divendres, d’agost 01, 2008

Ser cec per veure-hi, ser boig per raonar

Propostes d'agost -1
:
Aquesta entrada és una descarada propaganda perquè vingueu al Festival Shakespeare, el major pes del qual recau enguany i per primera vegada a Mataró. Jo ja he anat a alguns espectacles i avui recomano el que l'enllestirà, la versió de Lear que ha fet Oriol Broggi i que ha estrenat recentment a Barcelona. No sé què tal serà el muntatge (vegeu comentari de Martí Casares), però si ho recomano és perquè El rei Lear és una magnífica tragèdia de Shakespeare. He trobat a internet un material senzill per si en voleu fer una ullada prèviament: un resum de l'obra per mestres a xtec (que anirà bé pel que ara comentaré) i el vídeo de la notícia de l'estrena a TV3.
:
Jo vaig llegir Lear fa molts anys, crec que per obligació de l'escola. I n'he vist diversos muntatges, inclosa la versió cinematogràfica de Kurosawa. És densa, impressionant, penetrant, dura. Una irrupció aparentment innocent, o més aviat aparentment controlada, esdevé l'esclat de les emocions més negatives i de les lluites més aferrissades. També irrompen les actituds més valentes i fidels.
:
Hi ha molts aspectes a parlar de Lear, però jo em quedo amb dos. Un, el paper central del rei, una decisió del qual inicia la tragèdia i una altra decisió la clourà. El rei esdevé una figura amb dues dimensions. La primera, el mirall del poder i de la seva fragmentació, de les seves capacitats destructores i de la seva fragilitat, de la incertesa del seu ús en societats complexes, sel seu rol autònom però alhora de la seva imbricacó en tots els aspectes vitals. La segona, el rei és també la metàfora de l'home: una personalitat que no és dual, que dubta, que erra, que és ambigua, que concentra el conjunt de les emocions, i que malgrat tot pot arribar a l'acte heroic.
:
El segon aspecte rau en la paradoxa que ens planteja. El rei ha d'anar tornant-se boig (és a dir, ha de jugar amb els límits, els ha de traspassar) per començar a raonar sobre els seus actes, en un camí duríssim. L'acompanya un cec (Gloucester) que, com Èdip, ha hagut de perdre la vista per començar a veure el que no es veu normalment, el que alguns en diuen la ironia tràgica (semblant als miracles de cecs que hi veuen). La ceguesa, així, al·ludeix a la necessitat de fugir, d'una banda, de la mirada linial i epidèrmica i d'endinsar-se al món de la percepció interior o de la multiplicitat de coneixements. D'una altra, al fet que només fora de nosaltres mateixos ens podem acabar de conèixer, fugint dels trajectes prèviament traçats, sentint-nos també rars i desconeguts. Només vivim quan reconeixem la nostra imperfecció, no? Per a la qual cosa, com Lear i Gloucester boig i cec, respectivament, caldrà que cadascú emprengui el seu adust viatge. I tot això sota les estrelles del Maresme, diumenge.
:
: