Vaig ser dilluns passat al torn de preguntes d'una xerrada de Teresa Forcades, a Mataró. Per desgràcia, no vaig poder arribar-m'hi abans. Vaig aprendre moltes coses, allà al darrere, en tres quarts d'hora encara no... Una d'elles em va fer pensar sobre l'angoixa de la possessió, compte, no tan sols la clàssica dels diners o del poder, sinó de les experiències. Forcades venia a dir que no podem caure en l'estretor de la mancança d'experiències -més o menys- sinó en l'abundor de les oportunitats de la nostra experiència. Ella posava l'exemple que tothom posa als cèlibes respecte a la seva sexualitat, en primer lloc reivindicant la llibertat de la sexualitat humana que, si no troba plenitud en les relacions personals, és viu amb llibertat o amb estretor? (que ho diguin als adúlters...). I reflexionava sobre, de fet, en l'aparent migradesa sexual que viuen moltes parelles, o persones soles: això els ha de constrenyir la seva existència? Contra el que prediquen alguns bisbes (homes amb por, venia a dir) som lliures de viure la nostra sexualitat, i tant, i encara queda molt camí per recórrer. Però també ho som malgrat la sexualitat i els cànons de divinització que n'imposa la cultura actual.:
I no ens quedem en aquest aspecte, si no voleu. L'angoixa per les experiències abasta molts camps. Ara que ve l'estiu, i davant el vertigen de veure'ns nus, o sols, o cara a cara amb la parenta, sense res a fer, tot el món es disposa a desconnectar-nos ...de nosaltres mateixos.
:
9 comentaris:
Ramon,
com a reflexió teòrica és encertada, aquesta Forcades no és la típica monja mula. Però jo que sóc tirant a normalet i limitat, que vols que et digui, no m'acabo de creure que la decisió del celibat sigui una decisió del tot lliure. Trobo una barbaritat medieval exigir a monges i capellans aquesta condemna, crec que mentalment els afecta. També la fidelitat sexual, radical i llarga,ja,ja, dins d'una mateixa parella trastoca.
Jo sóc partidari d'una certa dosi de pecat, crec que amb mesura i sense excessos és tan sa com un puret després de dinar.
- Vladimir,
Ningú no diu que no... però viure amb llibertat no tan sols és haver pogut elegit, sinó també viure amb plenitud i consciència la vida que t'ha tocat. El celibat pot ser un acte lliure, també, no ho oblidis. Hi ha gent que també decideix viure sense tele.
Ramon,
però com em pots comparar un televisor amb un bon cul, no entenc la metàfora per més que m'hi esforço.
El celibat és un acte lliure, res a dir, com lliure pot ser tallar-se-la o posar-s'hi un tap. El tema de la llibertat és complex, no sempre bona. La llibertat d'un boig és cosa perillosa, i això de renunciar a cardar per imperatiu diví no em diguis que no és una mica estrany. Tan estrany com viure com un colom i no tenir un "desliz", o viure com un mússol i fornicar com un possés.
- Anònim,
Jo no en sé massa d'això, no he fet aquesta opció. Però no la trobo tan rara.
Ir contra natura. Contra una necesidad fisiológica, natural no es bueno. Así que hay que reurrir a la autoflagelación, etc. Además de serios transtoronos psicológicos. La Iglesia debe "liberar" la sexualidad y se evitaría muchos problemas.
Ver la TV, no es una necesidad fisiológica. Una torpeza la comparación.
Y por más que uno quiera, la naturaleza "fluye".
Además fur la Iglesía quien confundió el celibato, con el sexo. EL celibato se entiende cono el no compromiso con un marrimonio, una familia y así no estar ni pensando ni preocupado por cosas diferentes, a Dios y de este modo, solo etar dedicado en exclusiva a é, sin otras preocupaciones.
Es cuando, el celibato, se convierte en un problema, y la abstinencia de sexo, en uno mayor.
Otras culturas más aniguas lo han practicado, viendo el sexo, algo sucio y lejano a Dios, etc.
Así va el mundo.
Un saludo
Follar ens col.loca a tots en el món terrenal.
No follar ... una de dues: o estem davant d'algú celestial i immaculat _ que n'hi ha i molt respectables _ o bé davant autèntics dimonis _ ells no ho saben_ disfressats d'angelets.
- Napoleón i Anònim,
Jo també crec que no es pot negar la sexualitat, just el contrari. Però tampoc crec que s'hagi de reduir a un fet fisiològic i prou. Crec que seria una altra aberració. La tesi de Forcades no anava pas per negar ni per atorgar un paper 'brut' al sexe. Crec que aquesta aportació també era original: a vegades les opcions personals dels que han decidit viure sense parella sexual (els que s'hi troben sense haver-ho decidit) s'acompanyen d'anatemes contra el sexe. És un error.
Vladimir, que vols dir que no és la "típica monja mula"?, em sembla que tota persona es mereix un respecte, i el col·lectiu de les monges també. "Jo sóc partidari d'una certa dosi de pecat", sobretot quan te l'apliquen a tu? si la teva parella (quan en tinguis) et fa el salt et deu sembla molt bé, no? Com deia abans, el respecte és el primer, i després si estimes ets capaç de fer "sacrificis", si no ets capaç és que no saps estimar.
anònim,
en cap moment vaig voler faltar al respecte. "Monja mula" és una expressió de la llengua popular que m'agrada especialment, trobo que és útil per explicar clàrament certs caràcters. Vaig estar a l'acte que comenta en Ramon i molts dels assistents em van dir: "Aquesta noia no sembla una monja". En tot cas ho sento.
Si la "meva" parella em fa el salt no em semblarà ni bé ni malament. Això serà cosa seva, com seves les circumstàncies que la portaran a saltar. Ho sento, no he cregut mai en apropiar-se de les persones, m'agradaria que la relació de parella no fos com una cel·la fosca i humida d'un convent.
El sacrifici? no m'interessa gaire el tema. Sóc més partidari de l'esforç, l'amor, el treball amb alegria, la responsabilitat, l'honor... Ho sento.
Publica un comentari a l'entrada