715.html

Anònim ha dit...

Benvolgut Sr. Bassas:

És lloable la seva idea d'expandir els missatges del PSC a través d'un mitjà tant global com aquest.

Però, per transmetre cal saber, cal conèixer el petit-gran món que ens envolta, i aquí és on, crec jo, li manquen dades.

No tot s'ha de basar en llegir El Pais, clar exponent d'un poderós grup de comunicació, clara senyera del seu ideari polític. La gent és qui li pot proporcionar més informació, i més realitat. I aquesta és molt dura: A LA MAJORIA DELS CATALANS ENS IMPORTA UN RABE AMB FULLES I TOT L'ESTATUT. Només és una excusa per què vostès estiguin entretinguts, i justifiquin, COM LA RESTA DE POLÍTICS, el seu sou i la seva condició. El que importa és pagar la hipoteca de cada mes, no estar en llista d'espera dins la Seg.Social per una operació, que l'ensenyament sigui de qualitat, cosa avui en dia inexistent, poder anar de vacances, i fugir de la dura i desil·lusionant realitat.
I prou, Sr. Bassas. Lo demés són trons. Ah, i no em vingui amb allò de que la meva actitud és poc solidaria, perquè vostès, TOTS ELS POLÍTICS han dut a terme una gran tasca: crear suficient decensís per què vostes és mantinguin al poder.

MINERVA

Ramon Bassas ha dit...

Joan Antoni
L'he llegit, espe que vagi bé per refredar les calors estiuenques d'alguns...

Sr./Sra. Minerva,
Tranquil, no diré que la seva actitud és poc solidària, doncs. En fi, el cert és que la democràcia repreentantiva deu ser això el qe critica, no?) bo i tenir força imperfeccions, deu ser el millor sistema d'organitzar-nos que em trobat. No, no fa miracles ni construeix utopies, ho sento. I provoca que alguns dels seus representants (relament pensa que ho som tos?) no siguin dignes de ser-ho. És un dels desavantatges...
Respecte al nou Estatut, a mi també m'imprtaria un rave si no fos perquè tot això que vostè diu (la seguretat social, l'accés a l'habitatge, etc..) és justament el que (almenys a alguns, poc "historicistes") ens interessa del nou text. és a dir, a veure si aproximant les competències poem fer-ho millor. Tampoc no és garantia de res, és clar. Entre d'altres coses perquè després, els ciutadans hauiran de decidir quina tendència, ergo quins polítics també, ho hauran de desenvolupar.
Pe últim, no seria bo que fugíssi dels tòpics?
Una abraçada i molt agraït pels comentaris,