dissabte, de setembre 01, 2007

Puerta i els sentiments

Quan va morir Rocío Jurado vaig escriure algunes coses que m'han vingut de nou a rel de la mort d'aquest jugador del Sevilla FC, Antonio Puerta. Les manifestacions col·lectives de sentiments, en una època en què es globalitzen, com recordava fa poc Manuel Mas en l'aniversari de la mort de Lady Di, mostres, com deia aleshores, punts forts i punts febles. Dels darrers, segurament, hi ha certa emotivitat no prou canalitzada en un món eminentment tecnocientífic (en el llenguatge, en les relacions humanes...), una certa crisi dels instruments de mediació i de referents sòlids a favor de la idolatria (que creixerà quan més confosos ens torni l'excés d'informació), la delegació de sensacions fortes (la passió dels cantants, l'heroisme dels jugadors), la manca de ritual del dolor (i per tant, s'escampa com pot)...
:
Dins els punts forts hi ha el que en resta. L'emergència dels sentiments excessivament maltractats; la necessitat de transcendir el llenguatge tècnic, el pensament filo-racionalista i les relacions pràctiques; la projecció, que torna com un boomerang, de la pròpia vida; la consciència del Límit i la nostra complexa relació (fronterera, diria Trías) en ell; la superació de l'individualisme narcisista; el termoregulador social...
:
Quan hi ha qui encertadament reclama que l'esquerra ha de saber incoporar valors espirituals al seu discurs i a la seva praxi (vegeu cita de Zagajewski aquí i 9è paràgraf de la cita d'Ortega aquí), d'entrada és pertinent que almenys vegi en les expressions col·lectives de sentiment una oportunitat per la societat no pas una amenaça (recordeu el vell "sospir de la creació oprimida", de Marx?), encara que de vegades hi sigui (vegeu post "Vents propicis" i perdoneu tan indecent i continuada autocita). Igualment va per la resta de pensaments i d'institucions, inclosa una Església despistada en la seva oferta espiritual. I mira que hauria de ser justament allò que caldria que tingués ben preparat.
:
De fet, què va ser la reacció (pre-política) dels ciutadans en el moment del segrest i l'assassinat de Miguel Ángel Blanco o Ernest Lluch si no una reacció de sentiment col·lectius? I, segons ens diu en Joan Baron en una columna al capgros.com d'ahir, no és del mateix substrat el que s'està forjant als carrers d'Atenes com a reacció a la qüestionable actuació governamental en el cas dels incendis? (Enric Juliana potser diria que es tracta del subconscient catòlic dels països meridionals europeus i la poca "intel·ligència emocional" de molts dels seus dirigents).
:
Hi ha més coses a comentar, a rel de la mort de Puerta i la reacció popular, com l'aguda anàlisi del ritual que en feia abans d'ahir Vicente Verdú a El País, que clou dient que hem viscut "una sentimentalidad elemental extensible a millones de aficionados, lejanos o desconocidos, que convierte ahora a sevillistas y béticos, a griegos, milaneses, manchesterianos o madridistas en un único poblado donde todos entienden la misma dicción del luto". Així, en els blocs mataronins, és molt revelador el text de Joan Safont, a qui, per una vegada, la pàtria se li eixampla, si em permet la broma, i l'altre de Miguel Guillén, en l'estela de la digna reacció dels bètics davant la desgràcia a l'equip rival.
:
Publica un comentari a l'entrada