Maig de 1968. Des d'aleshores, en país domina un entusiasme sistemàtic per les novetats en general i per les innovacions morals en particular. Sigui en els mitjans de comunicació, sigui en sopars amb els amics, sempre que es planteja una novetat moral la resposta és «sí». Sense ni una ombra de reticència: la resposta sempre és «sí». Es parla de les noves possibilitats de l'enginyeria biològica? La resposta és sí. Més facilitats per a l'avortament? «I tant!». Clonació? Síntesis genètiques entre humans i animals? «I és clar que sí!» El que la gent vol és el progrés de la ciència mèdica, d'acord, però, pel que es veu, a ningú se li acudeix que recrear la humanitat -que és el que estem fent- exigiria una mica de contenció reflexiva. Hi ha una gran confiança en la bioètica genèrica, pero ningú no l' activa amb el seu propi pensament crític. Al contrari: qui s' atreveix a discrepar de l'hegemonia de la innovació moral és enviat a la cova de la premodernitat i alla es queda: com leprós. No deixa de ser xocant que la cultura d' esquerres propugni amb tanta afició la moral liberal (i no em refereixo als partits,' sinó a la ideologia dominant a les universitats, al món cultural, als mitjans de comunicació catalans). Pràcticament aparcats per impossibles els dos colors de la bandera de la revolució francesa que apel·laven a la fraternitat i a la igualtat, el combat de l' esquerra ideòlogica se centra ara en la defensa a ultrança de l' individualisme: un laisser faire sense restriccions ni límits. Encara que es digui d' esquerres, aquest individualisme és del tot contrari a la igualtat, puix que dóna per fet que cada ciutada parteix de zero, que la moral és sempre singular, que la tradició és un destorb i que les lleis, per tant, ha de ser indiferents als valors o necessitats col·lectives i han respondre estrictament a les demandes de cada individu, rei i senyor absolut aquest. És curiós aquest fervor individualista, però és explicable. Les esquerres van abandonar precisament pels volts de 1968 (entre nosaltres, 10, 15 anys més tard) el llast del marxisme (un corrent que com va escriure George Steiner responia a la nostàlgia de l'absolut i era una autèntica alternativa laica a la religió). Pero van continuar idolatrant la modernor, que va anar quedant reduïda als ambits cultural, artístic i moral. Com que no pel que podien canviar la realitat socioeconòmica, les esquerres culturals s 'han dedicat en cos i ànima a subvertir la moral burgesa descrita com a hipòcrita, castradora i asfixiant Es tractava de construir una nova moral que permetés el desenvolupament de les potencialitats de cada individu. Passades unes dècades, la realitat canta: la cultura dels nostres avis és una ruïna prehistòrica, certament, però els valors que la generació del Maig del 68 presentava com a alternatius no estan menys arruïnats.
:
La nostra societat se sent o es creu mil vegades més lliure que ahir. Però les coses, mi rades amb cert deteniment, no són tan clares. Ha mort Déu i han caigut tots els ídols del passat, sí; però han estat substituïts per altres ídols, tant o més arbitraris, exigents, castradors i asfixiants. Començant per l'ídol que cada individu carrega al damunt: el Petit Déu individual que es queixa sempre, que no en té mai prou, que enveja totes les possessions, que no es reprimeix cap experiència. Un Petit Déu que ho exigeix tot ara i aquí, en present rabiós, perduda tota capacitat de contenció i d'espera. Un Petit Déu que exigeix a tothora l'acompliment de la maxima del vell nen consentit: «cor que vull, cor que desitjo».
:Antoni Puigverd, "Després de Déu, el Petit Déu", a Presència, 6 a 12 de juny de 2008.
:
15 comentaris:
Hola,
Gràcies, no m'agrada massa el futbol, però accepto els regals.
Per a mi és molt emocionant que hagi encara gent del PSC que sigui tan espanyolista com tu. No és veritat que els del PSC siguin tan naZionalistes com CIU i ER, només ho sou un poquet, però no tant com els altres.
- Hola,
Bé, doncs no t'emocionis tant. El nacionalisme no és el que em caracteritza, sens dubte. Però tampoc l'espanyol. És una de les conseqüències del maniqueisme nacionalista: o ets dels meus o ets dels altres. Home, jo sóc català, m'estimo molt el meu país i participo del que ha estat el catalanisme progressista i federalista a Catalunya. Però vaja...
Vol dir això que no et sents espanyol?
Sentir-me català és la millor manera que trobo de sentir-me espanyol
Uyuyuyuyuyuyuyuyuyuyuy com fem cercles per a no contestar una pregunta ben directa. La resposta és si o no.
És com si et preguntés, t'agrada la xocolata? I em contestessis, la millor manera que tinc de dir-te que m'agrada la xocolata és que et confesso que el marró és el meu color preferit.
Nen, què absolutament poc de fiar sou els polítics! No dieu de debò el que penseu ni aungue us matin.
- Nen (perdona'm)
És com si em preguntessis, t'agrada més la xocolata o el pastís de xocolata. Et diria: que m'agradi el pastís de xocolata és la meva manera que m'agarada la xocolata. Espanya, crec, és una realitat plurinacional. Sóc dels que creu que es pot ser espanyol a través de ser català. M'imagino que també te'n pots sentir 'directament', però a mi em passa això. Q consti que m'has preguntat sobre sentiments, no sobre política.
Sí,clar.
És com si et dic que la meva millor manera de ser europeu és ser espanyol la qual cosa és una veritat de perogrullo. L'ésser europeu no implica cap sentiment, l'ésser espanyol sí.
Vols dir que per a tu l'ésser espanyol és el mateix que per a mi l'ésser europeu?
La resposta es sí o no, no la resposta de la xocolata.
- Guapetonsísimo,
El que tçé a veure amb els sentimenst mai és de 'sí' o 'no'. Sí em sento europeu. però no crec que tampoc sigui excloent amb ser català o espanyol, de fet, com et dic, per mi aquests projectes van units.
Bueno, em dono per vençut.
Llegix les meves entrades -una d'elles es titula "el català és una merda"- i veuràs el que penso sobre el naZionalisme i sobre z.
D'altra banda, de la meva conversa amb tu no he tret gens en clar. Llàstima: Pèrdua de temps per a tu i per a mi.
- Sin...
El coenixement és descobrir nous espais d'ignorància, no pas certeses. No hem perdut pas el temps. Torna quan vulguis.
Gràcies pel teu oferiment, però quin vanes i buides em semblen les teves paraules. Quina manera de no dir gens amb paraules rimbombantes.
- Noi
Ho sento, no en sé més.
Ramon,
Gràcies per publicar aquest article, que em sembla molt suggerent. Avui estic espessa i en poques condicions d'escriure, però em sembla que hi escriuré al meu blog, també... Perquè la veritat és que de vegades som d'un superficial, d'un individualista i d'un consumista que mata...
Mercè
- Mercè
Efectivament, com deia sant Pau "tot ens és possible, però no tot ens convé".
Publica un comentari a l'entrada