La primera dona de qui parlaré és d'Ingrid Betancourt, perquè veieu quina bellesa que demostra aquest gest involuntari, bellíssim. Si mai em pregunteu si crec en la resurrecció, recordeu-me aquesta foto, feta mesos després que visqués en un infern (no em pregunteu si hi crec, en l'infern, això és evident), condemnada, quasi rendida a la mort. Si no, vegeu aquest fragment del seu discurs en rebre el premi Príncep d'Astúries, divendres passat. (Foto: Reuters):
Més casolana, ara. Us recomano el post que va fer la Mercè Solé fa uns dies en el que narra quin va ser el seu procés personal per passar de no creient a creient i fer-ho a través d'un moviment com la Jobac. Val la pena de llegir-ho. I de pensar que, de fet, creients i no creients segons tradició, el pas definitiu el fem nosaltres. I no és definitiu, de fet.
2 comentaris:
Caram, Ramon...
Falta una tercera re-conversió... A veure si me'n vaig a Lourdes i em deixen un "sex-appeal" com el de la Ingrid...Ja m'agradaria!
Una abraçada,
Mercè
Mercè,
Uf, si s'ha de passar pel que ella ha passat, no sé... jo crec que amb el que tenim cadascú ja fem, no?
Publica un comentari a l'entrada