dilluns, d’agost 11, 2008

Viatjar des dels blocs | Tu guanyes, jo guanyo

Propostes d'agost - 11
:
:
La Judith Vives (foto: ella a Tallin) i en Jésús han fet un bloc exclusivament per parlar del viatge que ha fet aquest estiu a Rússia i Helsinki. No és la primera vegada. En tenen de Japó (2005), Nova York i Washington (2006) i Síria i Jordània (2007). Es tracta d'un àlbum de fotos i alguns comentaris que -fet i fet- milloren molt la típica passada de diapositives amb la que tant m'havia avorrit (per què em semblen idèntics tots els paisatges de muntanyes?). De les ciutats que cita, jo tan sols he estat a Moscou, i fa més de vint anys. Encara era la Urss i Gorbatxov semblava que ho portava bé. Pel que veig, no ho portava tant bé. Però Moscou ha canviat força, malgrat que sembla que tot el que era més antic i rellevant turístiament roman allà mateix. Tinc pendent un dia, potser quan em jubili si la Seguretat Social hi arriba, visitar Sant Petersburg, almenys, amb l'Ermitage i l'agulla daurada que inspirà un bell llibre de la Montserrat Roig. O sigui que, de moment, em quedo amb aquest bloc que cito.
:
No és l'únic dels meus coneguts que fa servir el bloc per parlar dels seus viatges d'estiu. En Joan i l'Oriol fan la cabra per la muntanya. L'Eloi ens fa dentetes des de Xile (quan jo tenia la seva edat aquest destí era quasi impossible) i en Marc practica anglès des de Croàcia, un país que vaig descobrir encara fa més anys que Rússia i on he estat un parell de vegades més, crec, més de pas. Ves a saber què hauria escrit al bloc si aleshores Internet hagués existit. O què hauria estat de Croàcia.
:

Més win-win *

L'amic David Morgades em demana que faci un escrit pel seu bloc i em sento una mica com entrant a la gola del llop. Però no sé dir no als amics i ell m'insisteix en què calen 'diferents postures'. M'he llegit una mica alguns dels 'blocs sobiranistes' i els del PSC sortim bastant mal parats. A més, jo ja he cobert la meva dosi de massoquisme en aquest món. Però, en fi, aquí som. Deia que m'he llegit una mica algun d'aquests blocs i trobo que destil·len una sensació de pessimisme que, a banda de no correspondre's massa al que crec que passa, tampoc sé si és el que convé al país i molt menys al seu corrent regenerador que n'hem dit el catalanisme. No crec que sigui cosa dels seus autors, tan sols, ni potser tampoc del sobiranisme actual (algú m'haurà de concretar què vol dir això). Alguns dels trets més característics d'un nou nacionalisme espanyol (que proposo mirar amb cura per no errar) coincideixen fil per randa amb els corrents del nacionalisme català més pessimistes: ni tan sols la conllevancia orteguiana és possible. Espanya ha de viure sense la 'nosa catalana'. Els uns, minimitzant-ne el seus trets i les seves aspiracions, els altres separant-los. Però l'anàlisi coincideix: situa el conflicte polític en un àmbit estrictament nacional que planteja des de la impossibilitat del diàleg, de l'entesa, i la desconfiança d'un futur comú com a base de qualsevol proposta. Com que els nacionalistes espanyols n'han tret cert rèdit (no del tot, també ho haurien d'aprendre) podria romandre com a argument polític fort encara força temps.

Hi ha encara un altre factor que compartiria en situar a l'epicentre de l'actual debat nacional. El President Montilla s'hi ha referit alguna vegada. Espanya té l'oportunitat de fer-se federal i s'ho ha de creure. L'embat nacionalista ha estat fort, la situació econòmica situa els agents polítics -també l'opinió pública- en prioritats força diferents i la negociació multilateral com es planteja avui per avui és un factor relativament nou a la cultura política del país. L'aliança de les comunitats mediterrànies en el debat del finançament és un exemple de la multiplicitat d'actors i de situacions que fins ara havíem vist poc. Units no tan sols per la territorialitat i molt menys per les identitats, sinó especialment perquè compartim problemes (l'aigua, la immigració, l'atur... no entenen de fronteres). Crec que és un factor polític que ha entrat per quedar-s'hi, i aquest és el principal símptoma de la federalització d'Espanya, que és imparable. Bé, crec que hi ha arguments per portar la majoria d'Espanya a aquest nou marc i seria bo que no dimitíssim de fer-ho, que no ens pesessin les feines dures, que no ens penséssim que les fórmules polítiques de 'tirar pel dret' ara funicionaran després de veure com han fracassat al segle passat. Però el risc hi és. Hi és com -salvant les distàncies- hi havia el risc comunista en les societats capitalistes europees si aquestes no adeptaven mecanismes de reformes polítiques i socials cap els treballadors.

Fins aquí en poques paraules el que penso. Ara ve el "què fem". També molt de pressa, algunes coses. Primera: les propostes del catalanisme (i els seus símbols, sigui dit de passada) no poden ser excloents de part de la nació, al marge dels seus sentiments vers Espanya o de les seves idees respecte la independència. El tomb sobiranista crec que té aquest perill (com el tenia -salvant les mateixes distàncies- l'avantguarda marxista). És millor una nació una mica desdibuixada que no trencada, creieu-me.

Segona, qualsevol plantejament del catalanisme ha de tenir en compte el conjunt de les forces polítiques, al marge de la seva relació amb partits més enllà de Catalunya. És més, sense partits amb sòlides relacions amb Espanya el fil per on passarem serà prim, massa prim. I desigual. Ara, això, el partits federalistes, ho hem de fer també amb partits que no ho són, inclosos els independentistes. El pas ha de ser nacional, insisteixo.

Tercera: però en realitat quin és l'objectiu del catalanisme? Per mi, sens dubte, és el de fer un país excel·lent. Ja sé que queda una mica noucentista, però crec que és això, ni més ni menys. Excel·lent en les seves relacions socials i en les capacitats d'oportunitat, en la seva producció cultural i científica, en la seva capacitat econòmica, etc. Bé, per fer això calen dues coses, almenys, i més enllà d'un bon sistema de finançament. D'una banda, creure's-ho i posar-s'hi fermament a treballar. Em temo que ens fa mandra, massa sovint. I d'una altra, basar l'estratègia en el win-win, com saben bé els que se'n surten de l'atzucac de la globalització. Siguem independents o no d'Espanya, ens convé tenir-hi relacions les expectatives de les quals siguin que tots dos hi guanyem... sota el risc que hi perdem tots dos. Ho entenguin o no ho entenguin. Els nacionalistes espanyols o els pessimistes catalans.

* article sota el subtítol "Reflexions d'un socialista als amics sobiranistes", que publica avui el bloc de David Morgades a petició seva.
:

Publica un comentari a l'entrada